Empuries 13

El paper del jaciment arqueològic d’Empúries en la construcció del Nacionalisme Català:

Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i el Noucentisme

 la-cataluna-eterna

La Catalunya eterna de Torres-Garcia

 

1 . Introducció

 

L’objectiu d’aquest estudi és determinar i explicar la relació que va tenir l’inici de les excavacions a Empúries el 23 de març de 1908 amb una certa concepció de la nacionalitat catalana que s’estava desenvolupant en aquells moments.

Després del creixement econòmic de finals del segle XIX, Catalunya començava a assolir la majoria d’edat social i cultural. Amb Enric Prat de la Riba al capdavant, es va aprofitar aquell momentum per iniciar una campanya de reforçament dels fonaments històrics i culturals del país. Catalunya ja era prou rica i madura com per poder-se “comprar” un passat.

Els dos pilars sobre els que s’havia de sostenir la nova identitat catalana havien de ser el món medieval i el món clàssic, és a dir: el Romànic i Empúries. Les ruïnes d’Empúries suposaven, a més, un fet diferencial, ja que el llegat grec les singularitzava en relació a cap altre jaciment clàssic de la península, un factor que va donar ales al moviment cultural del moment: el Noucentisme. Va ser en aquest context que es van crear diferents organismes administratius que servirien per portar a terme la regeneració cultural, d’entre els quals en destaquen l’Institut d’Estudis Catalans i la Junta de Museus, formada per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona.

Des d’aquestes noves institucions pensadors com Eugeni d’Ors s’encarregarien de revestir de teoria les iniciatives culturals, mentre que d’altres, com Josep Puig i Cadafalch o Josep Pijoan, portarien a terme la recuperació física d’allò més representatiu del passat català. Així doncs, el 1908 la Junta de Museus compra els primers terrenys a Empúries i engega les excavacions, alhora que es porta a terme l’estudi minuciós i la protecció dels frescos romànics del Pirineu a Barcelona – en ambdues ocasions comptant amb la dedicada labor del conservador d’art Emili Gandia –.

Tot i que el jaciment d’Empúries ja havia estat explorat el 1846 per la Diputació de Girona, i fins i tot algun erudit local havia escrit un tractat sobre aquest[1], les excavacions s’havien desestimat per manca d’interès. Els anys immediatament anteriors a l’inici oficial de les excavacions els enginyers de costes havien fet abundants troballes durant les obres de fixació de la duna litoral a Empúries, però no va ser fins que el context cultural va considerar important recuperar l’arrel grecoromana de la nació que es van començar les excavacions de manera sistemàtica.

Eugeni d’Ors havia començat a escriure el seu influent Glosari només un any abans de l’inici de les excavacions, i en aquells moments era el més gran abanderat d’un Noucentisme que pretenia superar el Modernisme imperant fins aleshores amb els valors de la mil·lenària cultura mediterrània: equilibri, forma, mesura, etc.[2]. Amb Plató i Goethe (Atenes i Weimar) com a referents, Ors defensava el classicisme de Catalunya per sobre de tot, i és per això que la doble arrel clàssica del jaciment li servia per fonamentar el seu projecte.

En una Glosa que data del 19-01-1906 i que porta per títol Empòrium, Ors escriu:

“Empòrium… Empúries… Tota l’amplària d’un immens horitzó s’obre dins nosaltres a l’encís de la paraula. És un horitzó blau en què estén la seva serenitat el pare Mediterrani.

Pare Mediterrani, mar nostre! Si ara tota la vostra ànima se’ns anés a revelar en música! … Quin moment! No m’atreveixo a esperar-lo de l’obra d’ara. Per què els frívols ne parlen lleugerament, sarcàsticament, d’això de descobrir el Mediterrani? Però jo us dic que és cosa ben alta i ben difícil. Ja no pot ser, per la nostra natura, romanitzada definitivament, més que corona de grans esforços. Sigles de dolor li calgueren a l’Europa medieval per arribar aquí.

(…) I de vegades penso que tot el sentit ideal d’una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se avui a descobrir el Mediterrani. Descobrir lo que hi ha de mediterrani en nosaltres, i afirmar-ho de cara al món, i expandir l’obra imperial entre els homes”[3].

Eugeni d’Ors, que havia escrit la seva tesi doctoral sobre Zenó d’Elea, es mostra entusiasmat davant la perspectiva de recuperació d’un jaciment que no només conté restes romanes sinó també, i sobretot, gregues. Serà en part sobre aquesta base que es construirà el projecte imperial català al qual també s’adherirà Prat de la Riba[4], per a qui l’imperialisme no és més que l’estadi final, la culminació de tot nacionalisme; és a dir, quan la plenitud política, social, econòmica i cultural d’una nació és tal que necessita expandir-se i “fecundar” els territoris que l’envolten[5].

L’imperialisme és doncs, per a Prat, la meta de tot nacionalisme i representa l’eclosió d’un poble en estat de creixement imparable com era el cas del català a principis de segle XX:

“En conseqüència, el nostre autor passa a preocupar-se per com un poble esdevé un gran poble i es posa en situació de portar el seu nacionalisme a aquesta fase darrera de la suprema maduresa nacional. I és aquí on apareix la influència del filòsof nord-americà Ralph W. Emerson, el teòric del transcendentalisme i del jo, de l’optimisme i de l’autoconfiança: ‘sigues tu mateix i per tu mateix i seran tributaris del teu jo els que no són ells ni són per ells’ sentencia Prat en aquesta línia emersoniana”[6].

De fet, els germans d’Ors havien estat els primers en parlar obertament i escriure sobre l’imperialisme català. Primer va ser Josep el 1903 a La Veu de Catalunya i seguidament, el 1905, Eugeni va escriure “Noruega imperialista”, un article on es parla d’imperialisme com a resultat combinat d’una radicalitat nacionalista. Aquesta mena de ‘supernacionalisme’ naixia “d’una força interior i de la gosadia en l’acció; l’imperialisme constituïa una força social fruit d’una ètica de la responsabilitat que mou a la intervenció”[7].

Certament el clima intel·lectual propiciat per la Lliga Regionalista era el més adequat per la recuperació del llegat clàssic, al qual s’hi suma un Puig i Cadafalch que havent estat al capdavant de les excavacions d’Empúries , passa a ocupar la presidència de la Mancomunitat després de la prematura mort de Prat de la Riba el 1917. Pel que fa a la recuperació del Romànic, de la que Puig també va ser una figura central, evocava una època en què Catalunya estava oberta al Mediterrani i tenia certes aspiracions imperials. A tot això s’hi sumava el bicentenari de la derrota catalana de 1714, un moment altament simbòlic en què Prat de la Riba va aconseguir unificar les quatre diputacions en la Mancomunitat, el 6 d’abril de 1914.

És en aquest punt on es fa necessari un estudi comparatiu amb altres projectes nacionals europeus que han intentat justificar i fonamentar la seva voluntat imperial en les arrels clàssiques, i més concretament en l’arqueologia. Des de la Dinamarca del s. XIX, com a gran paradigma, fins a l’Alemanya nazi, les troballes arqueològiques d’un passat remot han servit per justificar una certa jerarquia i ordre preestablert des de temps pretèrits al que una interpretació més o menys esbiaixada de les restes s’ha prestat.

Els textos de Margarita Díaz-Andreu[8], Fernando Wulff[9], Marie Louise Stig Sorensen[10] o Benedict Anderson[11] entre d’altres contribuiran a il·luminar teòricament la relació que hi pugui haver entre nacionalisme i arqueologia, i també la funció que el passat pugui tenir el la construcció nacional.

En alguns casos, a partir de la nació s’arriba al patrimoni i, en d’altres, a través del patrimoni s’arriba a la nació. És per això que en aquest cas és important determinar fins a quin punt l’existència d’un patrimoni concret pot arribar a ser (o deixar de ser) motiu d’activació del nacionalisme. Com es veurà al llarg d’aquest estudi, el clima polític i el corrents ideològic dominant seràn determinants a l’hora de donar sentit al partrimoni arqueològic català.

Així doncs, m’agradaria posar en context el cas català i avaluar fins a quin punt es va abusar de l’existència d’aquestes restes materials. Els símbols tenen una importància cabdal en tot procés de creació d’un projecte nacional i sovint els que s’escullen acaben influenciant enormement l’identitat d’un país. En aquest treball m’agradaria defensar la tesi que en el cas de Catalunya hi ha múltiples evidències d’aquestes sinergies, tant en els textos dels intel·lectuals com en els discursos polítics, a més de les actuacions a nivell cultural. Tot i que en molts aspectes, l’actuació de Catalunya va ser més continguda que la d’altres nacions europees.

Per acotar el període històric sotmès a estudi, el límit es posarà entorn de l’any 1925, quan la Mancomunitat és definitivament abolida per la dictadura de Primo de Rivera. També s’utilitzaran alguns textos i referències d’arqueòlegs posteriors a aquest període com Bosch-Gimpera, Almagro, Martínez Santa-Olalla o Pericot que evidencien l’ús intencionat de l’arqueologia en la fonamentació i construcció del nacionalisme.

En el context polític actual, en què la qüestió identitària i l’emancipació nacional són centre d’atenció, un estudi com el que aquí es proposa pot servir per dibuixar certs paral·lelismes i per elucidar la manera com molts catalans de principis de segle aspiraven, com avui, a tenir un present i un futur propis. La proximitat del tricentenari del 1714 no fa més que accentuar aquest interès.

 

 

2. Arqueologia i Nacionalisme

 

Així com l’arqueologia acadèmica pot prescindir del nacionalisme,

el nacionalisme no pot prescindir de l’arqueologia en la seva recerca

d’identitat i creació de mites[12].

 No ens hauria de desorientar una paradoxa curiosa però comprensible: les nacions modernes i tots els seus defectes generalment es presenten com quelcom nou, principalment arrelades en l’antiguitat més remota, i l’oposat de construïdes, sinó comunitats humanes tan “naturals” que no requereixen cap altra definició que la pròpia autoafirmació[13].

 

A principis del s. XX, Gustaf Kossinna i més tard Gordon Childe van ser els primers en utilitzar el terme “cultura” en arqueologia, i tots dos ho van fer de manera essencialista; és a dir, en referència a l’essència d’allò que conforma un “poble”. Tanmateix, el terme “cultura” també es podria equiparar al que en llatí seria “natio”, “gens” o “populus”.

El terme “ethnos” és el que empraven els grecs per definir un grup de persones que vivien juntes i tenien una llengua i un santuari en comú. En llatí, la traducció més acurada seria “natio”, que etimològicament ha evolucionat fins a donar lloc a l’actual concepte de “nació”. Tant grecs com romans van sentir la necessitat de construir la seva pròpia identitat en el moment que es van confrontar amb l’altre i es van veure obligats a definir-lo. Un exemple seria el cas d’Aristòtil a la seva Política (VII, 1327b), on defineix la raça i el poble hel·lènic en relació als altres pobles bàrbars, i ho fa sempre des de l’’autoconsciència de superioritat i un més alt grau de civilització.

Des dels seus inicis com a ciència en el s. XIX, l’arqueologia s’ha vist condicionada per les ideologies polítiques que la promovien. La connexió entre el present i el passat comporta una legitimitat molt anhelada pel poder. Això explica que, des del moment en què els arqueòlegs es comencen a desmarcar dels antiquaris i procuren estudiar les restes materials amb una certa metodologia, la política intenti apoderar-se dels seus resultats, especialment en contextos nacionalistes.

El nacionalisme va ser, de fet, un estímul per l’aparició de l’arqueologia com a ciència i “va influenciar no només l’organització del coneixement arqueològic sinó també a la seva infraestructura. Sense l’existència del nacionalisme, l’arqueologia o l’estudi del passat potser mai hauria avançat més enllà de l’estatus de hobby o passatemps” [14]. Més enllà dels casos paradigmàtics de la Itàlia feixista i l’Alemanya nazi, i dels primers precedents de Dinamarca, l’associació entre nacionalisme i arqueologia s’ha produït en tots i cadascun dels països europeus durant els darrers 200 anys, on “la nació era alhora la base i l’objectiu de la recerca”[15].

Segons Benedict Anderson[16], una nació moderna és quelcom imaginat per molts ciutadans, un ideal creat per uns intel·lectuals que buscaven el seu lloc en una societat dominada per l’església i la monarquia. Així doncs, amb l’adveniment del nacionalisme, els petits grups d’intel·lectuals exercien una força ascendent sobre la societat i nodrien l’ideari d’aquesta “comunitat imaginada”, a la que els ciutadans aspiraven a pertànyer[17]. Aquest va ser el cas de Dinamarca, on a mitjans del s. XIX les classes mitjanes ja mostraven un gran interès per les antiguitats. També serà el de Catalunya, on els intel·lectuals noucentistes nodriràn la naixent classe mitjana i la burgesia de la ideologia que el seu incipient nacionalisme requeria –les quals mostraràn també un gran interès per les antiguitats sorgides d’Empúries–.

En contrast amb les idees romàntiques de Johann Gottfried Herder, segons el qual cada nació posseeix quelcom que la fa única, un esperit de la terra irrepetible, essencial, insubstituïble, etc., que fa que els seus habitants s’hi sentin emocionalment lligats (ja sigui per motius racials, ètnics o lingüístics), trobem també la justificació de la pulsió nacionalista que fa Xavier Rubert de Ventós a través d’Arthur Koestler en el seu llibre Nacionalismos: “La característica més definitòria de l’home és la seva enorme capacitat d’identificar-se amb un grup i/o un sistema de creences que és indiferent de la raó, indiferent al seu interès personal, i fins i tot a la pròpia necessitat de supervivència”[18]. En aquest sentit, encaixen també les paraules de Marie Louise Steig Sorensen en relació al cas del nacionalisme danès: “… el nacionalisme és encara una força significativa en la societat i en relació a les identitats. De fet, és una de les principals forces de motivació, la qual és capaç de sobreposar-se als interessos individuals o d’un grup determinat de maneres extremadament interessants”[19].

A finals de s. XIX en algunes nacions sense estat prolifera l’aparició d’associacions culturals, excursionistes i arqueològiques amb una forta base popular, com per exemple a Catalunya[20]. Tot i l’interès que pugui suscitar a petita escala entre la ciutadania associada en aquests grups, l’arqueologia només s’institucionalitza seriosament quan s’entén que pot tenir una utilitat política, i és només a partir de llavors que es publiciten les troballes i els resultats de les investigacions. Obviament les que solen tenir més repercussió són les que d’alguna manera representen les virtuts nacionals o que políticament es volen promocionar amb la finalitat de servir al poder.

 

 

2.1 Europa: casos paradigmàtics

 

A Europa alguns països com Dinamarca van superar la crisi produïda per la pèrdua d’una part important del país –degut a la descolonització del s. XIX– amb la recerca d’una edat d’or pretèrita a través de l’arqueologia. És doncs sobretot a partir de la segona meitat del s. XIX que l’arqueologia es converteix en una part important de la política en alguns països. De la mà del pioner arqueòleg Worsaae, a Dinamarca els camperols es van identificar amb els monuments lítics prehistòrics que es trobaven en els seus camps i van projectar aquesta imatge en el nou estat liberal que havia portat a terme les reformes agràries. És per això que en aquest país l’arqueologia es professionalitza tan aviat com el 1820.

En el cas danès, els objectes arqueològics, entesos com a generadors de memòria i provocadors d’emocions, van ser especialment importants degut a la seva capacitat de representar uns valors, un significat simbòlic i unes associacions d’idees que unien les generacions presents amb les passades. Així objectes com els carros de bronze, les trompes o els dòlmens ens parlen “en un llenguatge de símbols i emocions que és difícil de deconstruir”[21]. Aquesta parafernàlia de la cultura popular projecta una imatge determinada del passat i transmet unes virtuts socials que semblen formar part d’un cicle etern que s’hereta generació rere generació.

Dinamarca acabava de perdre les possessions d’ultramar a Amèrica, Índia i Àfrica (excepte Groenlàndia), després de les guerres napoleòniques i la crisi econòmica provocada pel bloqueig comercial anglès, i estava sotmesa en una profunda crisi identitària que va intentar apaivagar intensificant l’atenció en el propi passat i en el patrimoni material de la península de Jutlàndia. “El passat va ser utilitzat per glorificar la nació i, establint certes virtuts nacionals, va crear la base per una ferma identitat nacional. Va donar peu a la noció de restauració  de la glòria nacional pretèrita desviant l’atenció de les possessions exteriors i centrant-se en la reclamació i intensificació de les interiors i el seu passat”[22].

A principis del s. XIX, l’estudi del passat en general i l’arqueologia en concret canvien d’estatus i passen de ser una afició més o menys seriosa a convertir-se en una professió institucionalitzada, exercida centralment des de la nació i convenientment museïtzada:

“L’arqueologia s’havia convertit en una professió amb professors, comitès de recerca, empleats a temps complet i museus a totes les ciutats importants, i a més es presentava a si mateixa com a gran contribució a la societat contemporània. L’èmfasi en el passat, com a quelcom del que hauríem d’aprendre, va inspirar també els poetes i pintors d’aquell període, alhora que era utilitzat per polítics i mestres. A través d’això el passat es va convertir en part del present i sobretot una part integral de la idea de “Identitat Danesa” … La profunditat històrica va ser utilitzada per crear un mite d’una nació i una gent, que des de l’aurora dels temps havia existit com a independent i lliure amb una vida espiritual i cultural altament desenvolupada” [23].

Així doncs, tot i els desastres polítics i econòmics que assolaven Dinamarca, les troballes arqueològiques van contribuir a dignificar la pertinença al grup naturalment tancat, a través d’uns valors comuns basats en la pau i la unitat.

Més enllà del cas danès, que va ser el primer i tal vegada el més paradigmàtic, trobem també el cas d’Itàlia, on el nord del país havia estat el responsable de la civilització del sud en època prehistòrica i a més, durant el període feixista, va ser també el gran promotor de la identificació de la Itàlia moderna amb la Roma clàssica. Així doncs, les places de professor universitari en arqueologia es van multiplicar i les excavacions van rebre un generós finançament, entre les quals s’hi trobava sobretot el fòrum romà i algunes colònies italianes amb ruïnes de l’antiga Roma.

Alemanya, per la seva banda, basava la seva superioritat en la identificació amb la raça ària, l’original indoeuropea, i aquest fet li permetia justificar les polítiques d’extermini que es van portar a terme durant el període nacionalsocialista. Tant el cas d’Itàlia i com el d’Alemanya són exemples extrems on es va justificar l’expansió territorial i l’exterminació racial, i on els arqueòlegs van intentar justificar les bases “ètniques, racials, lingüístiques, religioses i/o culturals de la seva nació”[24]. Ja des de finals del s. XIX en l’àmbit germànic es va tendir a basar l’arqueologia en l’antropologia i alguns investigadors amateurs com Ludwig Wilser i Will Pastor van assentar les bases per la creença en la superioritat de la raça ària Indoeuropea. Més endavant Gustaf Kossinna desenvoluparia aquestes tesis des d’una posició més professionalitzada a La prehistòria alemana, una distingida disciplina nacional (Die deutsche Vorgesichte. Eine hervorragend nationale Wissenschaft) escrita el 1914, i de la qual es serviria anys més tard el règim nazi. Després de la Segona Guerra Mundial, l’arqueologia va prendre una deriva especialment asèptica i objectivadora per desmarcar-se dels horrors que s’havien produït durant aquest període.

Pel que fa a Anglaterra, ha estat un país on la unitat ha estat poc qüestionada i, per tant, des de la seva unificació en el s. XI no hi ha hagut greus amenaces de divisió territorial. Així doncs, no hi ha ni museu nacional. Escòcia, tanmateix, sí que ha desenvolupat una arqueologia en clau nacionalista des de principis de s. XIX i aquesta ha contribuït des de llavors a una autoconsciència nacional separada de la Gran Bretanya. Tradicionalment Anglaterra, i especialment Londres, s’han volgut presentar com a aglutinadores de la civilització, i en aquest sentit també es podria considerar que la defensa gairebé exclusivista de certs valors teòricament civilitzadors és també un nacionalisme que fàcilment deriva en imperialisme. En aquest sentit, el 1986 el director del Museu Britànic sir David Wilson, davant la demanda grega de retorn del patrimoni monumental del Partenó que va espoliar Lord Elgin, va declarar que aquesta responia a un “feixisme cultural […] És nacionalisme i és un perill cultural. Un enorme perill cultural. Si comences a destruir grans institucions culturals ets un feixista cultural”[25]. Tot i les diferents raons que s’han donat per mantenir els marbres a Londres, com que el seu trasllat suposaria un mal precedent o que els grecs actuals no es poden considerar descendents dels que van tallar les escultures, el conflicte ideològic subjacent té a veure amb la voluntat d’enaltiment d’una edat d’or passada per part d’ambdues nacions: l’Imperialisme anglès i la Grècia clàssica.

Per altra banda, Anglaterra va ser el primer país en promocionar el turisme de patrimoni ja que no podien competir amb altres països en sol i platja. El British Museum es va plantejar doncs com un museu del món, no chauvinista, que conserva per tothom i no només pels anglesos. És per això que “els anglesos no es veuen a sí mateixos com a mal-intèrprets ni abusadors de l’herència arqueològica”[26], i gairebé no s’ha produït bibliografia en aquest sentit, mentre que en el cas d’Escòcia passa tot al contrari.

En relació a Grècia, durant el s. XIX la causa hel·lènica va ser un comú denominador entre la civilització europea enfrontada a l’Imperi Otomà. Hi confluïen persones d’ideologies completament diferents, des de romàntics a catòlics integristes, i la causa de la independència grega va ser motiu d’afinitat, acord i complicitat entre diferents potències europees. Així doncs, l’hel·lenisme va tenir una gran acceptació en la societat occidental, fet que va eclosionar amb la reinstauració oficial dels Jocs Olímpics el 1896. Durant el s. XIX s’havien fet les magnífiques i espectaculars excavacions de Troia i Micenes per part de Schliemann, així com les de Tirint, Delfos, Olimpia, Epidaure, Corint o Argos que havien estat portades a terme per les escoles d’arqueologia clàssica de les grans potències: Alemanya, Regne Unit, França i els EUA. A més, l’arqueòleg britànic Arthur Evans va portar a terme les excavacions de Cnossos i Faistos durant el tombant de segle amb una gran repercussió internacional. Per la seva banda, les mateixes institucions hel·lenes s’encarregaven d’excavar l’Acròpolis d’Atenes, Epidaure i Eleusis.

Les evidències arqueològiques sempre necessiten interpretació i són molt versàtils, de manera que es poden projectar en múltiples direccions. Així doncs, l’Estat “com a principal promotor de la tasca arqueològica, tendeix a promoure recerca que reforça la seva pròpia identitat. El passat proporciona una imatge mirall del futur a la qual el nacionalisme aspira, ja sigui amb una aspiració cultural de restablir una identitat o una aspiració política de recuperar un territori o una autonomia”[27]. A més, degut a que moltes reclamacions territorials nacionalistes tenen a veure amb l’antiguitat remota de l’ocupació d’un determinat territori que actualment es troba en mans d’un altre estat, només l’arqueologia, afirma Díaz-Andreu, pot aportar proves en relació al tema:

“L’arqueologia ha estat també capaç d’aportar proves visibles de les edats daurades del passat. Per algunes nacions, aquests van ser períodes de poder militar o polític, o de gran dominació territorial; per altres de grans consecucions tecnològiques o artístiques; per altres, prosperitat rural idíl·lica. Per totes aquestes variants, l’arqueologia pot oferir un servei inigualable en l’aportació de proves”[28].

Com molts altres teòrics de l’arqueologia, Díaz-Andreu defensa l’autonomia de la disciplina arqueològica en relació a la política i del segrest interpretatiu que aquesta sol perpetrar: “L’arqueologia com a activitat professional va sorgir de la necessitat que tenien les nacions de crear un imaginari històric estructurat en Edats d’Or com un element més en l’intent d’unificar la ciutadania en la seva percepció de pertinença a la nació”[29]. Com no podia ser d’altra manera, aquest va ser també el cas de Catalunya i Espanya.

 

 

2.2 Espanya i les essències pàtries

 

Una part important de l’historiografia espanyola i catalana ha trobat en els ibers els orígens de la nació. Fernando Wulff explica com, primer els Pobles del Mar, i després els grecs, “que des de feia temps contemplaven les costes catalanes amb enveja esperant el moment d’heretar el seu poder i prosperitat, els quals més endavant fundarien la ciutat d’Empúries”[30], intentaven ocupar el lloc dels ibers, que al seu torn haurien arribat des de Tràcia i serien germans dels mateixos invasors de Grècia.

Per la seva banda, també Prat de la Riba parla dels ibers com el primer poble que va fer ressonar els accents de la llengua catalana en territori del principat i més enllà, “des de Múrcia fins a Provença”, i com aquest esperit català latent en el poble iber sobreviuria més enllà de la llatinitat.

Els ibers han estat doncs mitificats com un origen llunyà, però alhora altament modelable. Fernando Wulff manifesta la seva opinió tendenciosa sobre el conflicte nacionalista català a través de la interpretació d’unes paraules del mateix Prat de la Riba dins el Compendi de la doctrina catalanista[31], quan “a la pregunta per quins vicis han desnaturalitzat el nostre caràcter nacional se n’apunten quatre: l’esperit de rutina, l’utilitarisme més desenfrenat, l’individualisme i … el flamenquisme; vicis tots ells l’origen dels quals se’ns mostra en les dues següents preguntes i respostes: la degeneració del nostre caràcter produïda al trobar-se Catalunya en una atmosfera contrària a la seva manera de ser, la produïda per l’enemic que la desnaturalitza, l’Estat Espanyol. El terrible flamenquisme s’uneix, doncs, a les múltiples amenaces mil·lenàries contra la identitat catalana des dels faraons egipcis en endavant”[32]. Amb aquest punt de vista sobre les paraules de Prat, Wulff insinúa que des de temps immemorials els catalans s’han mostrat paranoics davant el tracte rebut des de Madrid, quan realment bona part del creixement industrial experimentat va ser degut a les mesures proteccionistes adoptades des d’allà[33]. Tot i estudiar la influència de l’arqueologia en el nacionalisme tant a Espanya com a Catalunya, Wulff no pot evitar veure el cas català esbiaixadament des del nacionalisme espanyol.

Tal com explica Margarita Díaz-Andreu, el “1898 va ser un any crucial pel nacionalisme espanyol. La pèrdua de les últimes colònies, Cuba, Puerto Rico i les illes Filipines, va significar el final de l’Imperi espanyol, un dels pilars de la pròpia imatge nacional. Donada la identificació d’Espanya amb Castella, aquesta derrota va donar noves forces als nacionalismes perifèrics, fet que al seu torn va influir en la consolidació del nacionalisme espanyol”[34]. En relació a aquesta tendència reaccionària i centralista, prendrà protagonisme el Regeneracionisme, un moviment sociocultural amb voluntat de modernització i d’apropament a Europa a través d’un cientificisme que superaria les derives essencialistes. Joaquín Costa en serà el seu màxim exponent i per motius estratègics mostrarà un especial interès per l’arqueologia. Però tot i la seva voluntat positivista i objectivadora, també Costa té una visió essencialista de la nació espanyola, al considerar en un estudi de 1879 els celtibers com el primer psíntoma de la nacionalitat espanyola, que a parer seu s’hauria format paral·lelament amb la nació hel·lènica.

D’entre totes les èpoques històriques l’Edat Mitjana ha estat tradicionalment (especialment des del s. XIX) la més utilitzada com a base pels diferents nacionalismes europeus. A Espanya la disputa interpretativa en relació al llegat musulmà ha estat motiu de controvèrsies, en general decantades cap al seu descrèdit. És altament esclaridor que durant les dues primeres dècades del règim franquista no s’incloguès dins el passat nacional. Així doncs, sovint s’ha pres la unificació de la península per part dels reis catòlics com l’inici de l’època gloriosa de la nació espanyola, amb la conquesta de Granada, el descobriment d’Amèrica i l’inici de la carrera de les Índies. “La majoria de les històries de Catalunya començaran també després de l’expulsió dels musulmans (per exemple: Balari i Jovany, 1899), i tot i els esforços posteriors del prehistoriador català Bosch-Gimpera, això serà el més comú fins els nostres dies…”[35]. Contrasta amb aquesta postura la voluntat de recuperació del llegat islàmic per part de les Balears, València i Andalusia, cada cas amb els seus propis motius.

Pel que fa a l’època franquista, l’arqueòleg feixista Martínez Santa-Olalla declara que la raça ària es va expandir per la Península Ibèrica en tres onades, la primera es va concretar especialment a Madrid, la segona va ser més lleugera i va introduir noves costums, i la tercera “son pobles aris d’un caràcter més indoeuropeu més pur (…) Són celtes goidèlics que fortifiquen sobre Espanya el caràcter indoeuropeu i que recobreixen tota la Península”[36].

Fins i tot el mateix general Franco fa les seves pròpies aportacions en història, de la mateixa manera que ho va fer en cinema amb la pel·lícula Raza, i en relació a l’origen de la nació espanyola escriu: “Atenes ens va llegar les idees i la mesura, Roma la

unitat i el dret, el Cristianisme la religió i la vida. Com l’ànima humana, la d’Europa conté també tres potències immutables: idees de Grècia, voluntat de Roma, vida Cristiana”[37].

Un altre exemple d’enaltiment de l’herència grega seria el de Garcia y Bellido, que afirmava que “l’enfonsament colonial foceu d’Occident va significar, sobre tot per Espanya, una veritable desgracia, ja que va ser, al cap i a la fi, la més afectada, ja que era també la més predisposada per gaudir dels beneficis culturals oferts per allò hel·lènic. Va retrassar en varis segles la nostra incorporació activa en el món veritablement civilitzat, privant la nostra història d’uns valors sobre tot culturals, que només la conquesta romana, encara que tardanament, va reparar”[38].

Per altra banda, a fi de justificar les arrels prehistòriques del poble espanyol, Lluís Pericot –que havia mostrat interès per la frenologia–, fins i tot parla de l’aparició de l’Homo Hispanicus “en el moment que podem observar l’Homo Sapiens movent-se per la Península, amb característiques que l’entronquin biològicament amb l’espanyol de temps històrics i amb algun tret espiritual en què s’observi també una possible convergència”[39].

I ja per acabar, en un intent de treure a relluir les essències dels orígens ibèrics, el director de les excavacions d’Empúries Martín Almagro escrivia en ple franquisme: “Som l’únic poble occidental de l’orbs romà que va mantenir continuïtat directa amb els seus primers pobladors i amb els ideals universals de la gran i excepcional cultura mediterrània (…) per la providencial reunió de les idees gregues, de l’organització romana i del sentit espanyol de l’home, tancant la seva evolució amb l’imperi catòlic romà de l’ibèric Teodosi… Amb tot això l’autèntica herència mediterrània en les seves més pures essències, conjuntada amb la manera de ser hispànica, es conservaria només a la Península”[40]. Queda clar doncs, que durant el franquisme la relació entre arqueologia i nacionalsime espanyol va ser molt productiva.

Com s’ha comprovat, la construcció de la nació espanyola a través del seu passat remot ha tingut diferents enfocaments, i malgrat la tendència al reduccionisme, cap d’ells s’ha acabat imposant. El que queda clar és que la crisi identitària de finals de s. XIX obliga a repensar la nació espanyola, que perd definitivament la capacitat imperial que l’havia singularitzat, i això permetrà a Catalunya recuperar l’autoestima identitària fins al punt de crear un projecte de país representat ideològicament pel Noucentisme i políticament per la Mancomunitat. Bruce Trigger ha argumentat que l’arqueologia nacionalista és més intensa entre pobles que es senten amenaçats o privats dels seus drets polítics per part de nacions o estats més potents[41], i aquest va ser el cas de Catalunya, que quan va tenir la oportunitat no va dubtar en aprofitar la legitimació que l’arqueologia podia donar a la política.

 

 

2.3 Catalunya i la “etnos” ibèrica

 

Enric Prat de la Riba comença el capítol VII de la Nacionalitat Catalana afirmant que la “etnos” ibèrica és “la primera anella que la història’ns deixa veure de la cadena de generacions que han forjat l’ànima catalana (…) Al cap de tres sigles la etnos ibèrica havía desaparegut com casi totes les de la Europa occidental entre’ls plechs de la civilisació romana”[42], una unitat que segons Prat només va existir per sobre, ja que per dins la varietat dels pobles continuava com sempre. Aquestes paraules d’Albert Balcells no fan més que confirmar aquest fet: “En la presentació dels orígens Prat inclou ‘l’ètnia ibèrica’ i Empúries, amb una visió mitificada pròpia dels inicis dels Noucentisme. L’ètnia ibèrica era el fonament per a Prat del que molts segles més tard seria el conjunt dels països de parla catalana”[43]. Així doncs, tot i que Prat reconeix la importància de la romanització, per a ell l’essència de la nació existia abans d’aquest procès i el va sobreviure.

Cal destacar que no son només els ibers, sinó també Empúries, la Empòrion grega, el que subjau i traspassa el període llatí. En paraules del mateix Prat de la Riba: “Encara que no constituís cap unitat política, la ciutat d’Empúries, amb la força d’atracció pròpia de les grans capitals, s’havia constituït en centre de nombroses comarques. Doncs bé, el rastre de la seva influència, l’ha trobat l’arqueologia quasi sempre dintre de les fronteres de la “etnos” ibrèrica, i en el primer tractat entre Roma i Cartago es fixa el límit sud de Roma i les seves aliades –entre les quals hi havia Empúries- a l’indret de Múrcia, límit sud de la llengua catalana”[44]. Empúries és doncs al mateix nivell fundacional que la “etnos” ibèrica, és a dir que serà fonamental per partida doble: grega i romana.

Després d’explicar com la “etnos” ibèrica va resistir les diferents invasions i ocupacions, des de grecs fins a cartaginesos, fenicis a romans, aquesta va ressorgir i la civilització llatina es va convertir en catalana. Segons Prat aquest fet demostra l’existència de l’esperit nacional català, i·encara que després d’engendrar la llengua catalana no hagués produït res més, l’ànima del nostre poble’ns hauria ja revelat les ratlles fonamentals de la seva fesomia, estampades en la fesomia de sa llengua”[45]. Prat estava obsessionat amb la llengua catalana com a eix central de la Nacionalitat Catalana, i en aquest mateix llibre escriu que “hem d’aixecar la nostra llengua al nivell de les altres, hem de donar-li totes les perfeccions que necessita per a lluitar i vèncer (…) Ha d’acabar aquesta semi anarquia de la llengua catalana, en què cada escriptor té una llengua, una gramàtica, una ortografia pròpies”[46].

Jordi Cortadella confirma que les tesis de Prat van tenir una influència majúscula en l’autopercepció històrica del nacionalsime català, ja que segons ell les característiques comuns al passat català més invocades serien “la identificació amb els ibers proto-catalans, la glorificació de la gesta d’Indíbil i Mandoni, entesa com la demostració de l’eterna petició d’independència per part dels catalans, la consideració del domini romà com una catàstrofe per la nació catalana i la seva recuperació a l’Edat Mitjana”[47].

Fernando Wulff explica com Prat de la Riba, a qui compara amb Sabino Arana al País Basc –però a qui mostra un major respecte degut a la seva profunda erudició i cultura[48]–, va intentar promulgar un “catalanisme científic” a través de l’estudi de les arrels dels pobles portats a terme des del Servei d’Excavacions Arqueològiques dins l’Institut d’Estudis Catalans. Aquesta voluntat de fonamentació acadèmica enllaça amb l’impuls que es va donar també a la filologia clàssica, i tot plegat amb les aspiracions d’excel·lència del Noucentisme. L’ambició perfeccionista d’aquest moviment el portava a reivindicar el classicisme per sobre de tot, i a través d’Empúries la seva relació amb la identitat catalana.

Eugeni d’Ors demana per a Catalunya: “europeisme, intel·lectualisme, estètica, molta estètica, ironia, ciència, imitació per arribar a la originalitat (com ha fet Alemanya, com ha fet Itàlia), classicisme, civilitat… –Allí existeix una tradició nacional autòctona, independenta, bellíssima, valiosíssima, independenta absolutament de la tradició Europea occidental, qui’ns ve dels grechs, que seguí en els romans, que recullí la Renaixensa i que centralisa espiritualment encara avui la França. Cal que reprenguin aquella tradició, que la duguin endavant, que la enforteixin, que si pot ser, la imposin als altres… –Als que puguin. –A nosaltres nó. –A nosaltres, lo que a n’ells els sería grandesa, ens sería runa. Nosaltres pertanyem de dret (y havem de procurar pertanyehi totalment de fet) a la tradició greco-llatina”[49]. Abans d’aquestes paraules d’Ors, el 1907 un altre noucentista convençut, Jaume Bofill (Guerau de Liost) havia propugnat un classicisme nacional. Aquest seria reflex de l’esperit de la raça i de la terra, inclòs en un concepte d’imperialisme que aspiraria a “dominar els altres sense contaminar-se i vèncer sense alterar-se, amb serenitat veritablement olímpica[50]. En relació a Ors i les postures exaltades dels noucentistes, Fernando Wulff ens recorda que:

“No està de més assenyalar que les perspectives més rígides de búsqueda de diferenciació i independència cultural les representava llavors –encara que després acabaria unint-se a la Falange de Primo de Rivera i al Movimiento Nacional i

essent clau en la seva política cultural- un altre noucentista, Eugeni D’Ors, molt identificat amb Prat, que el nombra secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, del que depenia el Servei d’Excavacions Arqueològiques”[51].

Pel que fa a l’arqueologia ja plenament professionalitzada i acadèmicament solvent, Bosch-Gimpera, recolzat per Puig i Cadafalch, engega excavacions entorn de Catalunya, en el que ells consideraven el hinterland geogràfic i cultural català. “Així es succeeixen els treballs a les illes Balears, al territori valencià i, sobretot, a la zona del Baix Aragó, on en pocs anys, Bosch i el seu equip realitzen una tasca enorme, amb l’excavació de desenes de jaciments”[52]. Passada l’època de la Mancomunitat, el 1935, Bosch Gimpera ocuparà totes les posicions de poder relacionades amb l’arqueologia catalana: director del Museu Arqueològic, del Servei d’Excavacions Arqueològiques, catedràtic d’Arqueologia, Degà de la Facultat de Lletres i Rector de la Universitat de Barcelona. Tot i la seva prestigiosa formació a Alemanya, Bosch-Gimprea també es mostrarà propens a relacionar arqueologia i nacionalsime, argumentant que la distribució ètnica de la península havia tingut lloc durant la prehistòria, però que el sentit democràtic de la vida dels catalans havia tingut el seu origen en les relacions amb els grecs d’Empúries[53].

Com s’ha pogut veure, Catalunya no és una excepció en l’ús de l’arqueologia en favor del nacionalisme, però cal destacar una major unitat de pensament que en el cas espanyol, un fet que possiblement vingui motivat pel poc temps durant el qual es va produir teoria en aquest àmbit i la poca gent que ho va fer. És molt probable també que la figura de Prat de la Riba i la seva gran dimensió teòrica influís en la manera d’encarar el passat, i que des del Noucentisme fins a la República les seves tesis haguessin estat llegides amb el més gran respecte.

 

 

3. Prat de la Riba i la Mancomunitat 

 

En el seu estudi sobre la gènesi del catalanisme Joan-Lluís Marfany[54] mostra com a finals de s. XIX a Catalunya les societats excursionistes es van desenvolupar molt més que en qualsevol altre lloc de la Península, dirigint alhora un gran interès cap a l’arqueologia. Les primeres campanyes d’excavació a Empúries van suscitar la curiositat de moltes societats excursionistes de Barcelona que fins i tot s’hi van arribar a desplaçar en vaixell de vapor. Emili Gandia va guardar testimoni d’algunes d’aquestes visites en els seus valuosos diaris d’excavació, on es pot apreciar que “l’excursionisme no era una activitat recreativa accessòria de les societats catalanistes, sinó que tenia en sí una significació nacionalista: anar d’excursió era fer catalanisme”[55], així com també que l’excursionisme complia a més la funció de solidificació d’una tradició més o menys inventada.

L’estudi de Marfany també mostra com a finals de s. XIX un jove Prat de la Riba integrant del Centre Escolar Catalanista comença a posar les bases del que més endavant es convertiria en el catalanisme de la Lliga, donant per suposada l’existència d’una nació per se que emana de la terra. Tot i les tendències romàntiques d’alguns, Marfany afirma que “en general, els catalanistes no insisteixen massa en l’argument històric com a justificació de les seves reivindicacions. S’hi refereixen, naturalment, fins i tot amb certa freqüència, però no en fan la raó principal del seu nacionalisme”[56]. Així doncs, tot i que efectivament es fa ús de certs fets i mites històrics, els catalanistes de finals del XIX no abusen del recurs historicista i si en fan ús és per referir-se a la Catalunya medieval de suposada democràcia i resistència als castellans, “aquells temps feliços en què Catalunya era el que havia de ser i els catalans eren de debò”[57]. Tot i així, alguns autors com Pompeu Gener[58] van buscar en la raça el fet

diferencial de la nació catalana. També Joaquim Casas-Carbó va intentar demostrar l’origen ari dels catalans a través d’arguments filològics en els seus “Estudis d’etnografia catalana” de 1891.

A finals del s. XIX, doncs, el darwinisme també havia deixat la seva petja en el catalanisme incipient, de la mateixa manera que ho havia fet en les tendències arqueològiques de l’època. Així doncs, per alguns autors, catalans i castellans constitueixen, per consegüent, dues races. “Ja ho havien dit, novament, els de L’Avenç, el 1893: “del xoc de dugues races incompatibles vénen els actuals odis i les continues desavinences i l’impossibilitat d’establir sòlidament un organisme polític comú”. I si els catalans, com hem vist, eren aris, els “castellans” només podien ser una cosa: “Moros, mal que’ls pesi”, segons un anònim col·laborador de Lo Regionalista”[59].

Marfany mostra doncs que l’europeisme de Catalunya contraposat amb el semitisme d’Espanya era un argument per a la singularització: “mentre que els catalans van reconquerir ràpidament el seu territori i van caure aviat sota l’esfera d’influència “ària” dels francs, els castellans van passar-se set segles dominats pels “semites” àrabs –o berbers, tant se val. A aquest fet se n’hi afegeixen d’altres del mateix estil, que contribueixen a reforçar aquesta idea d’una Catalunya “europea” enfront d’una Espanya “africana””[60]. Per il·lustrar aquesta diferenciació gairebé ontològica entre Catalunya i Castella, l’autor recupera unes paraules de Prat de la Riba una mica reduccionistes però alhora altament representatives d’una certa ideologia d’aquell temps:

“L’esperit práctich y particularista, tant contraposat a la tendència idealista y generalisadora de Castella, fou adquirida dels romans, puig cap altra regió fora d’Itàlia rebé tant directament l’influència romana com Catalunya (…) De les colònies gregues y fenícies establertes primitivament en nostres costes ens ve’l temperament mercantil, ja universalment conegut en época remota quan els primers apóstols vingueren a predicar la fe a Catalunya haugeren d’entrar, pera

ésser ben vistos, disfressats de mercaders. Y’l temperament mercantil, unit al esperit práctich, ha educat el poble en una inclinació al treball que s’ha fet proverbial”[61].

En un altre ordre de les coses, Gabriel Alomar va pronunciar una influent conferència de 1904 titulada El Futurisme a l’Ateneu Barcelonès que va despertar gran expectació, on va parlar d’un nou “marc cultural que definia la nova generació intervencionista: l’arrel vitalista nietzscheana hi era molt present, amb la imatge heroica d’un Prometeu modern de l’acció, l’antídot de la conformació i el quietisme ambients”[62]. La nova generació intervencionista estava formada en bona part pels joves que havien crescut dins el Centre Escolar Catalanista, el qual va acabar format part d’Unió Catalanista (1892) i finalment va ser absorbit per la Lliga Regionalista (1901). Entre la llista de presidents del Centre s’hi troben: Narcís Verdaguer i Callís (1887-1888), Josep Puig i Cadafalch (1889-1890), Enric Prat de la Riba (1890-1891), i també en formaren part activament altres com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Pere Muntanyola o Josep Rogent, molts dels quals van tenir un paper determinant dins la Lliga.

Prat de la Riba forma part d’aquest humus cultural de finals de s. XIX i decididament hi intervindrà contribuint a la seva eclosió, però abans cal destacar també els seus predecessors a nivell ideològic Valentí Almirall i Torras i Bages. Amb Lo catalanisme (1886) Almirall va establir les bases del catalanisme polític demanant la independència dels partits catalans en relació a Madrid i superant el federalisme de Pi i Margall, però, lluny de Prat, mai va deixar de veure a Catalunya com un estat dins la nació espanyola. Torras i Bages, per la seva banda, profunditza en la relació entre cristianisme i catalanisme en La tradició catalana (1892), però tant ell com Almirall eren homes altament teòrics i els va mancar la dimensió poètica que caracteritzaria, per altra banda, al també teoritzant Prat de la Riba. En aquest sentit, l’empremta romàntica és tan present en l’obra de Prat que sovint se l’ha situat en l’òrbita de l’essencialisme historicista d’arrel germànica.

 

Pel que fa a Puig i Cadafalch, la seva dimensió teòrica es focalitza en les intervencions en la secció historico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i les seves importants aportacions en història de l’art, sobretot en el que es refereix al Romànic. Tot i així, la seva actuació política sovint ha estat menystinguda degut al suport que va donar a l’aixecament de Primo de Rivera[63] (encara que més endavant va ser un dels pocs dirigents de la Lliga que es va oposar al règim de Franco). Cambó, al seu torn, va portar a terme una considerable obra de mecenatge cultural i es va envoltar d’intel·lectuals de prestigi, però la seva dimensió teòrica és gairebé nul·la i el suport obert que va donar al pronunciament militar franquista el deixen en una posició encara més compromesa davant la història. Tot i així va ser ell qui, gràcies a la seva gran fortuna, el 1923 va patrocinar la Fundació Bernat Metge amb Josep Carner al capdavant i la col·laboració molt propera del classicista i poeta Carles Riba. Aquesta fundació es va ocupar dels clàssics grecollatins, mentre que al Fundació Bíblica Catalana es centrà en els textos sants, dues columnes bàsiques per a la construcció nacional. En relació a l’arqueologia, també va patrocinar la col·lecció Els Monuments de la Catalònia amb col·laboradors de l’Anuari d’Estudis Catalans  com Josep Pijoan i amb l’ambiciosa intenció de “recollir tot el que és la gran cultura arquitectònica i pictòrica i escultòrica medieval catalana”[64].

Pel que fa al catalanisme d’esquerres trobem personalitats com la de Francesc Macià i la de Rovira i Virgili, ja més tardanes i en certa mesura hereteres del catalanisme de Prat, però la dimensió política del primer és molt més gran que la seva aportació teòrica, i el contrari passa amb el segon. Ambdós casos han estat reverenciats per la història, en el cas de Macià per la seva proclamació de la República Catalana el 1931 i en el cas de Rovira per la seva teoria política basada en principis democràtics, que contradiu la idea de “nació natural” independent de la voluntat dels ciutadans que proposava Prat. La seva proposta seria una nació subjecte a la voluntat dels membres que la conformen, fet que obeeix a un principi de llibertat humana plenament acceptat avui en dia però que no semblava ser tan unànimement prioritari a principis de s. XX.

Puig i Cadafalch va ser incapaç de continuar amb la manera de fer altament diplomàtica de Prat de la Riba i aviat es van produir friccions amb figures tan importants de la cultura catalana com Josep Pijoan i Eugeni d’Ors, que van acabar marxant després de la mort de Prat el 1917. Aquests fets fan entendre que Puig no va ser capaç de mantenir l’amplitud de mires del seu predecessor ni va poder retenir “els millors” com sempre havia pretès Prat.

Així doncs, malgrat els defectes que se li pugi atribuir, Prat de la Riba destaca entre la majoria de polítics catalans de principis de s. XX com a gran generador i ordenador de la nació catalana. El 1967, en motiu de l’aniversari dels 50 anys de la seva prematura mort el 1917 amb només 46 anys d’edat, Josep Pla escriu:

“Avui, davant el present interrogant, el futur és incert, i això fa que la figura i obra realitzada pel senyor Prat creixin cada dia (…) La unanimitat que sembla haver-se produït amb motiu del cinquantenari de la mort del senyor Prat de la Riba sembla tenir per origen un descobriment i, per tant (en certa manera), un fenòmen màgic: el descobriment que el senyor Prat fou un governant amb totes les característiques de l’home d’Estat, de l’home que dedicà tota la vida a la construcció del país, als seus interessos generals, a realitzar les aspiracions positives del nucli humà al qual se sentia adscrit”[65].

L’obra de Prat es va projectar en el temps i en pocs anys va canviar la cosmovisió del nacionalisme català gràcies a un sòlid projecte de país. Només d’aquesta manera es pot “explicar que en vint i escaig d’anys, en una generació, han aconseguit crear una cultura moderna amb paràmetres equiparables a tots els paràmetres més importants europeus dels moment? Això és importantíssim i és el que marca. I tot això no hauria estat possible sense Prat de la Riba”[66].

En la seva concepció de l’esperit català Prat és essencialista, però alhora és conscient del que això significa. “Naturalment, quan parla de la gènesi del nacionalisme, diu que amb els nacionalismes neixen els romanticismes. I se n’adona perfectament … I diu que la gènesi del nacionalisme la fan els poetes, els historiadors i els arqueòlegs, en aquest cas, els anomena registradors de pedres velles[67]. Cal destacar aquesta referència als “registradors de pedres velles” (tal vegada els arqueòlegs d’Empúries), que simbolitza l’autoconsciència irònica envers les seves idees potser massa romantitzants, però que tot i així no deixa de mantenir-se fidel a la seva ideologia. Només d’aquesta manera Prat podrà portar a terme els seus objectius i alhora mantenir les distàncies suficients com per no crear-se enemics. De portes endins Prat reclamava a la Lliga un reconeixement absolut del seu fort lideratge i una gran lleialtat, però alhora era capaç de tractar les persones que ho requerissin amb gua de seda.

En el que es refereix a la seva visió històrica, Prat la valora des de perspectives diferents en funció del tema estudiat: “Ell, quan fa la seva síntesi d’història de Catalunya, fa una història de Catalunya romana, quan parla de l’organització del dret, parla de la vila romana i té una visió antropològica i jurídica … Quan un agafa Prat de la Riba parlant d’antiguitat, Prat de la Riba parla sempre des d’una visió antropològica i des d’una visió de jurista”[68]. Així doncs, com a jurista, Prat sempre va tenir molt present el revestiment de legitimitat que confereix la tradició, i sabia perfectament que el dret romà va deixar una petja important en el sistema legal català, fet que el porta a dir que per espai de 600 anys la història catalana és bàsicament història romana –independentment de la importància que concedís a la “etnos” ibèrica–.

Prat té la intenció de crear una consciència de nació determinada i per això ha d’articular un patrimoni que “vol que entri dins aquesta cultura col·lectiva. I això s’ha d’assegurar, perquè el patrimoni és la clau per explicar aquesta cultura col·lectiva”[69]. El patrimoni cultural és una part important de l’essència d’un poble, i és per això que Prat va ser conscient des del primer moment que la recuperació del Romànic i les excavacions d’Empúries eren essencials per a la construcció d’una determinada identitat. El patrimoni cultural és a més clau per poder-se “unir als demés mantenint una homogeneïtat amb ells i al mateix temps una veritable identificació pròpia”[70].

Una de les principals referències historiogràfiques de Prat va ser Fustel de Coulanges, l’influent autor classicista francès que amb la seva obra magna La ciutat antiga va fonamentar moltes de les idees que conformarien La nacionalitat catalana. Entre d’altres historiadors que el van influir, també s’hi troben Agustin Thierry i Hippolyte Taine. A partir de la creació de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, els corrents historiogràfics europeus que havien reaccionat al Romanticisme en favor d’un major Positivisme es van instaurar principalment a través del Noucentisme, sense per això deixar de tenir encara una voluntat catalanitzadora i una certa pàtina essencialista. A part de la seva obra tan teòrica com executiva, Prat va influir en el progrés del coneixement històric a Catalunya a través de l’Institut d’Estudis Catalans, que també va servir per projectar-se a nivell internacional amb obres de gran qualitat acadèmica.

L’entorn ideològic de Prat estava format per intel·lectuals de primer ordre i molts d’aquests van confluir a l’Institut d’Estudis Catalans, on es crearen les sinèrgies necessàries per a envoltar un Prat que acabava de ser elegit president de la Diputació de Barcelona de les idees més selectes. Així doncs, tot i ser una obra que aspirava arribar al gran públic, La Nacionalitat Catalana “es va coure en cercles molt reduïts, possiblement influït per l’estrateg i agitador cultural Josep Pijoan i per Eugeni d’Ors (que somiava ser una mena de Goethe català), amb el coneixement i estímul dels seus íntims Duran i Ventosa i Cambó”[71]. El llibre va tenir una gran acceptació i va satisfer la demanda (en bona part generada) gràcies a la gran tirada i al mòdic preu de 50 cèntims. L’obra de Prat, publicada el 22 de maig de 1906, tenia un caràcter clarament programàtic ja que “representava el primer número d’una Biblioteca Popular que dirigia Pijoan, i pretenia contribuir a la renovació intel·lectual i moral del país”[72].

Dins La Nacionalitat Catalana, Prat hi defensa una concepció essencialista de la nació, amb un origen gairebé natural i d’arrel conservadora. Amb aquesta idea romàntica i fonamentada en la història es presenta la nació, com ja hem dit, de forma independent de la voluntat dels seus membres. A diferència de la concepció defensada pel gran teòric del Catalanisme del XIX, Valentí Almirall, la nació no és només geografia, raça i un caràcter, sinó que també la conforma un esperit (gheist) etern basat en la llengua, la història i el dret.

A més, en la Nacionalitat Catalana Prat establirà una clara diferenciació entre el concepte de nació i Estat, que degut a la identificació entre l’un i l’altre regnant durant la modernitat s’havien diluït i havien perdut la seva singularitat significativa. En paraules d’Enric Pujol: “Certament aquest llibre és un veritable clàssic del pensament polític contemporani, perquè s’hi fa una distinció fonamental que serà assumida pel conjunt del catalanisme polític, tant de dretes com d’esquerres: una cosa és la nació, i l’altra, l’estat. Catalunya és la sola Pàtria. Espanya és l’estat. Això que avui ens sembla tan obvi, tan clar, fou en el seu moment una aportació nova i altament clarificadora”[73].

Tot i les ja mencionades implicacions reduccionistes que puguin tenir les idees de Prat, Balcells ho justifica com a recurs pragmàtic per justificar el dret a l’autodeterminació del poble català com a nació:

“Per sobre de la definició dels elements de la nacionalitat, hi ha l’esperit nacional. La nacionalitat és obra de la natura o de la divinitat. Aquest empelt romàntic i metahistòric en un plantejament realista i històric ha donat lloc a l’acusació d’essencialisme, però al marge de les seves indubtables implicacions conservadores, l’esperit nacional és el recurs que empra Prat per a dir que els drets nacionals són imprescindibles i irrenunciables de forma similar als de la persona humana, de la mateixa manera que un esclau no perd el dret a la llibertat encara que no la demani”[74].

Així doncs, aquesta nació que Prat ha arrencat de l’Estat, és quelcom al que els catalans poden aspirar de facto i que no cal justificar perquè simplement està compresa dins el poble català.

Gran part del que Prat escriu a La Nacionalitat Catalana es troba reflectit en alguns dels seu escrits de joventut. En alguns d’aquests s’hi troben reflexions sobre el paper que ha de jugar la història en la creació del caràcter nacional, i en referència específica a l’efecte que el jove Prat entenia que aquesta disciplina podia tenir en la consciència ciutadana, Albert Balcells recorda aquesta carta a Mañé i Flaquer publicada el 22 d’octubre de 1899 a la Veu de Catalunya:

“De tots els coneixements humans, és indubtable que els que influeixen d’una manera més directa i decisiva en la formació del criteri polític són els coneixements històrics (…) Per això els que no saben història acostumen a no tenir-ne el criteri polític o a tenir un criteri apriorístic que per qualificar-lo d’una manera o altra s’ha acabat per dir-ne filosòfic; per això també els que tenen coneixements històrics equivocats orienten en una direcció errada el seu pensament polític (…) D’aquí ve que els interessats a modificar la consciència d’un país s’esforcin a donar-li una història més o menys falsificada (…) Tal com s’havia muntat l’ensenyament entre nosaltres, el nostre poble havia d’ignorar que mai haguès tingut vida pròpia i efectivament ho ignorava’”.

A més, exaltant el poder que Prat atribuïa a l’ensenyament de la història Balcells afegeix que “Prat de la Riba, que aleshores tenia 29 anys, atribuïa al coneixement històric un paper bàsic per a una política correcte. Veia en la ignorància dels catalans de la seva pròpia història un instrument de la seva alienació com a poble atès que Prat considerava la memòria històrica tan important com la llengua en l’autoidentificació col·lectiva dels catalans.”[75]. En aquest sentit s’entén el gran interès que es va mostrar per recuperar els vestigis genuïnament catalans com serien el romànic i les ruïnes d’Empúries, una acció deliberada de creació d’un passat a partir d’unes restes ja existents que es podria relacionar amb el cas prèviament exposat de Dinamarca.

Un clar exemple de l’interès i l’habilitat que Prat tenia per connectar passat i present, i també de justificar les seves iniciatives a partir d’una certa solemnitat seqüencial seria el seu missatge de presa de possessió com a president de la Mancomunitat el 6 d’abril de 1914. En aquest missatge amb tints messiànics Prat recorda que Catalunya ha estat sotmesa a l’absolutisme borbònic durant 200 anys i presenta la Mancomunitat com una oportunitat de recuperació de les institucions perdudes el fatídic 11 de setembre de 1714. A més, en paraules de Balcells: “la Mancomunitat venia a superar l’esquarterament provincial de 1833”[76]. Per il·lustrar moltes de les coses referents a Prat que s’han dit fins aqui, i també com a reflex de l’estat del moment històric, el zeitgeist, aquesta selecció dels fragments més representatius del missatge d’Enric Prat de la Riba el 6 d’abril de 1914 serà de gran utilitat:

“Som en una griada fonamental, decisiva, de la vida catalana: la Mancomunitat[77] clou un període i n’obre un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent i de la Generalitat; i n’iniciem un altre, que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut; però un demà, un esdevenidor, un desconegut, que la consciència del nostre dret i de la nostra força, i la direcció dels corrents universals, que no son encara el demà però van creant-lo, ens assegurem que serà triomfal per a Catalunya i d’estreta germanor amb els altres pobles hispànics.

Aquest any se’n compleixen dos-cents que Catalunya, en una lluita entorn de qüestions dinàstiques, va perdre el règim autonòmic que lliurava una part del seu govern a la representació popular i aristocràtica (…)

L’Estat, autoritzant les províncies per a mancomunar-se, no s’ha desensenyorit de res, no ha traspassat a la Mancomunitat cap de les funcions que congestionen l’administració central. I sense les delegacions, la Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res; és el paper i el segell de què parlava un il·lustre amic que m’escolta: és la capsa buida, és el vas que espera contingut (…)

Però l’obstacle més gros serà la resistència de l’administració, la tradició d’absorció, d’abassegament de funcions i mitjans de poder públic a Espanya… La resistència serà, doncs, formidable; però també és formidable la nostra força. No us heu deturat mai, senyors diputats, a considerar com si fóssim fora, com si hi fóssim estranys, aquest laborar nostre i de Catalunya per la Mancomunitat? (…) L’heroi llegendari, per a aconseguir el seu ideal, ha de lluitar amb les grans forces de la naturalesa, fins a trastornar les seves lleis fatals, inexorables: fer que el foc no cremi o que l’aigua no negui o que la gravetat no actuï (…)

Volem donar a la nostra llengua la plenitud d’imperi sobre tota la vida nostra, i, ja que no ha pogut aconseguir l’expansió territorial gloriosa d’altres llengües germanes, donar-li en intensitat el que en extensió sempre més ha de mancar-li (…)

Volem que la nostra raça tingui tots els mitjans, institucions i instruments col·lectius d’educació, de vigorització, d’higiene, de formació intel·lectual, moral, professional i física que siguin indispensables per a enlairar-la a una noble dignitat en el sentir, en el parlar i en l’actuar (…)

Però per això calen grans institucions culturals i educacionals que creïn la llum que ha de guiar-nos per camins propis i tota una xarxa d’institucions secundàries, tècniques, professionals i d’humanitats en les poblacions capitals de comarca que vénen a vertebrar la vida catalana.”[78]

Podria semblar que les idees nacionalistes es podrien entendre com un atavisme a principis de s. XX, ja que l’estat-nació havia tingut el seu moment àlgid el segle anterior, però la “revolucionària” diferenciació entre estat i nació, juntament amb la perspectiva imperial canvien aquesta idea:

“Prat mateix ens avisa de la modernitat dels seus plantejaments: qui acusi el nacionalisme de ‘tendència regressiva’ és que no l’ha entès o que viu en ‘l’edat de pedra de la ciència política’, especialment en el moment actual quan ja no és possible confondre l’estat amb la nació, i quan ja ha passat el temps en què només era concebible la forma d’estat unitari, amb l’opressió i la dominació com a únic procediment. Per contra, ell defensa la idea d’un ‘estat compost’ que fa possible la independència sense arribar a la violència de la separació”[79].

Com s’ha dit, Prat, de la mà d’Ors i altres autors contemporanis, projecta el nacionalisme català en un imperialisme de futur esplendorós. La preocupació passa a ser doncs en relació a com una nació esdevé una gran nació i s’arriba al darrer grau de maduresa. “I és aquí on apareix la influència del filòsof nord-americà Ralph W. Emerson, el teòric del transcendentalisme i del jo, de l’optimisme i de l’autoconfiança: ‘sigues tu mateix i per tu mateix i seran tributaris del teu jo els que no són ells ni són per ells’ sentencia Prat en aquesta línia emmersoniana”[80].

En l’apartat on parla de Ralph Waldo Emmerson, dins el capítol dedicat a l’imperialisme de la Nacionalitat Catalana, Prat de la Riba diu que “L’imperialisme és el període triomfal d’un nacionalisme: del nacionalisme d’un gran poble. Aquesta és la veritable substància de l’imperialisme. Per això els mestres d’imperialisme són nacionalistes fervorosos”[81], i seguidament evoca les paraules del filòsof transcendentalista americà “vibradores de salvatge individualisme” que creu aplicables a la situació catalana del moment:

“Sigues tu mateix. No imitis, no cerquis en els altres, cerca dintre teu. No t’emmotllis als altres, fes que els altres s’emmotllin a tu. Sigues llei i senyor de tu mateix. Allà on tu ets, és l’eix de la terra; així pensaven els qui van fer la Grècia, els qui han fet Anglaterra. Pensa que tu ets el centre de les coses, que totes les coses són per a tu; que la veritat que tu trobes dintre del teu cor és la veritat per a tothom; que les fórmules de civilització que tu adoptes són les que tot el món ha de seguir i adoptar. És a dir: sigues tu mateix i per a tu mateix, i seran tributaris del teu jo els qui no són ells ni són per a ells”[82].

Més endavant Prat matisa aquestes paraules d’individualisme exacerbat en un apartat dedicat a L’Imperialisme de Roosevelt on diu que “L’èxit aconseguit per mitjans indignes és una cosa vergonyosa. La gran llei de la justícia ha d’existir d’home a home i de nació a nació. Si l’home fort no sent l’impuls vers les coses enlairades, la seva força és una maledicció per a ell i per a tothom”[83]. En definitiva, Prat mostrava les aspiracions més elevades per al seu projecte de país, però alhora es mostrava contingut i mesurat en els mitjans per aconseguir-ho[84]. Tot i així, en qualsevol cas, la seva obra al capdavant de les institucions catalanes va assolir una dimensió admirable en proporció als escassos recursos dels que disposava.

En les últimes línies de l’Homenot que Pla dedica a Prat de la Riba, l’escriptor empordanès fa un inventari improvisat de l’obra d’aquest al capdavant de la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat: “Ara recordo: l’Institut d’Estudis Catalans. Les Normes Ortogràfiques. La Biblioteca de Catalunya –avui Biblioteca Central. La transformació de l’arcaic i pintoresc “Museo Provincial” en Museu d’Art de Catalunya. El salvament de les pintures romàniques. Les excavacions d’Empúries. El Museu Arqueològic. L’Escola del Treball. L’escola de Bells Oficis (…) L’Escola d’Infermeres. Els Estudis Normals. Les Escoles d’Agricultura. Els Serveis de Ramaderia. La Societat de Biologia. L’Escola de Funcionaris de l’Administració Local…”. Com es pot deduir, les excavacions d’Empúries ocupen un lloc altament simbòlic dins aquest llistat, i a través del Noucentisme van ser utilitzades com a referència del que s’estava intentant aconseguir. Així doncs, és obvi que Prat va tenir un projecte de país i que el va portar a terme amb gran habilitat, és per això que Joan Fuster es referirà a la Mancomunitat de Prat de la Riba com a “període constituent de la cultura catalana[85]”.

 

 

4. Eugeni d’Ors i el Noucentisme

 

Tot el que el conjunt de la plèiade noucentista maldaven

 per inventar-se era, ras i curt, la tradició [86]

 

Albert Balcells afirma que “Prat no va ser un historiador professional sinó un polític que trobava en la història arguments en favor del seu nacionalisme català no independentista, que ell va contribuir decisivament a dotar d’una doctrina i, sobretot, d’una estratègia política”[87]. Aquesta doctrina va ser en gran mesura articulada per l’ideòleg Eugeni d’Ors, que va encapçalar el moviment noucentista. Prat de la Riba va veure en el Noucentisme la teorització perfecte per al seu projecte polític, ja que, com va dir Fuster: “els criteris i les receptes de Xènius no podien ser més oportuns: encaixaven perfectament amb allò que Prat volia i servien a la classe dirigent amb indiscutible intel·ligència”[88].

El Noucentisme, entre d’altres coses, pretenia recuperar l’herència clàssica mediterrània en contraposició als aires bòrics que havien portat el Romanticisme i el Modernisme, d’aquí la reacció noucentista contra aquest últim corrent. Empúries era doncs d’obligada invocació, ja que representava el paradigma clàssic amb les seves ruïnes gregues i romanes. Tradicionalment el concepte “clàssic” s’ha relacionat amb una certa superioritat social i econòmica. Ja a partir del s. XVI, amb el Renaixement, aquest concepte va adquirir una connotació d’excel·lència que mai més ha perdut, actuant com a legitimador de les burgesies. Ha estat especialment en el context de nacionalismes emergents que s’ha pretès capitalitzar l’herència del món clàssic, i fins i tot els estats han intentat atresorar aquest patrimoni, com seria el cas de França amb el Louvre o Anglaterra amb el British Museum. A finals del s. XIX doncs, la relació

entre allò clàssic i allò excels és ja molt clara i acceptada, i és per això que es fa comprensible l’intent d’apropiació del llegat clàssic que es va fer des del govern català a través del Noucentisme.

Ors era un gran defensor del que ell anomenava “arbitrarisme”, en un sentit d’oposició a tot allò contingent que impedeix a l’esperit crear realitats de forma autònoma. El seu projecte noucentista que es veurà reflectit en La ben plantada i en l’obra col·lectiva Almanach dels noucentistes[89] parteix de la base d’aquest arbitrarisme i pren com a referència la França que ell havia conegut d’aprop, que amb Jean Moréas al capdavant s’havia plantejat la renovació de la vella saba a partir del classicisme.

En consonància amb la voluntat intervencionista i renovadora del projecte noucentista, en el seu estudi sobre aquest corrent Vallcorba ens recorda que:

“Classicisme no és immobilisme; regla no és castració vital: el classicisme ha de ser –com ho era el Romanticisme, però a les seves antípodes- un estat d’esperit, no un conjunt de restriccions canòniques (…) Les úniques limitacions del classicisme se centren, com ja hem vist, en el rebuig de la ‘natura’, l’’espontaneïtat’, l’’emotivitat’, la ‘individualitat’ o el ‘geni’, és a dir, de tot allò que configura l’’artista’ segons la concepció de tradició romàntica. I per a Ors, com per als francesos, és la Intel·ligència que ha de jugar un paper fonamental, aplicant els principis correctors de “Regla” i “Mesura”“[90].

Així doncs, el Noucentisme té una part de tensió entre la voluntat d’acció i l’ascesi, però es desmarca clarament de la “neurosi” d’un Romanticisme que tendeix a exaltar la figura del geni.

Pel que fa al projecte estètic, el Noucentisme tenia unes directrius inspirades en els corrents francesos que Ors havia reciclat, i que altres intel·lectuals catalans van adoptar, cadascú a la seva manera. El cas de Torres-Garcia és paradigmàtic ja que va ser un seguidor fidel de la doctrina oficial del Noucentisme, i a més les seves pintures murals del Saló de Sant Jordi dins el Palau de la Generalitat (1913-14) van ser encoratjades pel mateix Eugeni d’Ors, el qual havia posat en contacte el pintor constructivista uruguaià amb el president Prat de la Riba. Aquestes, igualment impregnades de modernitat i equilibri clàssic, són representatives de la voluntat institucional i orgànica del moment en què van ser pintades. Així és com Jaume Vallcorba esquematitza les tesis de Torres-Garcia exposades en el seu llibre Notes sobre art publicat el 1913:

a)     Retrobament amb la vertadera tradició, això és: la gran cultura greco-llatina…

b)    Unitat d’esperit i tradició a tots els pobles mediterranis…

c)     Classicisme, que, “en realitat és allò ‘més genuí nostre, lo que més consoni o harmonitzi amb aquesta gran tradició (dels pobles mediterranis)’[91] i que s’obté bàsicament pel domini de les qualitats arquitectòniques o estructurals… classicisme és predomini de l’ordre estructural per damunt de les parts.

d)    Estructura

e)     Intel·lectualisme

f)      Disciplina

g)    Idealisme

h)    Separació i purificació de les arts

i)      Antirromanticisme[92]

 

El 1902 l’obra La deixa del geni grec del poeta Miquel Costa i Llovera és premiada en els Jocs Florals. Ja des de finals de s. XIX l’hel·lenisme formava part de la cultura catalana i havia estat adoptat pel Modernisme, el corrent imperant. El 1905 l’escultor rossellonès Aristides Maillol presentava l’escultura La Mediterrània d’inspiració clarament filohel·lènica al Salon d’Autonne de París. El mateix cònsol general de Grècia a Barcelona (inspirador del missatge institucional al rei Jordi I del que es parlarà més endavant) va ser escollit primer president de l’Institut d’Estudis Catalans el 1907, “l’organisme acadèmic des d’on es difongueren internacionalment les troballes emporitanes. Precisament dos anys després de la creació de l’acadèmia catalana, va emprendre un viatge a Grècia amb la intenció de lligar contacte amb els

estudiosos i les societats històriques d’aquell país”[93]. Així doncs, el camí estava preparat perquè apareguès un moviment cultural amb voluntat de regeneració a partir del classicisme.

En relació a les bases clàssiques que subjauen el Noucentisme, a influència d’Ors en l’aparició d’aquest corrent ha estat qüestionada per Eduard Riu-Barrera, el qual creu que les bases ja havien estat disposades prèviament durant el Modernisme, i que Ors no va fer més que formalitzar-lo i aplicar-hi els aprenentatges que portava de França[94].

“De fet, en la seva acció més que en la seva teorització Josep Puig i Cadafalch va ser un dels principals intèrprets de l’imperatiu d’una acció cívica modernitzadora, que apartada de l’aïllacionisme i arcaisme espanyol cercava connexions amb els corrents europeus més dinàmics i amb els quals superar la postració provinciana. Un moviment que va impregnar i mobilitzar bona part de la societat catalana prou abans que Eugeni d’Ors ho codifiqués i a ulls de molts en semblés l’inspirador eminent, anomenant-lo Noucentisme”[95].

Així doncs es podria entendre l’obra de govern de Puig al capdavant de la regidoria de l’Ajuntament de Barcelona entre 1901 i 1905 com una actuació noucentista avant la lettre, especialment la reforma urbana de León Jaussely. Aquesta, també coneguda com el “pla d’enllaços”, s’inspirava en la ciutat antiga i pretenia unir Barcelona i els pobles agregats. Puig va influir en l’elecció de Jaussely ja que aquest s’havia format a Roma i era capdavanter en la nova disciplina urbanística.

Pel que fa a les ja mencionades influències afrancesades d’Eugeni d’Ors, durant el seu període com a estudiant a la Sorbona aquest va entrar en contacte amb les tesis que  Maurice Barrès i Charles Maurras divulguen relacionant directament nacionalisme i classicisme a través de plataformes com Action Française. Aquests autors veien en el classicisme “un referent prestigiós, alhora que un eficaç mitjà publicitari, a través del qual vehicular, per la doble i complementària via de les formulacions estètiques i ètiques, les seves propostes d’un nou model social i polític basat en l’antiparlamentarisme i, al capdavall, en l’autoritarisme”[96]. Així doncs, molts dels autors d’entreguerres com Barrès o Maurras amb el temps es van acostar a les tesis feixistes “demostrant així un cop més –tot sigui dit de passada- l’absoluta preeminència a l’hora de la veritat del fet classe per sobre del fet nació: els chauvinistes de l’Action Française col·laborant amb els seus en principi enemics més frontals, els nazis alemanys (o els catalanets del nacionalisme lligaire passant-se als espanyols franquistes)”[97].

En relació als seus predecessors de la Renaixença i del Modernisme, el classicisme dels noucentistes té una ferma voluntat d’influir en l’acció política, sobretot en defensa dels interessos de la burgesia que conforma la Lliga Regionalista. D’aquí es pot deduir el gran interès mostrat per la recuperació de les ruïnes d’Empúries, que simbolitzaven el revestiment noble d’aquest classicisme. “Allò que ara sorgia de les ruïnes d’Empúries era vist com la confirmació de la continuïtat que existiria entre la Catalunya grega, clàssica i la Catalunya actual; era el passat, degudament idealitzat, el que semblava venir en ajut i en validació de la Catalunya exultant i alhora convulsa de començaments del XX”[98].

Quan Ors s’adreça a la “petita testa de Venus, que potser ets de Diana”[99] per demanar-li ordre durant els convulsos dies de la Setmana Tràgica, ho fa de manera gairebé ritual, amb un to ideologitzant que Murgades contrasta amb el que Maurras fa servir en la seva “Invocation a Minerve” de 1902, “en el qual, a partir d’un fet anàleg, o sigui, com diu el mateix Maurras, de la troballa d’un bust en marbre de Minerva a la “vielle ville” de Poitiers, aquest va bastir en clau prosopopeica tota una pregària a la deesa romana en demanda de “la mesure de l’âme, ô cadence de l’univers”. Així doncs, sembla que Ors s’estava limitant a repetir el model que havia vist a França durant els seus anys pensionat allí, “el mateix missatge essencialista i conservador propagat, sub specie classicorum, pel capdavanter indiscutible en unes tals qüestions: monsieur Charles Maurras.”[100]

Segons Murgades l’opció ideològica noucentista i la seva tendència al classicisme, és una mesura de “cohesionament col·lectiu promoguda des del capdamunt de la piràmide social, i de legitimació, en conseqüència, d’uns valors determinats i dels grups que aquests avalen i pels quals són alhora propugnats”[101]. Els totalitarismes pre, para, o directament feixistes destaquen segons Murgades per la seva exaltació classicista[102]. Finalment, aquest autor acaba sentenciant l’ús esbiaixat que es va fer del classicisme per part de la burgesia de principis de segle afirmant que: “el Noucentisme com a projecte conjunt d’acció política i d’acció cultural havia fet una fallida estrepitosa des del mateix moment que la Catalunya burgesa s’havia decidit per anar a raure a mans d’un militar espanyol i borratxo (Primo de Rivera) perquè li tragués les castanyes del foc”[103].

També en el cas català la suma de nacionalisme i classicisme va portar a postures radicals. En aquest sentit, els germans d’Ors son els primers en parlar obertament d’Imperialisme[104]. Va començar Josep a la Veu de Catalunya el 1903 i el va seguir Eugeni el 1905 amb un article titulat Noruega imperialista “on es parla d’imperialisme com a resultat combinat d’una radicalitat nacionalista (un ‘supernacionalisme’), d’una força interior i de la gosadia en l’acció; l’imperialisme constituïa una força social fruit d’una ètica de la responsabilitat que mou a la intervenció”[105]. L’imperialisme incipient de Noruega es posava aquí com a exemple a seguir per a la Catalunya de tombant de segle. “L’aspiració real de Noruega, un Estat-Heroi i com a tal expansiu i agressor, era la d’esdevenir la Prússia de la futura Escandinàvia. El seu somni era arribar a una federació de Noruega, Suècia i Dinamarca, que es convertiria en una rèplica septentrional de l’Alemanya una. Evidentment, aquesta descripció dels fets era una invitació als catalanistes a seguir aquest model”[106]. Carles Riba, Jaume Bofill, Puig i Cadafalch i molts altres també parlaven d’imperialisme aleshores. Es tractava d’un imperialisme intensiu, de portes endins, que portaria necessàriament a una expansió posterior.

No van ser pocs els que van reaccionar contra aquesta tergiversació dels clàssics que podia portar a postures radicals com l’imperialisme i en recomanaven la seva lectura directa. Joan Creixells, que va traduir els tres primers volums dels diàlegs de Plató per la Fundació Bernat Metge, deia que “cal no prendre gat per llebre, ni Maurras per Tucídides[107]”. Aquest autor de mort prematura (el 1926, amb 30 anys) va ser dels que més lliurement va interpretar els clàssics, però malauradament la seva empremta independent i avançada pel seu temps es va diluir poc després del seu traspàs. Creixells és un exemple de búsqueda de l’arrel clàssica sense intermediaris, un intel·lectual afí a les idees noucentistes d’Eugeni d’Ors però que va fer gala d’un liberalisme heterodox i un catalanisme cosmopolita que fa difícil posar-lo al mateix grup que la resta de noucentistes.

Joan Creixells va intentar naturalitzar els grecs incorporant la cultura clàssica en la construcció civil catalana ja que considerava la seva herència fonamental pel debat democràtic i la convivència. Així, tot i la seva formació en economia i filosofia, “trobava del tot oportú esmerçar-se a traduir Plató, ell que tan expert era en novetats alemanyes i angleses. De mica en mica, els grecs eren percebuts com a més aurorals, com a més bàsics i abastables – la polis i el seu territori, res d’imperis enormes –, i els romans com a més contaminats per la política, per l’ambició –l’imperium que ja ressonava com a destí de Roma a l’Eneida. No cal dir que el feixisme Italià contemporani hi ajudava (…) contraposava el sentit de la vida àtic, inseparable del reconeixement i la solidaritat mutus –entre els ciutadans però també entre els homes, fins als esclaus-, al sentit pràctic, adaptable al moment, oportunista fins a la crueltat si calia, dels romans”[108]. L’exemple de Creixells continua essent tan vàlid avui en dia com a principis de s. XX, ja que tot i la seva joventut va ser capaç de formar-se la seva pròpia visió dels clàssics basant-se en el contacte directe amb les fonts. La seva mort prematura va fer de la seva vida una ensenyança perenne de la que tot classicista català hauria d’aprendre.

 

 

5. El somni de la Catalunya – Ciutat

 

“La història humana és la gènesi de la Ciutat”

Eugeni d’Ors

El projecte noucentista pretenia donar un ordre a la societat de masses que havia sortit de la revolució industrial. Tanmateix, el culte a la família i la idealització dels oficis que la Lliga havia promogut no tenia cap vestigi de nostàlgia per un ordre social pretèrit, sinó que hi havia la intenció d’integrar-ho tot en el nou projecte de país:

“Una cultura així no podia revelar-se en els espais bucòlics evocats pels poetes de la Renaixença. El seu espai adient era la ciutat, i en concret la ciutat organitzada com a república de ciutadans lliures i responsables (…) Pijoan, que, com a assessor cultural de Prat de la Riba, treballava incansablement pel bé del nou esperit públic, va escriure amb gran entusiasme de la reforma de Jaussely: “Aquí, on tot és possible, farem una gran ciutat ideal, la gran ciutat industrial dels nostres somnis. Farem una ciutat on pugi esclatar la nova civilització sospirada de les democràcies”” [109].

Aquesta ciutat ideal era el projecte de país que tenien els noucentistes, i tenia les arrels en la polis i la civitas clàssica. Però tot i que Eugeni d’Ors admeti que el bressol de la cultura catalana pugui ser el món rural, Empúries i el romànic, per a ell el futur del país passava per Barcelona. La seva manera de referir-se a l’interior com “les serres” li serveix per donar una dimensió gairebé salvatge a tot allò que no sigui urbanitzat. Aquest fet es pot constatar clarament en la seva obra Gualba, la de mil veus, on presenta la pitjor cara de l’endogàmia ruralista. “En el fons del seu cor admirador de Sant Tomàs d’Aquino, Ors associa la natura amb el pecat. La muntanya simbolitza l’estat inculte de la humanitat i, per aquesta raó, és una font segura de maldat (…) la ciutat (el producte de la voluntat) venç la natura en erigir un ordre clàssic durador”[110]. Així com per Ildefons Cerdà calia “urbanitzar allò que és rural i ruralitzar allò que és urbà”, per a Ors només calia portar a terme la primera part, i és per això que també ell es va alegrar del pla d’enllaços de Jaussely, ja que la ciutat era vista com la cultura en la seva més alta expressió.

Per Ors la ciutat és comparable a una divinitat, com una estàtua grega de bellesa immortal que no només simbolitza la perfecció estètica humana sinó també la òptima organització social. Atena (Minerva) és la divinitat escollida per simbolitzar les virtuts de la ciutat, i com ja s’ha mencionat més amunt, la troballa a Empúries d’una testa d’aquesta divinitat va servir a Ors per a donar un impuls poètic a la identificació de Catalunya amb el passat grecoromà al que invocava el Noucentisme. Un altre motiu per a l’elecció d’aquesta divinitat és la seva identificació amb el seny i la mesura, una virtut genuïnament catalana que el Noucentisme relacionava amb els preceptes vitals del Mediterrani antic. A més, Minerva era també la patrona de les arts, la industriositat característica del tombant de segle català, i també com a “deesa de l’intel·lecte, Minerva havia de vigilar la transformació dels aleatoris enclavaments humans en un disseny social “transcendent”, que Ors identificava de manera inequívoca amb l’Estat.”[111]

Tant Prat de la Riba com Ors coincidien en la concepció de Catalunya com una nació amb la potencialitat de tornar a ser un agent històric de primera línia com ho havia estat en el gloriós passat medieval. Però no només calia redescobrir aquest passat, sinó també, i sobretot, el Mediterrani. “Prat de la Riba considerava que la història una vegada més s’havia girat cap a Barcelona i havia cridat la ciutat perquè sortís dels segles de foscor. Per acceptar el repte, Barcelona havia de prendre consciència del seu origen a Empòrion i mirar d’exercir l’Imperi”[112]. Barcelona estava cridada doncs a ser el nucli propulsor d’aquest nou projecte, amb Empúries en la memòria.

Com ja s’ha mencionat, l’historiador francès Fustel de Coulanges va ser font d’inspiració tant per Ors com per Prat de la Riba. En la seva obra mestra La ciutat antiga, aquest autor explica com la ciutat s’havia fundat com una religió i constituït com a Església, per aquest motiu tenia una potestat total i absoluta sobre els membres que la conformaven. Seguint l’estela de les ensenyances de Fustel i amb un cert aire de fundador de la nova ciutat, “una vegada rere l’altra Ors recorda la prioritat il·limitada d’allò públic sobre allò individual…”[113]. Així doncs, Empúries era una pedra de toc, una condició fonamental d’aquesta nova ciutat, però alhora era ignorada per Ors des del seu menysteniment de les serres (món rural) i la seva fixació en l’àmbit urbà. Aquestes paraules de Joan Ramon Resina serveixen de suport al que s’ha dit fins ara:

“L’ideal d’Ors d’una ciutat completament regulada recorda un passatge anàleg de Maurras: “Ni a la família, ni a la ciutat dels antics, es deixava res a l’anarquia; el paper dels líders i els límits imposats per les lleis es moderen i complementen entre si a la perfecció (Romanticisme et Révolution). Maurras donava la culpa de la decadència de França a la inoculació del verí romàntic segregat per l’ànima alemanya, i un Ors admirador va adaptar aquesta doctrina a Catalunya. El romanticisme i les seves excrescències –l’anarquisme, el subjectivisme i el modernisme- destrossaven l’esperit públic i destruïen la civilitat. Però si la França del tombant de segle no podia fer altra cosa que contemplar-se al mirall de la seva Nèmesi, l’Estat prussià, Catalunya era una nació renaixent sota l’ombra d’un Estat decadent. I no havia estat cridada des de l’Hades per una lira romàntica? Tanmateix, Ors no s’interessava pas per les tradicions populars…”[114]

Independentment de les reserves que Ors podia mostrar en relació al món rural i les tradicions populars, coincidia amb la resta del Noucentisme en posar en valor el llegat clàssic del país i tant ell com altres contemporanis seus allunyats de la seva ideologia estaven d’acord en quin havia de ser el fonament de la Catalunya-ciutat:

“Els trets del present brollen del gran arxiu del passat, igual que de les ruïnes d’Empúries surt la imatge de la polis moderna. Ignorada per Cerdà, la ciutat històrica restablia el seu llegat al Pla d’Enllaços. A la memòria corresponent a aquest projecte, Jaussely afirmava: “La mera geometria és insuficient per a l’art d’urbanitzar, i aquesta probablement és la lliçó més útil que ens ensenyen les ciutats antigues””.[115]

 

Així doncs, com s’ha demostrat que va passar en altres tradicions europees, dins la divergència que hi pogués haver entre els diferents agents sociopolítics, tots confluïen en l’enaltiment del llegat clàssic i en la seva recuperació en perspectiva a un present i un futur gloriosos. En paraules de Resina: “Els noucentistes estaven convençuts que a la base de la seva ciutat hi havia Empòrion. Això era o bé un desig o bé pur “arbitrarisme”, en el sentit donat per Ors al terme.”[116] Tant si era un desig o una vel·leïtat més d’Eugeni d’Ors, el que està clar és que la sincronia entre les primeres excavacions programades a Empúries i el sorgiment d’un projecte ambiciós de nació catalana no va ser fruit de la casualitat.

 

 

6. Les excavacions d’Empúries

 

“Es llegeix als antics per trobar la comprobació o predicció

d’aquella única veritat que és la nostra veritat”

Eugenio Garin

 

El 575 a. c. els grecs vinguts de Focea s’instal·len en un illot a la desembocadura del riu Ter i el Fluvià (Palaiàpolis), que en aquells moments confluïen a la mateixa zona. El 550 a. c. Estrabó explica com s’estableix una segona colònia a terra ferma (Neàpolis). El motiu d’aquests establiments grecs era el mercadeig amb les tribus iberes. Titus Livi escriu que les guerres Púniques portaran les tropes romanes comandades per Gneu Corneli Escipió a desembarcar a Empòrion (218 a. c.), i més endavant Marc Porci Cató hi anirà a sufocar una revolta iber que s’oposava a l’ocupació. A principis del s. I a. c. sota el govern d’August, les ciutats grega i romana es fusionaran en un mateix Municipium Emporiae.

En aquest treball no es pretén de cap manera fer un resum, encara que fos breu, de la història antiga d’Empúries. Com s’ha vist, la major part del contingut d’aquest estudi fa referència al s. XX, però aquí seria interessant constatar que “la qualitat colonial grega en comptes de ser considerada com una aportació de benèfica civilització, tal com s’ha fet contemporàniament, és d’inici tractada com un motiu per a la fraudulenta sostracció de la riquesa local, desconeguda pels indígenes. En suma, Empúries enriquia Grècia i no pas Grècia enriquia Empúries”[117]. Aquest fet ve determinat per la mencionada condició mercantil en origen de la colònia i per la mítica llegenda de Diodor Sícul segons la qual els pastors del Pirineu van incendiar els boscos i de les profunditats de les muntanyes en van brollar metalls preciosos que els comerciants grecs haurien transportat a la terra mare. D’aquí el nom Pirineu, derivat del grec “pir”, que significa foc. Així doncs, com la major part dels imperialismes, el grec i el romà tenien una voluntat d’enriquiment que es prioritzava per sobre dels beneficis civilitzatoris que suposadament comportava la seva presència.

Amb les restes urbanes ja abandonades i enterrades, segles més tard començà el procés de redescobriment d’Empòrion, que a continuació s’intentarà resumir breument seguint l’article d’Eduard Riu-Barrera “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat” publicat a L’Avenç. Salvant algunes prospeccions i estudis previs que es remunten fins a l’Edat Mitjana, les primeres monografies sobre Empúries daten de principis del s. XIX. El 1803 Josep de Maranges escriu el Compendio histórico, resumen y descripción de la antiquisima ciudad de Empurias, d’una gran simplicitat i basada en textos literaris i epigràfics. El 1823 el savi hisendat rossellonès Francesc Jaume Jaubert de Paçà publica a París una erudita sèrie de memòries titulada Notice historique sur la ville et le comté d’Empurias en Catalogne que suposa l’obertura d’una perspectiva arqueològica en què s’hi identifiquen correctament peces de ceràmica grega. Entre el setembre de 1846 i l’abril de 1847 la Diputació de Girona finança unes excavacions institucionals a través de la Comissió Provincial de Monuments que es va interrompre per la poca espectacularitat de les troballes. El 1865 Pedro Martínez Quintanilla expressa els seus dubtes sobre la possibilitat de trobar restes d’importància en el jaciment, però també constata que alguns estudiosos creuen que si es promoguessin treballs a gran escala podrien aparèixer carrers sencers, edificis i objectes de mèrit; finalment però, es mostra d’acord amb el parer que els trofeus arqueològics son escassos a Empòrion[118]. El 1879 el polític i historiador Joaquim Botet i Sisó escriu Notícia histórico-arqueológica de Empòrion[119] (guardonada amb el premi de la Acadèmia de la Historia de Madrid) una important monografia on fa un estudi numismàtic de gran interès però on l’aportació arqueològica “és un mer repàs a comptades peces artísticament significatives d’època romana i ni una del passat grec”[120]. Així doncs, durant la major part del s. XIX l’interès per Empúries es devia a un objectiu primordialment col·leccionista i només va ser en ocasió de troballes molt excepcionals com el mosaic del sacrifici d’Ifigènia que es va produir un examen artístic o arqueològic.

El 1905 l’alemany Adolf Schulten fa una parada a Empúries de tornada de Numància amb l’objectiu d’obtenir ceràmiques preromanes, i en aquest procés també va determinar que la muralla tinguda per ibèrica era en realitat romana. La visita del prestigiós arqueòleg va activar l’interès pel jaciment i el va situar “en el panorama internacional d’acord amb els avenços de la ciència arqueològica alemanya”[121], però no va ser fins que la Junta de Museus de Barcelona va decidir convertir les excavacions d’Empúries en un projecte nacional plenament institucionalitzat, que no es van començar les excavacions sistemàtiques el 1908. En aquell moment i context es donaven les circumstàncies adequades per fer d’Empúries un símbol nacional i posar en valor les restes grecoromanes, és per això que, com ja s’ha explicat, es van promoure les excavacions amb una assignació pressupostària i els recursos necessaris.

El mateix 1908, Jaquim Botet i Sisó escriu Data aproximada en què els grecs s’establiren a Empúries i estat de la cultura dels naturals del país al realitzar-se aquell establiment, un fet que indica un interès incipient cap a les restes gregues i les relacions d’aquesta cultura amb els indígenes. Tot i així, segons Riu-Barrera, l’objectiu de les excavacions “s’orientava, com la majoria de casos, a la coneixença monumental d’antigues urbs i no pas a examinar-ne el procés fundacional, la natura colonial o l’impacte sobre les poblacions indígenes”. Per aquesta raó l’avaluació de l’aportació grega a la formació cultural o ètnica dels pobles ibèrics, amb relació a una suposada identitat contemporània del Principat, no guiava la recerca inicial, sinó més aviat la seva continuació, especialment durant la incorporació de Pere Bosch-Gimpera a partir de 1932[122]. De fet, “els interessos primordials de l’excavació es debatien entre la pretensió d’obtenir informació substantiva de la ciutat antiga i la simple obtenció de materials clàssics de primera mà per al nou museu de Barcelona, que permetessin equiparar-lo als estàndards de les col·leccions d’antiguitats”[123].

Així doncs, ja des de l’inici hi havia un conflicte d’interessos entre aquells que volien utilitzar Empúries com a mitjà per a la construcció nacional, i els que s’interessaven en el jaciment en sí des d’un punt de vista positivista, és a dir, com a productor de coneixement científic. Aquesta última funció va ser molt útil a personatges com Puig i Cadafalch o Martín Almagro per a internacionalitzar el jaciment i establir així relacions acadèmiques i polítiques a l’estranger. En dos moments políticament delicats a nivell de relacions diplomàtiques com van ser la Mancomunitat i el franquisme, el jaciment d’Empúries va servir de moneda de canvi neutral per a normalitzar aquestes relacions.

Pel que fa a la voluntat pragmàtica d’omplir les vitrines del museu de Barcelona a fi d’equiparar-lo a altres col·leccions europees, aquest fet va provocar una discussió entre Josep Pijoan i Puig i Cadafalch en el si de la Junta de Museus en relació a si era millor comprar les troballes als particulars que excavaven a les ruïnes (Pijoan) o si era millor excavar-hi directament després de comprar els terrenys (Puig). En la reunió que es va celebrar l’1 d’octubre de 1907 Josep Pijoan va defensar l’adquisició i trasllat a Barcelona de les pintures murals romàniques de la Vall de Boí, que estaven en risc de ser comprades i exportades, mentre que Puig (que acabava de visitar els frescos en una missió arqueològico-jurídica a fi de protegir el patrimoni artístic català) defensava la recuperació del llegat clàssic d’Empúries, a priori menys amenaçat ja que es trobava enterrat, però que també havia sofert un cert espoli anteriorment.

Finalment els fons es van dedicar a l’empresa emporitana, i no va ser fins més tard que es van transportar les pintures romàniques sota la supervisió del conservador-arqueòleg d’Empúries Emili Gandia. Prat de la Riba, que en aquells moments presidia la Diputació de Barcelona, es va posar de part del seu amic Puig, i en la mencionada reunió es va constituir una comissió amb un pressupost assignat i l’objectiu d’adquirir els terrenys on es realitzarien les primeres excavacions. Així doncs, el conservador del museu de Barcelona Emili Gandia s’encarregaria de l’organització del treball i la conservació del patrimoni, mentre que el catedràtic de l’Institut de Girona, el naturalista i prehistoriador Manuel Cazurro, s’encarregaria de la supervisió i direcció dels treballs.

En les prospeccions inicials, la magnífica muralla de la Neàpolis, l’abundosa ceràmica grega o les restes escultòriques presidides per Esculapi, van fer que l’interès de les excavacions es desviés ràpidament de les restes romanes a les gregues. Això va venir també motivat pel fet que al llarg del s. XIX a tot Europa havia crescut la influència de l’hel·lenisme, el qual “s’havia incorporat progressivament a l’àmbit català portat pel Modernisme, que en feia un factor de modernització i vinculació als corrents culturals internacionals, prou abans de la seva capitalització pel Noucentisme”[124].

Aquest fet es veu il·lustrat per la carta que un jove Prat de la Riba redacta el 10 de març de 1887, i que també signen diverses entitats civils, adreçada al rei Jordi I de Grècia on se’l felicita per l’annexió de Creta a Grècia. En l’acte d’entrega de la carta al cònsol grec a Barcelona es va cantar Els Segadors, que des d’aquell moment serà considerat l’himne nacional de Catalunya, i posteriorment es van produir fortes represàlies per part del govern espanyol amb el processament de Prat de la Riba inclòs. En la carta es fa referència a Empúries com a l’origen la cultura i civilització dels protocatalans, “es tractava de refutar l’autoctonisme monolític del discurs històric espanyol que remuntava fins als temps antics una sola nació, enfront del qual es volia definir un passat preromà dels pobles plurals, incorporats a la civilització mediterrània per l’influx grec difós des d’Empúries. En suma, que tant l’hel·lenisme antic com el modern servirien igualment, i no pas de forma innocent, per fer sortir el país de l’arcaisme i conduir-lo a la modernitat”[125].

Sembla doncs que les excavacions a Empúries havien estat en ment de Prat des de molt abans de la seva empresa, i és per això que quan va assumir prou poder com per portar-les a terme, ho va fer sense més dilació. És psintomàtic que fos la Diputació de Barcelona, que ell presidia, la institució des de la qual s’emprengueren les excavacions, tot i pertànyer a la província de Girona. Això demostra que Prat ja tenia un projecte global de país abans de la instauració i la seva primera presidència de la Mancomunitat, i aquest projecte incloïa des del Noucentisme com a ideologia fins a Empúries com a símbol i metàfora de la nova Catalunya.

En el seu treball sobre la recepció de l’òpera Empòrium estrenada al Gran Teatre del Liceu el 1906 i escrita per Enric Morera i Eduard Marquina, Jordi Cortadella explica com Eugeni d’Ors en va escriure una Glosa[126], però a més va criticar la òpera per haver suposat una oportunitat perduda d’enaltir la mediterraneitat d’Empúries en relació a Catalunya i la seva connexió amb el Noucentisme. En cas d’haver tocat les tecles adequades, aquesta òpera hagués suposat un preàmbul excel·lent a les excavacions que començarien només dos anys més tard.

L’acció es situa a Empúries en les darrers anys de la invasió bàrbar de l’Imperi Romà, és a dir, que representa la lluita entre l’esperit germànic, nòrdic, contra el geni mediterrani. Ors no atorgarà el qualificatiu de noucentista a cap dels autors d’aquesta peça, que hagués pogut ser programàtica del projecte noucentista, ja que per a ell “la vella Catalunya grega havia de donar un sentit clàssic a la moderna Catalunya confosa, emparar-la, protegir-la, lliurar-la de les mans dels bàrbars moderns, dels esclaus, afranquits i metecs, dels retòrics i dels demagogs, guiar els seus dirigents, donar-li tranquil·litat i prosperitat. En canvi, a l’Empúries lírica, la llum venia del nord i salvava la pàtria (espanyola o catalana?) de la decadència llatina. Grècia, la Bellesa, abandonava Empúries”[127]. En aquest cas es pot veure com Eugeni d’Ors tenia un projecte clar d’estat estètic i de país, de manera que només acceptaria una certa versió interpretativa d’Empúries, i el fet que reaccionés d’aquesta manera just abans de començar les excavacions oficials n’és un clar indici.

Riu-Barrera assenyala que “en les primeres dècades del nou-cents, Empúries es presenta com una de les millors expressions del moviment noucentista, plasmació arqueològica de la sòlida i llunyana vinculació del país a la cultura clàssica, ensenya moderna de renovació i europeïtzació catalanista enfront del nacionalisme espanyol, retrògrad i autàrquic”[128]. Tot i així, també fa referència al caràcter polisèmic de l’únic jaciment continuadament excavat i monumentalitzat al llarg del s. XX en terres catalanes[129], i també a com va acabar formant part del botí de guerra dels nacionals i més endavant va ser utilitzat pel franquisme per regularitzar les relacions internacionals en el món acadèmic (especialment després de la segona guerra mundial) a través dels cursos internacionals d’estiu que Martín Almagro posa en marxa el 1947. Com ja s’ha exposat, sovint l’exercici de potestat sobre les antiguitats esdevé “un factor de prestigi polític i revesteix a qui el practica d’una significada aura cultural”[130].

Segons Xavier Aquilué, si no hagués estat per la visió de futur noucentista Empúries no seria el jaciment arqueològic d’època clàssica més important del país, ja que el coneixement i l’ubicació de l’antiga Empòrion estaven ben documentats des del s. XV gràcies a l’obra Paralipomenon Hispaniae del bisbe gironí Joan Margarit. El mateix Aquilué afirma que:

“Pels noucentistes, l’antiga Empòrion significava el lligam de Catalunya amb la cultura clàssica, com a element diferenciador de la seva personalitat. Empúries significava també el llegat d’una Catalunya ancestral, oberta a la Mediterrània i hereva de les grans cultures del passat. La recuperació d’Empúries s’afegeix a la creació de les grans institucions culturals catalanes de l’època, com ara l’Institut d’Estudis Catalans (fundat l’any 1907), la Biblioteca de Catalunya, l’Escola de l’Administració Local, l’Escola Industrial o l’Institut del Teatre[131].

Més enllà del nacionalisme català, el jaciment també va ser utilitzat a nivell teòric pel nacionalisme espanyol. Així doncs:

“Martín Almagro, el primer director de les excavacions després del triomf franquista, entenia Empúries com “el cordón umbilical a través del qual la España antigua tomó contacto con el mundo civilizado” i el lloc en el qual “comenzaron los mas decisivos hechos de la Historia de la cultura egregia de España”. Almagro va potenciar i capitalitzar molt hàbilment el valor simbòlic d’Empúries, amb la fundació de la revista d’arqueologia Ampurias (ara Empúries), el mateix any 1939, i també amb la creació de la sèrie Monografies Emporitanes l’any 1951, a més de les excavacions en extensió de la ciutat romana. Ell entenia Empúries com “la porta de Roma a Hispania que va permetre la unificació d’Espanya en època antiga, el lloc on es va introduir l’ús del llatí com a llengua de l’imperi i també el port pel qual es va transmetre el cristianisme a la península Ibèrica”[132]

Per la seva banda, l’arquitecte Puig i Cadafalch va impulsar les excavacions amb una voluntat personal d’anàlisi arqueològica positivista i no necessàriament relacionat amb la identitat nacional que en aquells moments s’intentava construir des de la política cultural del principat. “Per tant, no es tractava tant de l’estudi de l’establiment com a factor determinant per a la història nacional allò que interessava al seu impulsor el polifacètic Puig i Cadafalch, sinó més aviat el seu valor de referent respecte els models d’evolució i transformació de l’arquitectura i la urbanística clàssica en un medi provincià”[133].

De fet, Puig comença la seva Història de l’Arquitectura Catalana afirmant que aquesta “és alguna altra cosa més que la història de les obres d’un art local sense altre interès que el de l’amor a les coses de la nació pròpia (…) Té un interès científic general l’estudi de les restes arquitectòniques que ens queden, un interès especial per resoldre molts problemes de la història de l’arquitectura d’Europa, que els problemes universals han passat també en aquest racó de la terra nostra”[134].

Segons Riu-Barrera, aquesta actitud de Puig demostra, en contra de certes opinions tendencioses de la messeta, que les seves intencions eren d’abast europeu i amb una ambició universalista, i no merament nacionalista.

“A més, la possibilitat d’emprendre des de Catalunya una empresa d’aquesta índole, sense la intermediació de les institucions espanyoles, li devia semblar una notable oportunitat d’acostament a la ciència arqueològica internacional (…) En la seva gran majoria, l’atenció dels investigadors se centrava en l’examen de les urbs grecoromanes i els seus monuments més significatius, no es girava pas cap el seu procés de fundació, la seva naturalesa colonial, ni l’impacte sobre les poblacions indígenes. Així doncs, tampoc aquí l’excavació inicialment va preocupar-se d’informar sobre història preromana i el procés colonial, com tampoc pretenia sospesar l’aportació grega a la formació cultural o ètnica dels pobles ibèrics en relació al present del Principat, com tant sovint s’ha dit de forma poc documentada i també maliciosa”[135].

Sembla ser que tot i la idoneïtat del jaciment per a l’enaltiment de l’ideologia noucentista, Empúries va tenir una dimensió calidoscòpica a principis del s. XX, i va ser utilitzat amb diferents finalitats, fins i tot amb interessos marcadament personalistes. No deixa de ser curiós doncs que els noucentistes utilitzessin Empúries com a pretext nacionalista, però que la persona que va dirigir i supervisar les excavacions (i que més endavant presidiria la Mancomunitat) no mostrés un especial interès en aquesta dimensió històrico-simbòlica del jaciment.

En referència a la relació entre Ors i Cadafalch, cal recordar que el primer era un “directe col·laborador d’Enric Prat de la Riba en l’obra institucional i figura doctrinària del Noucentisme[136], a qui equívocament es confereix sovint el paper de constructor eminent del moviment, quan en realitat la seva aportació fou saber sotmetre’s al corrent i haver-lo interpretat i dictaminat, fins a fer la impressió d’haver-lo modelat. Val a dir que pel caràcter especulatiu i diletant del seu discurs[137] va topar aviat amb l’home sever, positiu i realista que era Josep Puig i Cadafalch, fins a desembocar en un dur enfrontament i el cessament de les seves responsabilitats en les institucions catalanes el 1920”[138]. Anys després de la defenestració d’Ors, Prat es reafirmava en el seu despreci envers aquest, afirmant que la seva obra era dispersa, diletant i gairebé mística, una actitud comprensible venint d’un positivista al·lèrgic a qualsevol vel·leïtat subjectivista.

A part de les seves divergències ideològiques i personals, la gran diferència entre Puig i Ors va ser que un tenia poder executiu, mentre que l’altre no va ocupar mai una posició a primer a línia política, per tant es podia permetre un grau menor de realisme que Prat va saber controlar i canalitzar, però que Puig va ser incapaç de tolerar. En qualsevol cas, el Noucentisme com a moviment anava més enllà de les teoritzacions d’Eugeni d’Ors i, com ja s’ha explicat, aquest simplement es va adaptar a una tendència que ja venia incubant-se des del mateix Modernisme. Fos o no mèrit d’Ors, és indiscutible que el Noucentisme va deixar una petja important en la societat  catalana de principis de s. XX.

Al final del seu article “Empúries, cent anys de la recuperació institucional”[139] Xavier Aquilué, que en aquell moment (2008) era el director del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries, afirma que cal trobar una “fórmula de gestió que li permeti allunyar-se de l’excessiva vinculació a l’estructura centralitzada i centralista del Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona, que li impedeix el funcionament correcte i la bona integració en el territori del qual forma part”[140]. En aquest sentit, les seves paraules es podrien relacionar amb el projecte de Catalunya-Ciutat dels noucentistes, i sobretot amb l’aversió que Ors mostrava envers les serres i les tradicions locals. Des de la compra dels terrenys emporitans per part de la Diputació de Barcelona, Empúries va ser una mena de reducte cultural descentralitzat, sempre depenent i sempre explotat des de la capital.

La reclamació d’Aquilué, una persona que coneixia les necessitats del jaciment de primera mà, va dirigida a la integració del jaciment amb el seu entorn immediat, i no només com a sucursal d’una Barcelona entotsolada. El problema d’Empúries es pot estendre també en altres àmbits a tot el territori català, i va ser ja durant el Noucentisme que es va plantejar. Amb l’aparició del projecte de la Catalunya-Ciutat de Gabriel Alomar a El Poble Català, es va plantejar la possibilitat de crear una xarxa intel·lectual noucentista entre les diferents comarques del principat, però amb Barcelona com a eix central, i pel qual tots els intel·lectuals haurien d’haver passat.

Així doncs, la cultura no es generava des de les serres sinó que els joves estudiants de províncies es formaven a Barcelona i “exploraven” el que havien aprés als seus respectius orígens. Era així com la dominància de la capital es convertia en absoluta, ja que era la única productora reconeguda d’ideologia i pensament. Però de la mateixa manera que a l’antiga polis grega o a la mateixa civitas emporitana, un pater familias d’una vil·la romana era tan ciutadà com un habitant urbà, Aquilué reclamaria un tracte semblant per al jaciment d’Empúries, és a dir, que la relació de la província amb la capital dos en igualtat de condicions.

 

 

7. Conclusió

 

Des de l’inici fins al final d’aquest treball la intenció ha estat desplaçar-se des d’una dimensió macroscòpica a una de microscòpica, és a dir, aplicar deductivament les consideracions generals sobre arqueologia i nacionalisme al cas concret d’Empúries. Després d’haver avaluat gran varietat de factors intel·lectuals, històrics i sociopolítics es pot concloure que són moltes les coincidències de l’ús que es va fer del jaciment a Catalunya amb el paradigma general dibuixat al principi. Ens trobem doncs davant un cas més d’associació interessada entre nacionalisme i arqueologia.

Això no vol dir però que el cas català manifesti cap mena de característica sine qua non es pugui produir la mencionada relació. Havent exposat diferents exemples d’arqueologia al servei del nacionalisme espero haver aconseguit posar de manifest les “semblances de família” a les quals Wittgenstein al·ludia quan intentava definir la capacitat denotativa d’una paraula en relació a quelcom denotat. D’acord amb aquesta idea, no hi hauria una sola característica que singularitzés la relació entre arqueologia i nacionalisme -ni un grup tancat de característiques-, sinó que cada cas tindria un seguit de semblances de família que l’equipararien amb els altres, permetent-li alhora ser diferent. De la mateixa manera, tots els membres d’una família es poden assemblar però no per això tots ells han de tenir un tret específic en comú.

Com s’ha explicat, han estat molts els casos d’abús del llegat clàssic per part del poder, donat que, com també s’ha vist, aquest proporciona uns fonaments ferms i una atractiva aura de legitimitat. Aquesta qüestió adquireix una especial rellevància en la Catalunya de principis de s. XX ja que l’emergent burgesia s’aferrarà al llegat clàssic tan per a consolidar el seu estatus com per, de passada, enfortir les arrels històriques del principat. De la mateixa manera però, aquest és un exemple més de com la poderosa classe dominant catalana pateix un mal endèmic d’indecisió entre mantenir la seva identitat nacional i els seus privilegis de classe, amb una marcada tendència cap els segons[141].

En un àmbit més concret, cal destacar també que els personalismes van tenir una important repercussió en l’esdevenir polític de l’època en què es van portar a terme les excavacions d’Empúries. És per això que en el seu monumental llibre sobre l’imperialisme català, Ucelay-da Cal dóna una gran importància a tres figures concretes: Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors i Josep Puig i Cadafalch. La petita història de les avinences i desavinences entre aquests són doncs gairebé tan importants com la gran història dels esdeveniments socials i polítics. En aquest sentit, ja cap al final del mencionat llibre afirma que:

“La tensió interna en Xènius era que, a la més mínima, ja no era nacionalista, sinó que flotava cap a reflexions més àmplies (…) Com tants altres abans i després d’ell, a partir de cert moment, d’Ors va resoldre la seva tensió acaparant àrees de poder administratiu, compromisos acumulats que un manipulador de talents tan hàbil com Prat sabia que mantenien a Xènius en la fidelitat i l’ortodòxia, a pesar del desenvolupament de les seves idees”[142]

D’aquestes paraules se’n pot extreure que Prat era el pater familias de la Lliga, un pare ferm i autoritari però que era capaç de deixar evolucionar els seus “fills” sense per això perdre’n el control. Una de les grans habilitats de Prat va ser la seva capacitat diplomàtica, que li permetia aprofitar les aptituds dels seus correligionaris i alhora neutralitzar la contrapartida negativa que aquestes poguessin tenir. Tot plegat amb el complement de cinisme just i necessari que requereix l’activitat política. No va ser aquest però el cas d’Ors, que molt aviat va demostrar com les seves habilitats polític-administratives eren inversament proporcionals a les seves grans qualitats intel·lectuals:

“D’Ors va entendre que acaparar poder era mostra de bon funcionament, en part perquè moltes vegades, quan les tasques eren delegades, es feien malament, i, en part, perquè la tradició hispana –la catalana inclosa- entén el poder com acaparament. Mentre d’Ors va funcionar sota el patronatge d’un omnímode Prat, no hi va haver masses problemes, però la substitució de Prat com a president de la Mancomunitat pel primmirat arquitecte Puig i Cadafalch va comportar un important canvi d’estil. A Puig, un temperament més autoritari i menys hàbil políticament que Prat, li agradava la disciplina, era més franc i, per això, més exigent en la conformitat de comportaments que el seu més maquiavèl·lic antecessor”[143]

És possible que, de no haver mort prematurament, Prat també hagués derivat cap a l’autoritarisme i hagués acabat destruint allò que ell mateix havia creat. Però com tants altres líders morts en la seva plenitud, va quedar merescudament idealitzat i mitificat en l’imaginari col·lectiu català. Amb l’arribada del seu successor es troben de cara dos egos massa inflamats, Puig i Ors, ambdós incapaços d’exercir el soft power[144] de manera subtil i sense imposar-se als altres. Així doncs, les idees dels Barrès, Moréas i Maurras que donaren lloc a l’École Romane i a l’Action Française, i de les quals Ors es va empeltar durant la seva estada a la Sorbona, cada vegada eren menys benvingudes dins els cercles oficials de poder. Aquest procés acabà amb la coneguda defenestració de Xènius i amb la seva polèmica marxa a Madrid, després de la qual el Noucentisme s’anà dissolent progressivament.

En qualsevol cas, deixant de banda els conflictes personals que tanta literatura han generat, cal reconèixer l’ambició i l’amplitud d’horitzons del projecte orsià. El Noucentisme, com el Romanticisme (tot i que en fugia) tenia un programa per a l’educació estètica de l’home[145]. De la mateixa manera que Schiller i Goethe, Ors veia Catalunya com una República de Weimar on l’ètica i l’estètica anirien de la mà, i on, en termes platònics, el bé es derivaria d’allò bell. Aquí tornen a ser pertinents les múltiples referències a la deesa Minerva i a l’Atenes clàssica que es poden trobar al Glosari com a referent polític compartit amb els romàntics. Aquest alt nivell de teorització podria ser, tal vegada, una de les raons per les quals el llegat noucentista és més contingut i menys esplendorós que el modernista, ja que la seva voluntat de control tan ideològic com pràctic era considerablement més elevat.

De manera semblant a com a finals del s. XVIII Goethe (seguint l’estela de Winckelmann) havia redescobert els vestigis clàssics curullant de significat les ruïnes del fòrum romà, els temples d’Agrigent o el teatre de Taormina, també Prat, Ors i Puig comencen a fer parlar unes pedres que fins llavors havien romanès en silenci. Excavant unes vinyes gairebé ermes que eren considerades pels locals la “ruïna de l’Escala” van aparèixer unes ruïnes d’un gran valor simbòlic, i en descobrir-se la muralla de la neàpolis grega la polisèmia d’aquells blocs ciclopis es va posar al servei d’un projecte concret de país.

En relació al jaciment en sí, cal constatar que sense entendre el context sociopolític de les excavacions no es pot entendre el que hi va ocórrer, fet que reforça una vegada més la tesi de fons d’aquest treball. Com ho demostren les múltiples prospeccions que es van practicar durant el s. XIX, Empúries no tenia gairebé cap interès monumental, sinó que els seus principals actius eren el simbolisme ideològic que podia proporcionar al Noucentisme i el rèdit polític que en podia treure la Mancomunitat.

La inesperada aparició de l’estàtua d’Asclepi el 1909 va suposar una estranya sincronia amb les aspiracions sobiranistes del moment que va permetre somiar durant uns anys en un jaciment excepcional metàfora d’una Catalunya també extraordinària. El temps va demostrar però que ni l’eixelebrat projecte imperialista català ni el més realista de la Mancomunitat estaven destinats a reeixir. Després d’Asclepi, Empúries tampoc va tornar a donar cap trofeu arqueològic de tan alt nivell.

 

Com s’ha avançat en la introducció i s’ha pogut comprovar al llarg del text, els paral·lelismes entre el context polític català de principis de s. XX i l’inici d’aquest s. XXI són molts (només cal rellegir el discurs de Prat de la Riba de la pàgina 32). Això adquireix una especial rellevància en motiu del centenari de la Mancomunitat, que coincideix amb el de la derrota de 1714. Aquesta mena de condició mil·lenarista té avui algunes particularitats que la fan mirar més cap al futur que cap al passat. L’ideari polític i cultural és certament menys homogeni que a principis del segle XX, i la raó de ser del poble català es busca menys en la història i més en la voluntat democràtica de tots els ciutadans. Els catalans s’han adonat que no hi ha un “mínim històric” necessari per a poder aspirar a l’autodeterminació, i a més el context polític internacional està millor preparat que fa un segle per entendre les vies democràtiques cap a la sobirania nacional.

De la mateixa manera que a principis de segle els catalans pensaven que havia arribat el seu moment, que calia exportar catalanitat al món (i a Espanya) a través de l’autoconfiança i l’imperialisme, també avui hi ha una corrent que planteja la possibilitat de que Catalunya sigui capdavantera en el món, és a dir, que el nou estat català encapçali els ideals de sostenibilitat, democràcia, tolerància, diàleg, etc. El nou model català invocat per molts intel·lectuals i popularment representat per Teresa Forcades i Arcadi Oliveres, tindria a veure amb la voluntat de crear un nou estat d’acord amb les necessitats que planteja la crisi global en el nostre planeta, basat en un creixement sostingut, i fonamentat en la voluntat d’assegurar que les futures generacions trobaran al menys el mateix que ha trobat les generacions actuals. Uns valors de mesura i equilibri certament molt noucentistes. És representatiu doncs que el 2013 s’atorgués el premi Catalunya de la mà del president Artur Mas i amb Xavier Rubert[146] de president del premi a Gro Harlem Brundtland (juntament amb Malala Yusafzai), ex primera ministra Noruega i també ex presidenta de la Organització Mundial de la Salut, que va ser la pionera impulsora del creixement sostenible molt abans que es convertís en una tendència mundialment reconeguda.

En l’adveniment d’un 2014 que es preveu altament reivindicatiu (com ho va ser també el 1914 amb la instauració de la Mancomunitat), cal que Catalunya aprengui de la història, dels encerts i els errors del passat, i que, com va dir Xavier Rubert en el seu discurs a la Jonquera en la diada de la Via Catalana: “cal que el foc en el nostre cor no es converteixi en fum en el nostre cap”[147]. Així doncs, serà essencial en el present procés d’emancipació nacional els catalans sàpiguen mantenir el cap fred i els objectius clars; una exaltació potser menor que l’imperialisme de principis de segle, però amb una major efectivitat.

 

 

 

Bibliografia

 

-Almagro, Antonio. Constante de lo español en la historia y en el arte. Imprenta Huertas. Madrid. 1955.

-Alomar, Gabriel. El Futurisme. L’Avenç. Barcelona. 1905.

-Anderson, Benedict. Comunidades Imaginadas. Reflexiones sobre el origen y la difusión del nacionalismo. Fondo de Cultura Económica. Mexico D. F. 1993.

-Aquilué, Xavier (coord.), Dossier: Empúries, cent anys d’excavacions, Revista de Girona 244, Girona 2007, 74-97.

-Aquilué, Xavier. “Empúries, cent anys de la recuperació institucional”, L’Avenç 333, Barcelona 2008, 58-62.

-Aquilué, Xavier. “L’inici de les excavacions d’Empúries i el descobriment d l’Asclepi/Esculapi”, dins J.M. Trullén (dir.), Fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX, Museu d’Art de Girona, Girona 2009, 73-77.

-Balcells i González, Albert / Pujol i Casademont, Enric / Sabater i Garcia, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Institut d’Estudis Catalans i Edicions Proa. Barcelona. 1996.

-Balcells, Albert. “Prat de la Riba i la història” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009.

-Bosch Gimpera, Pere. L’art grec a Empúries. A. D. A. C. Barcelona. 1938.

-Botet i Sisó, J. Noticia histórico-arqueológica de la antigua ciudad de Emporion. Madrid, 1879 (reed. facsímil, Barcelona. 1979)

-Brunet, Manuel. El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries. Editorial Ausa. Barcelona. 1985.

-Casassas Ymbert, Jordi. “La proposta imperialista” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009.

-Castellanos, Jordi. “Noucentisme i censura (a propòsit de les cartes d’Eugeni d’Ors a Raimon Casellas)” dins Memòria d’Eugeni d’Ors. Curial. Barcelona. 1981

-Champion, Timothy. “Three nations or one? Britain and the national use of the past” dins Nationalism and Archaeology. Díaz-Andreu, Margarita i Champion, Timothy Eds. UCL Press. Londres. 1996.

-Cortadella, Jordi. “L’Empúries imaginada: músics, erudits i lletraferits”. Faventia 31/1-2, 2009 253-262

-Díaz-Andreu, Margarita / Champion, Timothy and contributors. Nationalism and Archaeology. UCL Press. Londres. 1996.

-Díaz-Andreu, Margarita & Champion, Timothy. “Nationalism and Archaeology in Europe: an introduction” dins Nationalism and Archaeology. Díaz-Andreu, Margarita i Champion, Timothy Eds. UCL Press. Londres. 1996.

-Díaz-Andreu, Margarita. Historia de la arqueología en España. Ediciones Clasicas. Madrid. 2002

-D’Ors, Eugeni. Glosari . Edicions 62. Barcelona. 1982.

-D’Ors, Eugeni. La ben Plantada. Gualba la de mil veus. Edicions 62. 1980.

Enric Prat de la Riba, ahir i avui. Conferècnies dictades a la Casa Museu Prat de la Riba de Castellterçol els dies 1 d’agost dels anys 1984 a 2009. VV. AA. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009.

Fascinació per Grècia. L’art a Catalunya als segles XIX i XX. Catàleg de l’exposició en motiu del Centenari de les Excavacions d’Empúries, 1908-2008. VV. AA. Museu d’Art de Girona. Barcelona. 2009.

-Falgàs, Jordi. “The Almanach dels Noucentistes, a Hybrid Manifesto” dins Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí. Pp. 226-233. V.V.A.A. Cleveland Museum of Art. 2007.

– Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. Curial. Barcelona. 1985.

-García y Bellido, A. Hispania Graeca. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona. 1948.

-Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Gedisa. Barcelona. 1988.

-Josep Puig i Cadafalch. D’arquitectura, art i política. Selecció, introducció i edició a cura de: Barral i Altet, Xavier. Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la Secció Històric-Arqueològica, LXII. Barcelona. 2003.

Josep Puig i Cadafalch, Empúries i l’Escala. VV. AA. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries. 2001.

-Martínez Quintanilla, Pedro. La província de Gerona. Datos estadísticos. Imprenta de F. Dorca sucesor de J. Grases. Girona. 1865.

-Marcet, Roser / Sanmartí, Enric. Empúries. Diputació de Barcelona. 1989.

-Marfany, Joan-Lluís. La Cultura del Catalanisme. Empúries. Barcelona. 1996.

Maurras a Catalunya. Elements per a un debat. AA. VV. Edició a cura de Xavier Pla. Quaderns Crema. Assaig. Barcelona. 2012.

-Mayer, Marc. “Prat de la Riba i el patrimoni de la Catalunya Antiga” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009.

-Miralles, Carles. “Empúries i els grecs”. L’Avenç 335. Barcelona. 2008. 50-52.

-Molas, Isidre. “El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar (1873-1941)”. Recerques, num. 23, 1990, pp. 91-115.

-Murgades, Josep. “Ors com a inventor de tradicions” dins El pensament d’Eugeni d’Ors. J. M. Terricabras Ed. Noms de la Filosofia Catalana 6. Documenta Universitaria. Girona. 2010. Pp. 25-53.

-Murgades, Josep. “Ús ideològic del concepte de “classicisme” durant el Noucentisme”. Aula Carles Riba. Polis i nació. Política i literatura (1900-1939) Rosa Cabré, Montserrat Jufresa, Jordi Malé (eds.) Societat Catalana d’Estudis Clàssics (IEC). Ítaca: Quaderns de Cultura Clàssica. Annexos, 2. Barcelona. 2003.

-Nel·lo, Oriol. Ciutat de Ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya. Empuries. Barcelona. 2001.

-Nye, Joseph. Soft Power. The Means to Success in World Politics. Perseus Books. Washington. 2004.

-Pi i Margall, F. Les Nacionalitats. Escrits i discursos sobre Federalisme (1877). Reed. Institut d’Estudis Autonòmics. Barcelona. 2010.

-Pla, Josep. “Vida i miracles de Josep” Pijoan dins Tres biografies 10. pp. 179-355. Edicions Destino. Barcelona. 1968.

-Pla, Josep. Homenots. Primera sèrie. Obra completa. vol. 18. Ed. Destino. Barcelona. 1992.

-Prat de la Riba, Enric. La nacionalitat catalana. Edicions 62. Barcelona. 1982.

Puig i Cadafalch i la Catalunya Contemporània. Jornades Cinetífiques de l’Institut d’Estudis Catalans (2001). VV. AA. Secció Històric-Arqueològica XIII. Barcelona. 2003.

-Pujol, Enric. “Prat de la Riba, patriota català” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009.

-Resina, Joan Ramon. La vocació de Modernitat de Barcelona. Galaxia Gutenberg. Barcelona. 2008.

-Ripoll, Eduard. Pere Bosch Gimpera 1891-1974. Diputació Provincial de Barcelona – Institut de Prehistòria i Arqueologia. Barcelona. 1977.

-Riu-Barrera, Eduard. “Cultura i arqueologia a l’inici de les excavacions d’Empúries” dins L’Esculapi. El retorn del Déu. Catàleg de l’exposició en motiu del Centenari de les Excavacions d’Empúries, 1908-2008. VV. AA. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Barcelona. 2008.

-Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”. L’Avenç 334. Barcelona 2008. 50-54.

-Rovira i Port, J. “Breus apunts sobre la història de l’arqueologia catalana” dins Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. A. A. V. V. Barcelona. 1986.

-Rubert de Ventós, Xavier. Nacionalismes. Columna. Proa. Barcelona. 1999.

-Ruiz Simon, Josep Maria. “Eugeni d’Ors i l’imperialisme català (1903-1909)” dins El pensament d’Eugeni d’Ors. J. M. Terricabras Ed. Noms de la Filosofia Catalana 6. Documenta Universitaria. Girona. 2010. Pp. 53-85.

-Rudolff, Diether. Catalunya Romànica. Art, Cultura i Història. Edicions Polígrafa. 2007.

-Stig Sorensen, Marie Louise. “The fall of a nation, the Birth of a subject: the nation use of archaeology in nineteenth-century Denmark” dins Nationalism and Archaeology. Díaz-Andreu, Margarita i Champion, Timothy Eds. UCL Press. Londres. 1996.

-Slapsak, Bozidar and Novakovic, Predrag. “Is there national archaeology without nationalism? Archaeological tradition in Slovenia” dins Nationalism and Archaeology. Díaz-Andreu, Margarita i Champion, Timothy Eds. UCL Press. Londres. 1996.

-Smith, Anthony. Myths and Memories of the Nation. Oxford University Press. Oxford. 1999.

-Smith, Anthony. Chosen Peoples. Sacred Sources of National Identity. Oxford University Press. Oxford. 2003.

-Smith, Anthony. The Antiquity of Nations. Polity Press. Cambridge. 2004.

-Suàrez, Alicia and Vidal, Mercè. “Catalan Noucentisme, the Mediterranean, and Tradition” dins Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí. pp. 226-233. V.V.A.A. Cleveland Museum of Art. 2007.

-Trigger, B. G. “Alternative archaeologies: nationalist, colonialist, imperialist”. Journal of Social Archaeology. Man 19, p. 355-70. 1984.

-Ucelay – Da Cal, Enric. El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Edhasa, Ensayo histórico. Barcelona. 2003.

-Vallcorba, Jaume. Noucentisme, Mediterranisme i Calssicisme. Apunts per a la història d’una estètica. Quaderns Crema. Barcelona. 1994.

-Von Schiller, Friedrich. La educación estética del hombre. Espasa-Caple. Madrid. 1968.

-Wulff, Fernando. Las esencias patrias: Historiografia e historia antigua en la construcción de la identidad española (XVI-XX). Barcelona. 2003.

1908-2008. 100 anys d’excavacions arqueològiques a Empúries. VV. AA. Aquilué, Xavier (Coord.) Catàleg de l’exposició a la casa Forestal de Sant Martí d’Empúries de juliol a setembre de 2008. Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries-Ajuntament de l’Escala, Girona. 2008.

 

Fonts digitals

-http://cultura.elpais.com/ cultura/2013/04/16/actualidad/1366140788_051399.html

-http://www.vilaweb.cat/noticia/4143284/20130911/exit-via-catalunya-nord.html

-http://www.youtube.com/watch?v=ngR4-ORwMqQ


[1] Cal destacar Compendio histórico de la Antiquísima Ciudad de Ampurias (1803) de Josep Maranges de Marimón i Notícia histórico-arqueológica de la Antigua Ciudad de Emporion (1879) de Joaquim Botet i Sisó.

[2] Per un compendi dels valors estètics del Noucentisme vegi’s Vallcorba, Jaume. Noucentisme, Mediterranisme i Calssicisme. Apunts per a la història d’una estètica. Quaderns Crema. Barcelona. 1994.

[3] D’Ors, Eugeni. Glosari. Edicions 62. Barcelona. 1982. p. 18. Glosa dedicada a l’estrena d'”Empòrium” al Liceu, per la Wagneriana. Vegi’s també “Petita Oració” al Glosari de l’11 de desembre de 1909 en motiu de l’escultura que es va trobar a Empúries i que va servir per il·lustrar la portada de l’Almanach dels Noucentistes: “Petita testa de Venus, que potser ets una petita testa de Diana, trobada a Empúries, i ara albergada dins els nostres Museus civils: vulgues, per record i amor de la vella Catalunya grega, donar un sentit clàssic a la moderna Catalunya confosa”. La confusió en aquest cas era deguda als esdeveniments ocorreguts durant la Setmana Tràgica: una protesta contra l’enviament de tropes al Marroc que va derivar en revolta anticlerical de base anarquista, i que va ser durament reprimida.

[4] Aquest fenomen ha estat abastament estudiat en el llibre Ucelay – Da Cal, Enric. El imperialismo catalán. Prat de la Riba, Cambó, D’Ors y la conquista moral de España. Edhasa, Ensayo histórico. Barcelona. 2003.

[5] Vegi’s capítol IX “L’Imperialisme” pp. 107-112 dins Prat de la Riba, Enric. La nacionalitat catalana. Edicions 62. Barcelona. 1982.

[6] Casassas Ymbert, Jordi. “La proposta imperialista” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009. p. 408.

[7] Casassas Ymbert, Jordi. “La proposta imperialista”. op. cit. p. 407.

[8] Díaz-Andreu, Margarita i Champion, Timothy and contributors. Nationalism and Archaeology. UCL Press. Londres. 1996.

[9] Wulff, Fernando. Las esencias patrias: Historiografia e historia antigua en la construcción de la identidad española (XVI-XX). Barcelona. 2003.

[10] Stig Sorensen, Marie Louise. “The fall of a nation, the Birth of a subject: the nation use of archaeology in nineteenth-century Denmark” dins Díaz-Andreu, Margarita i Champion, Timothy and contributors Op. cit.

[11] Anderson, Benedict. Comunidades Imaginadas. Reflexiones sobre el origen y la difusión del nacionalismo. Fondo de Cultura Económica. Mexico D. F. 1993.

[12] Slapsak, B. i Novakovic, P. “Is there national archaeology without nationalism? Archaeological tradition in Slovenia” dins Díaz-Andreu, Margarita / Champion, Timothy and contributors. op. cit. p. 256.

[13] Hobsbawm, E. “Introduction: Inventing traditions”, dins Hobsbawm & Ranger (eds) The invention of tradition.  Cambridge University Press. Cambridge. 1983. p. 15.

[14] Díaz-Andreu, Margarita. “Nationalism & Archaeology in Europe: Introduction” dins Díaz-Andreu, Margarita / Champion, Timothy and contributors. op. cit. p. 3.

[15] Ibid.

[16] Ibid.

[17] En aquest sentit és interessant constatar com la Lliga Regionalista representa l’elitisme de les comunitats d’intel·lectuals noucentistes i com Esquerra Republicana expandeix aquests ideals nacionalistes al gruix de la població, fent-se així hereva del llegat de la Lliga després del parèntesi de la dictadura de Primo de Rivera.

[18] Rubert de Ventós, Xavier. Nacionalismes. Columna. Proa. Barcelona. 1999. p. 31.

[19] Stig Sorensen, Marie Louise, op. cit. p. 26.

[20] Aquest fet ha estat específicament estudiat per Joan Lluís Marfany en el darrer capítol del seu llibre La cultura del catalanisme: “El que feien (2): Inventant tradicions”. [Marfany, Joan-Lluís. La Cultura del Catalanisme. Empúries. Barcelona. 1996].

[21] Stig Sorensen, Marie Louise, op. cit. p. 27. Aquest fet ha estat abastament estudiat per l’antropòleg Clifford Geertz en el seu treball sobre les representacions simbòliques: Geertz, Clifford. La interpretación de las culturas. Gedisa. Barcelona. 1988.

[22] Ibid. p. 31.

[23] Stig Sorensen, Marie Louise, op. cit. p. 35.

[24] Díaz-Andreu, Margarita (1996). Op. cit. p. 11.

[25] Díaz-Andreu, Margarita. Historia de la arqueología en España. Ediciones Clásicas. Madrid. 2002. p. 177. Més recentment, en una entrevista a “El Pais” del 16 d’abril de 2013 (http://cultura.elpais.com/ cultura/2013/04/16/actualidad/1366140788_051399.html) el director del British Museum Neil MacGregor declarava que “no hi ha motiu per retornar les peces que van ser legalment adquirides” i que els museus tenen de funció de “formar ciutadans del món”, així que en aquest sentit Anglaterra és un exemple perquè els principals museus de la City són d’entrada gratuïta.

[26] Champion, Thimoty “Three nations or one? Britain and the national use of the past” dins Díaz-Andreu, Margarita / Champion, Timothy and contributors. op. cit. p. 142.

[27] Díaz-Andreu, Margarita (1996). op. cit. p. 19.

[28] Díaz-Andreu, Margarita (1996). op. cit. p. 21.

[29] Díaz-Andreu, Margarita (2002). op. cit. p. 180.

[30] Wulff, Fernando. op. cit. p. 175.

[31] Una obra clau en la formació del nacionalisme català, escrita juntament amb Pere Muntanyola el 1894 i de la qual se’n van publicar 100.000 exemplar que es van esgotar ràpidament. El Compendi de la doctrina catalanista va ser l’avantsala de La Nacionalitat Catalana, obra amb la que Prat de la Riba codifica i estructura el sentir nacionalista de la Lliga.

[32] Wulff, Fernando. op. cit. p. 180.

[33] Aprofitant unes paraules autocrítiques de Valentí Almirall a España tal como es (1886), Wulff ens recorda que la major part de les grans mansions que es construïen a Barcelona no es devien a empreses sanes sinó a especuladors de tota classe, des de l’esclavisme a Cuba fins a les maniobres en borsa, a més del ja mencionat proteccionisme que al seu torn frenava la competitivitat internacional dels productes catalans. [Wulff, Fernando, op. cit. p. 167.]

[34] Díaz-Andreu, Margarita (2002). p. 127.

[35] Díaz-Andreu, Margarita (2002). op. cit. p. 142.

[36] Martínez Santa-Olalla, J. La indoeuropeización de España. Homenatge a Luis de Hoyos Sáinz, II, Madrid (Conferència feta a Berlin el 1940), pp. 373-387.

[37] Franco, F. Textos de doctrina Política, Palabras y Escritos de 1945 a 1950. Publicaciones Españolas. Madrid. 1951. p. 710.

[38]García y Bellido, A. Hispania Graeca. Instituto Español de Estudios Mediterráneos. Barcelona. 1948, pp. 204-205.

[39] Pericot, L. Reflexiones sobre la Prehistoria Hispánica. Madrid. Real Academia de la Historia. 1972. p. 28.

[40] Almagro, A. Constante de lo español en la historia y en el arte. Imprenta Huertas. Madrid. 1955. p. 18.

[41] Trigger, B. G. “Alternative archaeologies: nationalist, colonialist, imperialist”. Journal of Social Archaeology. Man 19, p. 355-70. 1984.

[42] Prat de la Riba, E. La Nacionalitat Catalana. Ed. 62. Barcelona. 1978. p. 87.

[43] Balcells, Albert. “Prat de la Riba i la història” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. p. 338.

[44] Prat de la Riba, Enric. La nacionalitat catalana. Barcelona. Edicions 62. 1986. (Originalment publicada el 1906) p. 90.

[45] Ibid. p. 90.

[46] Prat de la Riba, E. (1982). op. cit. p. 151.

[47]  Ibid. p. 126.

[48] “Un teòric capaç de seguir el descobriment  del concepte de nació des del segle XVIII en endavant, de proposar-se un anàlisi de les fases d’aquest descobriment  de l’essència nacional de Catalunya que ell calumniaria, i d’un polític hàbil que sap portar a terme les seves idees” Ibid. p. 172.

[49] D’Ors, Eugeni. “En la Inauguració del Monument”, Glosari, La Veu de Catalunya, 13-XI-1910.

[50] Casassas i Ymbert, Jordi, “Pere Bosch Gimpera: la virtut de l’oportunitat” dins Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona, Barcelona, 1986. p. 26.

[51] Wulff, Fernando. op. cit. p. 203.

[52] Rovira i Port, J. “Breus apunts sobre la història de l’arqueologia catalana” dins Pere Bosch Gimpera i el Museu Arqueològic de Barcelona. A. A. V. V. Barcelona. 1986. pp. 19-20. Com s’ha explicat més amunt, aquest va ser un fenòmen que també va tenir lloc a la Itàlia feixista i en relació al qual es poden traçar certs paral·lelismes.

[53] Díaz-Andreu, Margarita (2002). Op. cit. p. 130.

[54] Marfany, Joan-Lluís. op. cit. pp. 293-306.

[55] Ibid. p. 295.

[56] Ibid. p. 191.

[57] Ibid. p. 194.

[58] Segons Marfany, Pompeu Gener va ser el primer en fer-ho, el 1887 en el seu influent llibre Herejías. [Ibid. p. 195]

[59] Marfany, Joan-Lluís. op. cit. p. 197.

[60] Ibid. p. 199.

[61] Marfany, Joan-Lluís. op. cit. p. 200.

[62] Casassas Ymbert, Jordi. op. cit. p. 397.

[63] A qui va anar a acomiadar simbòlicament a l’Estació de França després de les falses promeses del dictador.

[64] Mayer, Marc. “Prat de la Riba i el patrimoni de la Catalunya Antiga” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009. p. 316.

[65] Pla, Josep. Homenots. Primera sèrie. Obra completa. vol. 18. Ed. Destino. Barcelona. 1992. p. 11.

[66] Mayer, Marc. op. cit. p. 317. En relació a les paraules de Mayer, la Glosa orsiana de 1913 reafirma el seu contingut: “Ja ho veieu: setanta anys foren suficients a construir l’imperi de Roma. Setanta anys: una mateixa generació pogué veure el principi de la gran obra i el seu acabament… -Una generació pot esperar-ho tot per a ella…” , [D’Ors, Eugeni. Glosari. Glosa: “En setanta anys”. 12-V-1913. Quaderns Crema. Barcelona. 2005. pp. 561-562].

[67] Mayer, Marc. op. cit. p. 319.

[68] Ibid. p. 318.

[69] Ibid. p. 320.

[70] Ibid. p. 321.

[71] Casassas Ymbert, Jordi. op. cit. p. 400.

 

[72] Casassas Ymbert, Jordi. op. cit. p. 401.

[73] Pujol, Enric. “Prat de la Riba, patriota català” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009. p. 324.

[74] Balcells, Albert. “Prat de la Riba i la història” dins Enric Prat de la Riba Ahir i Avui. A. A. V. V. Museu d’Història de Catalunya. Barcelona. 2009. p. 338.

[75] Balcells, Albert. “Prat de la Riba i la història” op. cit. p. 331. En aquest sentit també es pot entendre la gran polèmica suscitada per la Llei de la memòria històrica, i també la incapacitat per trobar una història europea comú acordada per tots els membres de la UE.

[76] Ibid. p. 339.

[77] La Mancomunitat és la suma de les quatre diputacions catalanes, i va ser una fórmula amb la qual Prat de la Riba va aconseguir “arrencar de forma excepcional” una major autonomia al aleshores president del Consell de Ministres: Eduardo Dato. Real Decreto: “Para fines exclusivamente administrativos que sean de la competencia de las provincias, podrán estas mancomunarse. La iniciativa para procurarlo podrá partir del Gobierno, de cualquiera de las Diputaciones provinciales o de uno o de varios Ayuntamientos que reúnan el 10 por 100 cuando menos de los habitantes de las respectivas provincias … ” [El Ministro de Gobernación, José Sánchez Guerra. Gaceta. 19 de desembre de 1913.]

[78] Balcells i González, Albert / Pujol i Casademont, Enric / Sabater i Garcia, Jordi. La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia. Institut d’Estudis Catalans i Edicions Proa. Barcelona. 1996. pp. 534-536.

[79] Casassas Ymbert, Jordi. op. cit. p. 403.

 

[80] Casassas Ymbert, Jordi. op. cit. p. 408.

[81] Prat de la Riba, Enric (1982).  op. cit. p. 108.

[82] Ibid. p. 109.

[83] Ibid.

[84] “En el llenguatge de Prat, imperi no equivalia necessàriament a conquesta i imposició. En realitat es mostrava ambigu pel que feia a la dissolució inevitable dels estats imperials, que només podien mantenir-se a preu de reconèixer drets iguals per a les nacionalitats sotmeses; dotant-les per tant del principi de cosobirania (La nacionalitat catalana). En sentit positiu, emprava el terme com a sinònim d’agent polític, això és, de subjecte amb capacitat d’actuar políticament. En el cas de Catalunya denotava una capacitat de nou encuny per intervenir a la vida política dels pobles ibèrics i per projectar la seva cultura enllà dels seus confins geogràfics. Per ser digna de la seva història, Barcelona havia de reclamar la seva capitalitat en un sentit civil, cultural i urbanístic, sense excloure’n el sentit polític”. [Resina, Joan Ramon. La vocació de Modernitat de Barcelona. Galaxia Gutenberg. Barcelona. 2008. p. 101.]

[85] Fuster, Joan. Literatura catalana contemporània. Curial. Barcelona. 1985. p. 143.

[86] Murgades, Josep. “Ors com a inventor de tradicions” dins El pensament d’Eugeni d’Ors. J. M. Terricabras (dir.) .Ed. Noms de la Filosofia Catalana 6. Documenta Universitaria. Girona. 2010. p. 25.

[87] Balcells, Albert. op. cit. p. 332.

[88] Fuster, Joan. op. cit. p. 158.

[89] Vegi’s Falgàs, Jordi. “The Almanach dels Noucentistes, a Hybrid Manifesto” dins Barcelona and Modernity: Picasso, Gaudí, Miró, Dalí. Pp. 226-233. V.V.A.A. Cleveland Museum of Art. 2007.

[90] Vallcorba, Jaume. op. cit. p. 65.

[91] Torres-Garcia, Joaquim. Escrits sobre art. Edicions 62. 1980. p. 38.

[92] Vallcorba, Jaume. op. cit. pp. 42-46.

[93] Riu-Barrera, Eduard. “Cultura i arqueologia a l’inici de les excavacions d’Empúries” dins L’Esculapi. El retorn del Déu. Catàleg de l’exposició en motiu del Centenari de les Excavacions d’Empúries, 1908-2008. VV. AA. Museu d’Arqueologia de Catalunya. Barcelona. 2008. p. 14.

[94] D’Eugeni d’Ors s’esperava una gran aportació a la cultura catalana ja que havia estat un dels becats per la Diputació de Barcelona per marxar a estudiar a l’estranger, amb l’oposició de Puig i Cadafalch que creia que els pensionats a l’estranger tornaven inútils. Aquesta oposició primigènia es veurà completament desplegada en el defenestrament d’Ors, minuciosament descrit a Pla, Josep. Vida i miracles de Josep Pijoan dins Tres biografies 10. pp. 179-355. Edicions Destino. Barcelona. 1968. p. 257.

[95] Riu-Barrera, Eduard. op. cit. p. 25.

[96] Murgades, Josep. “Ús ideològic del concepte de “classicisme” durant el Noucentisme”. Aula Carles Riba. Polis i nació. Política i literatura (1900-1939) Rosa Cabré, Montserrat Jufresa, Jordi Malé (eds.) Societat Catalana d’Estudis Clàssics (IEC). Ítaca: Quaderns de Cultura Clàssica. Annexos, 2. Barcelona. 2003. p. 16

[97]  Ibid. p. 17

[98] Ibid. p. 22

[99] Vegi’s nota al peu de la pàgina 3.

[100] Murgades, Josep. op. cit.

[101] Ibid. p. 28.

[102] Per això l’autor cita un fragment del Mein Kampf de Hitler: “Sobretot no ha de permetre’s que, en l’ensenyament de la història, es negligeixi l’estudi de l’antiguitat. La història de Roma, en les seves grans línies, és i continuarà sent la millor de les guies no sols per al present, sinó també per a qualsevol altra època. I també l’ideal hel·lènic ha de ser conservat en la seva exemplar bellesa”. [Ibid. p. 29.]

[103] Ibid. p. 31

[104] Vegi’s Ucelay – Da Cal, Enric. op. cit.

[105] Casassas Ymbert, Jordi. op. cit. p. 407.

[106] Ruiz Simon, Josep Maria. “Eugeni d’Ors i l’imperialisme català (1903-1909)” dins El pensament d’Eugeni d’Ors. J. M. Terricabras (dir.). p. 98.

[107] A fi de portar a terme l’objectiu d’actualitzar el classicisme aquest autor recomanava, de manera al·legòrica, llegir un fragment de Tucídides cada dia a l’hora d’esmorzar.

[108] Miralles, Carles. “Empúries i els grecs”. L’Avenç 335. Barcelona. 2008. p. 51.

 

[109] Resina, Joan Ramon. op. cit. p. 84.

[110] Resina, Joan Ramon. op. cit. p. 89.

[111] Ibid. p. 100.

[112] Ibid.

[113] Resina, Joan Ramon. op. cit. p. 101.

[114] Ibid. p. 105.

[115] Resina, Joan Ramon. op. cit. p. 109.

[116] Ibid. p. 113.

[117] Riu-Barrera, Eduard. op. cit. p. 14.

[118] “Y no es de esperar que se encuentren nuevas preciosidades a no ser alguna que otra, y mucho menos edificios o monumentos de gran volumen, cuando ya se han descubierto los pavimentos y aljibes de varios en distintos puntos, apareciendo ahora a flor de tierra”. [Martínez Quintanilla, P. “Ruinas de la antigua ciudad de Ampurias”, La Provincia de Gerona. Datos estadísticos. Girona, 1865. pp. 166-169. p. 167.]

[119] En les conclusions afirma que: “En cas de practicar-se a les ruïnes d’Empòrion noves excavacions, aquestes han de tenir gairebé per únic objectiu averiguar quin va ser el recinte de la ciutat, o veure si es troba alguna làpida o monument que pugui il·lustrar la seva història, i mai l’objectiu de descobrir edificis importants o preciositats arqueològiques, que l’estat de les ruïnes permet afirmar que no es trobarien, o aquestes serien tan escasses, que no compensarien el treball emprat en buscar-les”. [Botet i Sisó, J. Noticia histórico-arqueológica de la antigua ciudad de Emporion. Madrid, 1879 (reed. facsímil, Barcelona. 1979) p. 145.]

[120] Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”. L’Avenç 334. Barcelona 2008. 50-54. p. 52.

[121] Ibid.

[122] Vegi’s el seu llibre Bosch Gimpera, Pere. L’art grec a Empúries. A. D. A. C. Barcelona. 1938.

[123] Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”. L’Avenç 334. Barcelona 2008. pp. 50-54. p. 53.

[124] Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”.  op. cit. p. 53.

[125] Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”.  op. cit. p. 53

[126] D’Ors, E. (1906) “Emporium”, La Veu de Catalunya, 19-1-1906. Reeditat per X. Pla (ed.) (1996), Glosari 1906-07, Barcelona. pp. 31-32.

[127] Cortadella, Jordi. “L’Empúries imaginada: músics, erudits i lletraferits”. Faventia 31/1-2, 2009. pp. 253-262. p. 258.

[128] Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”. op. cit. p. 54.

[129] Per més informació sobre la influència de l’hel·lenisme en el Modernisme previ al Noucentisme vegi’s Riu-Barrera, Eduard. “Cultura i arqueologia a l’inici de les excavacions d’Empúries”. op. cit. p. 14.

[130] Riu-Barrera, Eduard. “L’apreciació d’Empúries de l’humanisme a l’actualitat”. op. cit. p. 54.

[131] Aquilué, Xavier. “Empúries, cent anys de la recuperació institucional”. L’Avenç 333. Barcelona 2008. pp. 58-62. p. 59.

[132] Aquilué, Xavier. op. cit. p. 60.

[133] Riu-Barrera, Eduard. “Cultura i arqueologia a l’inici de les excavacions d’Empúries”. op. cit. p. 21.

[134] Josep Puig i Cadafalch. D’arquitectura, art i política. Selecció, introducció i edició a cura de Barral i Altet, Xavier. Institut d’Estudis Catalans. Memòries de la Secció Històric-Arqueològica, LXII. Barcelona. 2003. p. 323.

[135] Riu-Barrera, Eduard. “Cultura i arqueologia a l’inici de les excavacions d’Empúries”. op. cit. p. 22.

[136] En relació a l’origen de la confiança que Prat dipositava en Ors, les paraules que aquest va dir a Pijoan són altament il·lustratives del projecte que el primer tenia de país i que el segon hauria d’estructurar ideològicament: “Hem d’enviar xicots a l’estranger, però els hi hem d’enviar pensant en tres coses que per a nosaltres són bàsiques: 1er, hem d’estudiar la llengua, perquè la llengua és la condició de la nostra força; 2on, hem d’estudiar la riquesa, perquè hem de ser rics, i una Catalunya pobra no serà mai res; 3er, hem d’estudiar l’educació i l’ensenyament, hem de crear escoles, com a fonament del nostre avenir”. Un d’aquests xicots enviats a l’estranger seria Eugeni d’Ors, que aniria a estudiar ensenyament a la Sorbona. Pla, Josep. op. cit. p. 257

[137]En relació a aquest aspecte, les paraules de Pijoan tornen a ser esclaridores: “A França, d’Ors hi aprengué a abaixar els ulls d’una manera dolça, a agafar uns posats de vedella degollada que feien posar la pell de gallina i que li foren de gran utilitat per tractar amb les senyores. Tot viscós, llefiscós, equívoc. Un dia, passejant amb Ortega y Gasset per la 5ª Avinguda de Nova York, sortírem a parlar d’Ors i em digué: -Cuando lo leo, me entran unas ganas constantes de darle bofetadas. Pero … Ah!, de pronto dice una cosa que esta muy bien, real, auténtica; uno queda perplejo, confundido, parado… Aquestes paraules d’Ortega són exactes. Ors fou una immensa llàstima. Estava dotat. No féu res del que hauria pogut fer. Es perdé d’una manera lamentable. Pla, Josep. op. cit. p. 259

[138] Riu-Barrera, Eduard. “Cultura i arqueologia a l’inici de les excavacions d’Empúries”. op. cit. p. 27.

[139] Aquilué, Xavier. op. cit.

[140] Aquilué, Xavier. op. cit. p. 62.

[141] Recordem les paraules de Murgades més amunt citades: “El Noucentisme com a projecte conjunt d’acció política i d’acció cultural havia fet una fallida estrepitosa des del mateix moment que la Catalunya burgesa s’havia decidit per anar a raure a mans d’un militar espanyol i borratxo (Primo de Rivera) perquè li tragués les castanyes del foc” (pag. 41)

[142] Udelay-Da Cal, Enric. Op. cit. p. 797

[143] Udelay-Da Cal, Enric. Op. cit. p. 797

[144] Terme utilitzat per Joseph Nye i que literalment significa “poder tou”. Un exemple de soft power en seria el Pla Marshall portat a terme a Europa després de la Segona Guerra Mundial. Nye, Joseph. Soft Power. The Means to Success in World Politics. Perseus Books. Washington. 2004.

[145] Vegi’s: Von Schiller, Friedrich. La educación estética del hombre. Espasa-Caple. Madrid. 1968.

[146] Seria pertinent recordar que Rubert va ser en bona mesura qui va orquestar l’arribada de la flama olímpica a Empúries amb un to volgudament noucentista, una referencia a la fascinació per Grècia que havia mostrat el moviment cultural que havia posat en valor les ruïnes.

[147] http://www.vilaweb.cat/noticia/4143284/20130911/exit-via-catalunya-nord.html. En aquest mateix sentit, Rubert ha afirmat altres vegades ser independentista, i no nacionalista, és a dir, que no són els sentiments vernacles el que el dirigeix, sinó la raó; el seny. http://www.youtube.com/watch?v=ngR4-ORwMqQ

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *