Exeter 08

Dumenge

1

“Què fas aquí?” em pregunto tot sovint durant aquests primers dies d’incertesa. Ho sé perfectament, estic aquí per estudiar un màster en Tragèdia Grega. Tot i així, si extrec un segment d’aquesta realitat i me’l miro fredament, em veig en una habitació amagada d’una ciutat desconeguda, desubicat. Per no caure en la melancolia que sovint envaeix als estudiants que s’han de passar un any fora de casa quan es fan conscients del llarg camí que els queda per recórrer, procuro afrontar els moments de soledat sense pensar el més mínim. No ho aconsegueixo gairebé mai.

2

En tot el dia no he parat ni un instant. Són les nou i mitja del vespre, i em disposo a assimilar una pizza d’esbargínia. El pizzer que me la ha preparat es mostra tranquil. Jo estic nerviós. Hi ha massa espai per a la incertesa, masses coses noves. Mentre degluteixo la massa circular italiana faig moltes apreciacions que després em veig incapaç d’escriure degut a la seva vaguetat, i, per tant, no les escric.

Tot just és el segon dia de la meva estada en aquesta ciutat, i ja m’estic començant a retrobar amb mi mateix, i amb molta gent de la fornida comunitat internacional que formigueja pel campus de la Universitat d’Exeter. Em sembla que tot això aviat serà com una gran família. Per integrar-me, cal que prengui part, que participi. Però de moment m’ho prenc amb calma, procuro ser prudent. No sé què pensar. Tampoc sé perquè escric. Potser ara hauria de començar aquesta crònica de la dispersió glosant el concepte de viatge, aquest fet de moure’s, de transcórrer, aquesta voluntat de nomadisme, la tendència a descobrir. Però no ho faré. Aquí i ara no ho podria fer millor que un Claudio Magris, un Bruce Chatwin, un Josep Pla, o qualsevol altre il·lustre viatger literat. Suposo que només em queda la sub-lietratura de viatge, aquesta mena de detritus mental que periòdicament excreto en negre sobre blanc.

El meu problema és que el cap em va massa ràpid, i que tal acceleració no em permet desenvolupar totes les connexions que tenen lloc en la meva consciència. No em sento capaç de sintetitzar en succintes reflexions tot el que em sorprèn d’aquesta nova realitat. És per això que de vegades és úitl escriure a l’ordenador, perquè quan em ve el rampell, moc els dits a una velocitat vertiginosa, i ho deixo tot escrit. Amb tota classe de faltes ortogràfiques, però escrit. D’alguna manera aquestes línies són com aquelles cadenes d’ADN-deixalla que no serveixen per a res, però sense les quals no existiria la complexa i perfectament codificada cadena de proteïnes en virtut de la qual és possible la reproducció cel·lular. La vida que aquest àcid desoxirribonucleic ajuda a perpetuar està plena de moments-deixalla, de moments inútils com aquest en el que ara em trobo atrapat, que no tenen més sentit que el d’unir altres moments de major transcendència. És potser per això que a tots ens agrada tant anar al cine, perquè, com va dir Orson Welles: “el cine és com la vida, però sense moments estúpids entremig”.

3

“Quan viatges t’adones que no ets ningú”

Ferran Adrià

4

“No hi penso en la vida, hi som a dins”, em va dir l’Enric Casassas una tarda estival a les roques de l’Olla, després de confessar-me que ell mai havia conegut la depressió profunda. Fent gala d’una exagerada ingenuïtat, li acabava de preguntar quina era la seva opinió sobre l’existència, tot i que ja sabia d’antuvi que res del que contestés em satisfaria plenament. Durant aquell estiu d’escepticisme em vaig dedicar a preguntar sobre el sentit de la vida als personatges més interessants que vaig trobar per l’Empordà, i ara, amb la perspectiva del temps, veig que les millors respostes van ser les que intentaven eludir el fet d’emetre un judici sobre la vida. Penso en aquelles persones que, com el poeta Casassas, l’americà que tocava el banjo en uns gronxadors de Cadaqués, o el doctor Deixeus, em van receptar deixar de pensar tant en l’existència i dedicar-me a viure-la.

Tots aquests records m’han sobrevingut al constatar el gran nombre de grups de transcendentalitat que hi ha a Anglaterra, i en la seva corresponent proporció, també en aquesta Universitat del sud-oest britànic. Aquí tothom es pregunta pel sentit de la vida. Som lliures, o simplement un engranatge dins un sistema que no pot fer altra cosa que el que està fent? Hi ha un principi i un final en aquesta història? Té significat el Tot, o només les parts? Com sempre, tendeixo a la dispersió, i per contrarrestar la fragmentarietat per la que es decanta el meu esperit fan aparició Orient, el Budisme, l’Etern Retorn, el Tao, el Silenci, la Llum i la sensació que sempre em deixo alguna idea important que ho podria resoldre tot.

Me’n recordo de la tempieternitat de Panikkar, un concepte amb la pròpia definició incorporada, que ens diu que cada instant porta inscrita l’eternitat en sí mateix. Vist així, cada moment té sentit perquè forma part del tot i n’és indestriable. No tindria sentit separar els moments intensos dels moments-deixalla, perquè aquests últims no podrien existir. També hi estic d’acord. Estic d’acord amb tantes coses contràries les unes de les altres que començo a pensar que en el fons tot és el mateix, que no hi ha més que tòpics, i que, és clar, els extrems es toquen. En les profunditats hi regna la paradoxa. El Tot i les parts, sempre estem allà mateix. La unitat o la dualitat? Què? La trinitat? Sí, encara que només sigui per tocar els collonets. El tres, segons deia Filòcor d’Atenes, és un número perfecte perquè té principi, nus i desenllaç. Així doncs, de moment, les parts.

5

Només un paper porta escrits els codis que calen per inscriure’s a les assignatures. Hi ha certa tensió per veure qui aconsegueix fer-se amb ell després de la noia que l’està utilitzant. Tothom parla distesament però alhora tothom n’està pendent. Tots els estudiants de post-grau ens trobem tancats en una sala amb el mateix propòsit: matricular-nos el més aviat possible i marxar. De sobte sona el mòbil de la noia i aquesta es posa a parlar en veu baixa mirant-nos de reüll. Nosaltres fem veure que no ens fa res que parli, però estem tots pendents de què passa amb la transcendental informació codificada. Després del breu parèntesi telefònic, la sessió de matriculació acaba de discórrer amb completa normalitat. El paper passa lentament de mà en mà i cadascú posa els codis corresponents a la graella indicada. Superat ja el tràmit burocràtic, ens aixequem i ens dirigim a una mena de piscolabis per als nouvinguts al departament de Classics. Just abans de sortir de la classe un dels estudiants s’acosta àvidament al paper oblidat sobre la taula, l’agafa amb les dues mans, l’eleva fins a l’altura dels seus ulls, el mira amb orgull, i se’l posa a la carpeta com si d’un trofeu es tractés.

6

El dia que vaig arribar a Exeter vaig pensar que en aquesta ciutat fa molt de temps que no hi passa res, que encara falta molt perquè hi passi alguna cosa, i que, segurament, cap aconteixement excepcional destorbarà la plàcida existència dels seus habitants durant el que em resta de curs acadèmic. I efectivament, fa gairebé tres setmanes que vago per l’anònim urbanisme d’aquest indret i res, no passa res. Passen coses als diaris, a la tele, a la ràdio, passen coses a Londres, a París, a Nova York, però la capital del comptat de Devon resta impertèrrita davant tot el que pugui estar succeint a la resta del món.

Rural, provinciana i anodina, va ser la vida que Morandi va portar a Bolonya, la seva ciutat natal, i així va continuar essent durant el seu extens mestratge pictòric per la regió de l’Emília. Morandi però, no necessitava grans estímuls per despertar la seva acurada sensibilitat, sinó que en tenia prou amb uns vasos i uns gerros per captar l’essència del cosmos a partir dels més mínims matisos que produïen amb els canvis de llum,  d’ombra o de posició que s’esdevenien entorn d’aquests restringits elements. La limitació sovint suposa un estímul per a la creativitat, mentre que la llibertat total pot acabar sumint la potència imaginativa en la més gran confusió.

El gerro que Vila-Matas va comprar a Ferrara, i que des de l’escriptori on treballa l’ha acompanyat durant anys en els seus viatges literaris, simbolitza aquesta mena de “nomadisme cerebral” que, segons ell, definiria la seva pròpia obra. “Me da alas el factor Morandi” diu en un dels evocadors articles del Dietario voluble, després de descriure com el seu procés creador comparteix amb el del pintor italià cert paral·lelisme compositiu. I és que un gerro fràgil, un gerro nimi, un simple gerro com els que pintava Morandi, pot contenir-ho tot. Solament descrivint-ne els seus infinits matisos, qualsevol cosa esdevé metàfora, i la pedreta més insignificant pot acabar inspirant el pensament més sublim.

7

Aquí hi projecten la seva llum totes les religions. Hi ha musulmans, anglicans, catòlics,  baptistes, metodistes, jueus, budistes, hinduistes, sikhs, jainistes, baha’is, quakers, … Faig un simulacre mental de com podria ser la meva vida si disposés d’aquesta extraordinària medicina espiritual que és la fe, però, com sempre, m’adono que sóc incapaç de concentrar tota la meva necessitat d’Absolut en una sola cosa, i que l’únic estat proper a un indici de certesa que persisteix en el meu interior és aquesta mena de dispersió multidimensional en la que visc. Després de pensar-hi una estona constato que només un tipus d’espiritualitat em pot satisfer, i aquesta és la que experimento quan m’abandono a mi mateix i escric. De moment però, la literatura encara no ocupa tots els racons del meu món, no és el meu un cas de misticisme literari, sinó que simplement m’assento el diumenge a la tarda i, com aquell qui va a missa, recordo, reordeno, i poso en valor, tot el que m’ha passat al llarg de la setmana.

 

Detergent

1

Porto tres mesos a Exeter i ja he viscut en tres residències. Cada vegada escales noves, parets noves, finestres noves, moquetes noves, dutxes noves, un no parar de conèixer gent nova, de superficialitat, de cares estranyes, de posar a prova la meva sensibilitat, d’intentar crear el meu propi nínxol biològic, de fer-me un lloc a les neveres i als armaris, d’acostumar-me a les olors i als sorolls, d’explicar la catalanitat, del pa amb tomata, del Barça, de Barcelona, i de constatar, una vegada rere l’altra, que la capital de Catalunya és una ciutat admiradíssima a tot el món.

Passo de viure a King Edward Studios a Clidesdale Rise, i d’aquí a Lafrowda, la més mítica de les residències del Campus, construïda als anys 70 i parcialment en ruïnes. És, de llarg, l’opció més barata de la ciutat. En qualsevol d’aquestes habitacions hi podrien haver viscut il·lustres ex-estudiants de la Universitat d’Exeter, com l’autora de Harry Potter, J.K. Rowling, la reina Rania de Jordània, o el cantant de Radiohead, un jove molt lleig, però alhora estranyament atractiu, del qual no recordo el nom, i a qui no tinc intenció de googlejar només per complementar aquesta informació. Es diu Chris Martin, me n’acabo d’enrecordar. No, no, es diu Thom Yorke, en Chris Martin és com el seu doble guapo, cantant de Coldplay i nascut a la mateixa Exeter, però no ex-estudiant de la seva universitat. Al final he utilitzat el Google, ho confesso, i gràcies al mateix buscador he acabat descobrint que també dos néts de la reina d’Anglaterra van estudiar aquí recentment.

En comparació a les dues precedents, la cambra en la que em trobo ara és cutríssima. Perquè canviar doncs? Un seguit d’extranyes circumstàncies han fet que durant tres mesos el meu únic desig hagi estat trobar un lloc on instal·lar-me definitivament. Tota classe d’incitadors a la bogeria m’assaltaven salvatgement: que si el soroll dels trens a King Edward Studios, que si el de la nevera a Clidesdale Rise, que si l’alarma del foc emet radiacions, que si estic començant a perdre facultats intel·lectuals, que si tot està lluny de tot, que si tanta foscor mena a la depressió…. De la mateixa manera que el resultat d’una operació de miopia depèn de les ganes de sotmetre-s’hi que en tingui qui se la fa, les moltes ganes que tenia de trobar un habitatge definitiu en aquesta ciutat fan que la dutxa que ara comparteixo amb 11 persones em sembli la glòria beneïda, i que les nits fins ara passades en tan humil habitacle hagin estat a l’altura de l’acomodació a l’hotel més estrellat.

2

Miro el molt literari Evangeli segons Sant Mateu de Passolini, a partir del qual m’adono per enèsima vegada de la importància que té escriure el que es viu. Explicar la pròpia vida, evangelitzar-la, fer-ne una història que pugui ser compartida. Narrar-se a un mateix. Només així es pot transcendir l’instant fugisser i entreveure certa possibilitat d’aquella redempció que tant obsessionava a Robert Musil quan s’autonarrava a través de la biografia del seu Home sense atributs.

La recerca de la redempció és cabdal en tot acte de creació, fins i tot es podria arribar a dir que, en el fons, és la inductora de qualsevol moviment de l’intel·lecte. La felicitat, segons em va dir una tarda d’estiu i escepticisme l’Antoni Pitxot, “només apareix quan fa una bona temperatura, no et fa mal res, i tens una mínima satisfacció del que acabes de fer”, és llavors quan podries dir-li a l’instant: “Atura’t! Ets tan bell…”. Reeixir en la producció significa estar orgullós del que s’està creant, quelcom que gairebé mai succeeix, però que, quan es dóna, el creador experimenta quelcom proper a la manumissió per mà de sí mateix.

3

-Què t’agradaria ser si tornessis a néixer?

-Escriptor, pintor, escultor… Qualsevol professió creativa.

Doctor Deixeus

4

Faig vida entre llençols. Escric des del llit al despertar-me després de caure en un son profund mentre mirava, per segona vegada, l’Evangeli segons Sant Mateu en el mateix ordenador on ara escric aquestes línies. Sóc una mena de marsupial. Com en Juan Carlos Onetti o la Caterina Albert durant els seus últims anys de vida, em passo el dia enllitat, viatjant cerebralment. Sóc nòmada dels espais no físics. Vet aquí quina manera tan superficial i anecdòtica de citar aquests dos grans escriptors dels quals no en sé gairebé res. Tot i així, es podria dir que almenys m’hi assemblo en alguna de les seves dimensions. La mandra ens fa iguals, ens anivella per baix. L’etern vacil·lar ens encastella, ens enlaira, i, d’alguna manera, també ens pot redimir. Visc en la dispersió i somio en certa sistematicitat. Suposo que estic esperant caure del cavall, i acceptar per fi, les meves contradiccions.

5

Surto del Boston Tea Patry, el millor Cafè de la ciutat, perquè ja em tanquen. Tot just són les sis. M’entaforo al primer lloc que trobo obert per poder continuar escrivint i aprofitar així l’inspirat estat ressacós en què em trobo, que al seu torn s’ha vist accentuat per la cafeïna que contenia el capuccino que acabo de prendre. És un pub, està ple de hooligans, i fa pudor d’orins humans. Però ja he mirat al cambrer i, gairebé sense voler, he comés l’error de demanar una cervesa. M’assento i trec l’ordenador. Em miren estranyats. Al cap de mitja hora el pub està abarrotat de gent cridant a les pantalles planes que retransmeten un partit de rugbi. Em sento cohibit, però aquí aguanto, amb el meu ordenador i la meva cervesa. No ens mouran. Em comencen a mirar molt malament. A les noies les eleven uns talons exageradament alts. Als homes els abandona progressivament el sentit de l’equilibri. Realment no hi pinto res aquí. La meva bossa del Poundland fornida de tupperwares i esponges de rentar plats és la viva imatge del descontext. Em quedo? Marxo? Em quedo? Marxo? Em quedo? Marxo? Em quedo? Vale, marxo.

6

Vaig a rentar la roba. Els llençols de la nova habitació fan pudor, i els meus mitjons també. No tinc detergent. Al entrar a la sala de les rentadores en veig un paquet, allà sobre. Persil. N’agafo. La roba es renta, dóna voltes a tota llet. La rentadora i l’espera m’indueixen a pensar en la circularitat del temps, en Gödel caminant amb Einstein per Princeton, en infinits i bicicletes…

Després del rentat i el secat em disposo a marxar. Abans de sortir però, em giro i miro enrere per si m’he deixat alguna cosa. Veig el detergent allà sobre, encara, tan tranquil ell, tan quiet. Penso que no deu ser de ningú, que es deu avorrir tot sol, i que, si no el robo jo, el robarà un altre. A més, segurament ni el que se l’ha deixat esperarà retrobar-lo quan torni, si és que torna. Per altra banda però, penso que, de la mateixa manera que a mi m’ha suposat una gran satisfacció trobar-me’l, també al proper pringat que arribi sense detergent li agradarà experimentar aquesta sensació estètica kantiana que només es produeix quan la realitat respón a les pròpies expectatives sense haver-ho demanat, sense haver hagut de fer res al respecte.

Seguidament penso en la bici que em van robar aquest estiu, en l’equilibri entre injustícia i justícia, i en que és millor fer alguna cosa dolenta de tant en tant (a ser possible innòcua), que una sola gran putada a la humanitat. Tot i així, també penso que aquesta petita decisió pot comportar conseqüències universals… Ja se sap, un estudiant roba un detergent a Exeter i es desencadena una onada de crim organitzat a Hong Kong. Tot està connectat, tota acció té conseqüències, tota determinació arbitrària és moralment responsable dels seus efectes.

Últimament tinc malsons. Decideixo emportar-me el detergent. A més, vaig curt de pasta. A plena llum de fluorescent, l’agafo i l’entaforo entre la bugada. Estic nerviós. Miro si hi ha càmeres de seguretat vigilant-me. Em fa por que entri algú i em vegi. Temo trobar-me al legítim propietari del Persil. Amb el moviment, milers de boletes blaves s’escampen caòticament entre la roba. Tanco la maleta i surto amb el pas accelerat. M’entrebanco. Casi caic. La realitat que perd consistència, els límits que es desfan, el desequilirbi que saluda. He robat. Caos. Crisi. Ja sóc fora. No sé si estar content. L’angelet bo em toca l’espatlla i em recorda que aquestes coses tard o d’hora es paguen, que d’alguna manera retornen. Em paro. Miro el cel de nit, avui estranyament serè i pigmentat amb unes estrelles que llueixen amb excepcional brillantor. L’angelet bó reapareix per recitar l’epitafi que Kant va fer-se gravar sobre la làpida, i que és alhora la sentència que culmina la seva Crítica de la raó pràctica: “Dues coses m’omplen l’ànim d’admiració i respecte: el cel estrellat sobre meu i la llei moral dins meu”. Automàticament em revé a la memòria un altre migdia d’estiu i escepticisme en què, treballant al costat del meu avi Pepe en el càmping Maite, se’m va acudir preguntar-li què en pensava de la vida. “Hay que pasar por esta vida haciento el bien” em va contestar. Així de fàcil. Però perquè? Si les bones accions no retornen, els crims no es paguen, i no hi ha el més mínim indici de justícia en la naturalesa, perquè cal fer el bé? En una tragèdia d’Eurípides, havent Hèracles embogit i matat als seus fills, Amfitrió, el seu pare adoptiu, clama a Zeus, el seu pare vertader, que, o bé és un déu impotent i estúpid, o és que directament és dolent. Mai sabrem quins són els motius més íntims que mouen als déus a actuar de la manera com ho fan. A l’home no li és donat entendre la lògica divina. Els camins del senyor són inescrutables. Som uns pringats. Prometeu, Sísif, Adam i Eva, prou. Retorno el detergent.

 

Student of life

 1

No m’aborreixo gairebé mai. Es podria dir que mai. És com si d’alguna manera no en sapiguès, com si no en fos capaç. Recordo que de petit sí que m’aborria, per exemple quan m’obligaven a estar quiet i callar assegut darrera del cotxe. I recordo també que, quan plovia, experimentava cert divertiment en mirar com les gotes lliscaven tremoloses sobre el vidre de la finestra del Ford Escort. Era aquella època en què el món depenia dels altres, i els límits eren posats pels pares i els professors. De manera semblant a com ho feia Renat Descartes durant la seva infància malaltissa, vaig aprendre a crear-me els meus jocs mentals, a proposar-me els meus propis enigmes, i a resoldre’ls per mi mateix. Suposo que va ser llavors quan vaig començar a obrir el camí que mena a la paradoxa, a la consciència que el més gran enigma troba la seva solució en el fet d’adonar-se que no hi ha solució possible. No m’aborreixo gairebé mai. Es podria dir que mai.

2

Quan era petit no sabia canviar de canal. Tots els nens de classe parlaven dels dibuixos de TV3, però el nen Pau només podia parlar de Barrio Sésamo, perquè ho feien a TV1, el canal que apareixia quan encenia la tele. La tecnologia sempre se m’ha mostrat esquiva. Més endavant vaig ser el primer dels meus amics a tenir telèfon mòbil, però l’últim en començar a utitlizar-lo, era massa complicat. Seguint la mateixa dinàmica matusalèmica, no vaig saber què era un e-mail fins que absolutament tothom al meu voltant el feia servir. Vaig descobrir el Google quan ja ningú el desconeixia. No tinc I-Pod i mai m’he baixat una cançó ni una peli d’internet. Sóc nul per la tecnologia.

Tot això em ve al cap (ara que, ingenu de mi, em semblava que el panorama tecnològic ja s’havia estabilitzat) perquè descobreixo que la gent es passa les tardes Faceboking i Youtubing. M’hi resistiré tot el que pugui, faré tot el possible per evitar-ho, però sé que d’aquí a poc acabaré fent el mateix. Encara que no es vulgui els avenços científico-tècnics sempre s’acaben imposant, i és per això que intueixo que les paraules que Stephen Hawking va declarar fa poc en un diari, es veuran confirmades per la realitat en un futur no gaire llunyà.

En aquella entrevista el científic anglès, que ocupa des de fa temps la càtedra que un dia va ocupar el mateix Isaac Newton, deia que els homes no ens aturaríem en l’estudi científic del nostre genoma i que acabaríem creant superhumans. És a dir, que acabariem jugant a ser Déu. A més  deia que, una vegada aquests homo sapiens sapiens sapiens caminin entre nosaltres, tot el que els humans normals haguem fet fins llavors tindrà un valor anecdòtic, com el té ara el Windows 95, perquè ells seran millors en tot el que vulguin. M’agradarà veure com aquests superhumans resolen les paradoxes de l’existència, com s’enfronten a Paltó i a Kant, i com, en els jocs olímpics de Madrid 2028 un superatleta de Castelló d’Empúries guanya la medalla de bronze en recórrer els 100m llisos en 7’3 segons.

3

Deixo de tenir malsons i passo a somiar en Kant. El somni en qüestió està basat en fets reals, ja que en ell em trobo discutint sobre filosofia de la biologia amb en Dani al vestíbul del centre d’Arabic and Islamic Studies, un fet que, efectivament, es va produir.

En Dani és un estudiant de doctorat en Filosofia, i ens vam conèixer en el marc de l’acte de presentació del curs per a post-graduats al qual els dos vam acudir amb l’objectiu de menjar el major nombre de canapès que el nostre organisme fos capaç d’ingerir. En el somni, la discussió acaba derivant cap a la filosofia de la ciència, de manera idèntica a com es va produïr en la realitat, però la diferència comença i acaba quan de sobte deixo anar una sorprenent cita de Kant que ni jo mateix recordava que sabia, posant així un punt final apoteòsic a la conversa.

Al despertar-me haig de buscar el significat de les meves pròpies paraules al Goolge perquè no les acabo d’entendre. En la dimensió onírica, en canvi, sí que n’havia entès el seu significat profund. Com era? El principi regulatiu kantià em permetia fer-li entendre a en Dani que tot el que li estava intentant explicar es podia comprendre si s’admetia que, a fi d’obtenir coneixement psicològic, hem de procedir com si hi hagués una entitat de caracterísitques absolutes tal com una ànima o un Déu, tot i no tenir legitimitat lògica per afirmar que aquestes entitats realment existeixen. Concebre un principi com a regulatiu significa concebre’l com una norma que requereix buscar sempre una unitat cada vegada major, però que al mateix temps mai donem per suposat que aquesta unitat ha estat assolida.

Si al utilitzar el principi regulatiu considerem necessària l’existència d’un ser que va crear el món d’acord amb un pla definit, com proposen alguns filòsofs de la biologia, significa que l’exploració de la naturalesa procedeix com si tot en ella tingués una funció concreta, però això no vol dir que la tingui. El principi regulatiu doncs, no dóna lloc a pressuposar l’existència de res que resideixi fora de l’experiència, però la seva funció és precisament la d’organitzar-la i entendre-la millor. A partir d’aquest concepte, li explicava a en Dani que simplement ens hem de resignar a acceptar que tot intent racional d’assolir el coneixement de l’existència d’un principi regulatiu està condemnat d’avantmà, i que aquesta paradoxa és precisament el que ens fa éssers necessitats de principis regulatius. Sempre en busca de l’Absolut però incapaços d’assolir-lo.

“La demostració científica de la necessitat de referir-se a principis regulatius que té el cervell humà serà la gran revolució en la ciència i l’humanisme del s.XXI” li vaig deixar anar al final. Emparadoxalarem la nostra necessitat d’Absolut i l’esperit de Hegel estarà contentíssim.

4

Vaig al Lemmy, la gran farra universitària dels dissabtes, i demano una cervesa. Me la bec sol, en un racó fosc, mirant la gent amb els ulls molt oberts i les celles aixecades, com un mussol. No sé què fer ni com posar-me. Es podria dir que gairebé m’aborreixo. Recorro al que estic llegint de Jean-Anthelme Brillant-Savarin, la Fisiologia del gust, i recordo com aquest autor explica que, en trobar-se davant d’un sopar dolentíssim, experimenta el plaer que li és denegat en el menjar a través de l’observació. “El plaer d’observar l’àpat em va salvar de les agonies del patiment” diu. El mateix em passa sovint en situacions com la que ara em trobo, situacions estranyes, complicades o fins i tot adverses, però sempre interessants d’estudiar.

En una tarda d’estiu i escepticisme, a Cadaquès, un dels dos bessons anglesos a qui Dalí feia servir com a model em va dir que es definiria a sí mateix com un “student of life”. Observant l’esdevenir aprenem sobre algunes regularitats de la vida, i només així podem obtenir el profund coneixement de la realitat a partir del qual emana tota forma artística, i que en mitologia grega és simbolitzat pel mussol d’Atena, deessa de la saviesa i les arts.

5

Em passo el dia provant de fer allò que em deia en Xavier Rubert: que en comptes d’intentar formalitzar tot el que em passés pel cap, tot indici de pensament o d’idea, en deixés volar alguna… Però que fes el que feia Plató, que li lligués un fil, no fos cas que es perdés. Pensar això m’ajuda molt. Tinc la sensació que en moments de ressaca, per exemple, o després de veure un té darrera un cafè, el meu cap és com un expenedor de pensaments en potència, i aquests petits fills de la meva raó acaben com l’esperma d’una masturbació de dutxa, com fills inútils que s’escorren pel forat del desaigüe. Per alguna raó el meu super-jo ha deixat passar aquesta analogia onanística, i per alguna altra, ara tampoc sembla tenir problema en deixar-me recordar i escriure aquella idea de felicitat orgàsmica femenina de la que una tarda d’estiu i escepticisme em parlava en Xavier, un ideal segons el qual el plaer hauria de tenir un component oceànic-orgàsmic-femení, canviant però alhora constant, quelcom semblant a les variacions de la marea o la progressivitat dels estats lunars, i no com el que tenim els homes, aquesta mena d’escupinyada instantània, que com ell mateix deia: “és una mica pagès, una mica de baques i bous”. Tot plegat ho entenc com una manera d’aprenentatge sense imposicions en què les coses succeeixin sense violència, sense brusquedat, on la realitat es desenvolupa tranquil·lament, amb gentilesa, al contrari de com passa sovint en aquest contrast  de temperatures que és la vida, on cal estar-se defensant en tot moment… Quin merder. Veig que aquesta idea està molt verda i que encara li queda una mica per acabar de madurar. Per tant la deixo a mitges, li lligo un fil i l’espero. Ja tornarà.

6

Fent cua a la sortida d’Arena, la discoteca més gran d’Exeter, a l’espera de recuperar la meva jaqueta del guardarroba, penso que potser ja he comés prou errors, que potser va sent hora que deixi de sortir i etilitzar-me indiscriminadament, a fi de començar a portar una vida ordenada i focalitzada en l’estudi monàstic dels Clàssics. Però és que potser hi ha un moment en què es pugui considerar que un ja ha aprés? Un dia a partir del qual ja no es cometran més errors? No. La vida està farcida d’equivocacions, una rere l’altra, és insondable. Només l’art i la paradoxa, l’entel·lèquia, estan lliures d’error perquè formen part d’una altra dimensió, una dimensió extramundana, la mateixa dimensió en què el diví Platò situava les seves idees, aquell espai en què Gödel es podia sentir comfortablement platònic. Suposo que al final de la vida, veient tots els errors comesos  ben alineats i en perspectiva, fins i tot pot semblar que tenien un sentit, una raó de ser, i que en certa manera no anàvem tan errats al cometre’ls. Potser l’èxit en la vida consisteix en que les equivocacions hagin estat el més discretes possible i que no ens hagin impedit arribar a determinats cims existencials. Just abans d’endinsar-nos en el sensesentit, tot pot prendre sentit.

 

Tractatus il·lògico-absurdus

  1. El món és allò que s’esdevé.

1.1  El món no pot ser només allò que s’esdevé.

1.2  Som humans.

  1. S’esdevé que em conquereix la gana.

2.1  Intento conquerir un entrepà del Boston Tea Party, el mític Cafè del centre d’Exeter on he passat bona part del meu any en aquesta ciutat.

2.2   Havent demanat l’entrepà, l’espero esclafat sobre un sofà de pell, ja vençut per la gana.

2.2.1      En tot el dia només he menjat 400 grams de iogurt de maduixa Müller.

2.2.2      Són les 4 de la tarda.

2.3   Estan trigant molt a portar-me aquest entrepà.

2.3.1      Finalment em porten la salsa tàrtar, el salmó, i l’enciam, entre dues llesques petrificades.

2.3.2      Ho conquereixo, ho aclaparo, ho endrapo tot amb voracitat. L’entrepà ha sucumbit.

  1. Em pica un ull.

3.1  Ara ja no.

3.2  Em torna a picar.

3.2.1      Els ulls poden picar bruscament.

3.2.1.1    És com una picor que ve de dins i no es pot rascar.

3.2.2      Déu em conservi la vista.

  1. Plou molt.

4.1  Cada dia plou.

4.1.1      Anglaterra és un país amb un elevat nombre de paraigües per càpita.

  1. “Encimbellar” es un bonic verb del qual no tenia coneixement.

5.1  Significa posar al cim.

5.2  L’etern femení ens encimbella.

  1. Abans d’embarcar en el vol de Ryanair Bristol-Girona, el meu germà em transfereix 127 cançons noves a l’I-Tunes i em fa canviar l’estat d’ànim. Entre els escollits hi ha Albert Pla, Antònia Font, els Smiths, música electrònica dels 80… I s’ha colat una mica d’aquell rap insuportable que tan tontament ha influenciat masses adolescents de la seva generació.

6.1 Hi ha algunes honroses excepcions de rap acceptable que malauradament no he tingut el privilegi de conèixer.

6.1.1 Hi han de ser, no pot ser que sigui tot tan execrable.

6.1.1.1 La llei d’Sturgeon diu que el 90% de tot és basura.

6.1.1.2 La mencionada llei està inspirada en el principi de Pareto, segons el qual el 20% de la població posseeix el 80% dels recursos.

6.1.1.3 No estic segur del que diré a continuació, però sospito que el principi de Pareto pot estar inspirat en el principi de Sant Mateu, el qual va assegurar que: “Els que més tenen, més tindran, i als que tenen poc, se’ls treurà el poc que tenen”.

6.1.1.4 El gran ecòleg, i convençut cristià, Ramon Margalef, va aplicar l’injustament asimètric principi del primer evangelista a la teoria de l’informació. La complexitat tendeix a complicar-se, la simplicitat a simplificar-se.

6.1.2 És pertorbador constatar amb quanta facilitat el principi de SanT Mateu es pot aplicar a gairebé tot en la vida.

7.  Tan bon punt arriba a casa, el meu germà m’envia un mail i no puc parar de riure al llegir-lo.

7.1 El meu germà sempre fa que canvii el meu estat d’ànim, sempre en signe positiu.

7.2 El meu germà es diu Martí, va néixer sota el signe de balança, i és la hòstia.

7.3  El meu germà es va donar un cop molt fort al cap jugant a rugbi, però per sort no es va fer res.

7.4  El meu germà té un futur prometedor.

7.5  El meu germà estima molt al seu gos, en Freud.

7.6  El meu germà és una persona tranquil·la i feliç, un exemple per la humanitat.

7.7  El meu germà em parla de la corba praxitel·liana amb l’admiració que es mereixen els Clàssics.

7.7.1      A partir d’ara em plantejo demanar sempre les pintes de cervesa recolzat a la barra del pub, tot descrivint una perfecta i estilitzada corba praxitel·liana.

  1. Anglaterra.

8.1  Cel gris.

8.2  Gespa verda.

8.3  Blue tack a les parets.

8.4  Olor de mantega.

8.5  Pubs foscos i alt nivell etílic.

8.6  Gent que surt de festa disfressada.

8.7  Gent que es desplaça amb carret elèctric pel High Street.

8.8  Pounds amb l’efigie de la reina Isabel II.

8.9  Policies sorprenentment ben educats.

8.10 Té.

8.11 Flema.

8.12 Beatles.

8.13 Manchester + Liverpool = Capitalisme.

8.14 London City, the City.

9. La realitat se’m desmunta amb facilitat. Intento no pensar-hi per pur instint de supervivència, però tot i així se’m dilueix. Fa temps que estic fora, de viatge en una terra llunyana, i en un context com aquest se’m fa molt comprensible que Mahoma excusi als malalts i als viatgers de fer el Ramadà.

10.  No fa gaire vaig fer un recorregut amb barca pel riu Exe, una de les vies fluvials per on pujaven els pirates anglesos que robaven l’or i la plata que els espanyols havien robat prèviament als Inques. Exeter era com la Sevilla on anava a parar el material tesàuric furtat amb el beneplàcit de la corona britànica. Això m’ho acabo d’inventar, però podria ser perfectament veritat. També hi havia Portsmouth, ull. I Bournemouth. I Plymouth. I/o Brighton.

10.1 El pirata Sir Francis Drake, fidel vassall de la reina Isabel I, és considerat un gran patriota pels patriotes anglesos.

10.1.1 Era nascut a la província de Devon, a Tavistock, un poblet molt a proper a Exeter.

11. Christopher Gill, el meu nou professor de Tragèdia Grega, va estudiar a Cambridge.

11.1 Wittgenstein no va estudiar a Cambridge, però va ser-ne professor.

11.2 John Wilkins, el meu altre professor de Tragèdia, tampoc va estudiar a Cambridge, però és doctor per aquesta Universitat.

11.3 Wittgenstein va amenaçar a Popper amb un atiador de foc en el  Cambridge Moral Science Club, tot exigint al seu compatriota que li posés un exemple de regla moral.

11.3.1 Aquest fet va ocórrer el 1946 i és una de les més destacables anècdotes de la història de la filosofia, sovint recordada per aquells que no acabem d’entrendre del tot cap dels dos autors, però volem fer un comentari enginyós en al·lusió a la disparitat dels seus caràcters.

11.3.2 Difícilment pugui dir res interessant sobre Wittgenstein ja que la meva limitació intel·lectual no m’ha permès mai arribar a les seves esferes de claredat. Potser més endavant.

12. Vaig a Londres i a les 12:27 em trobo a Déu en el tren. Déu meu! És més abstracte del que m’esperava…

13. A l’estació de King’s Cross menjo un pastís de poma excel·lent. Em sembla que ara començo a comprendre una de les principals virtuts del té: les pastes que l’acompanyen.

14. Com que sóc una mica tonto, vaig a obrir un compte al Lloyds Bank quan ja només em queden unes poques setmanes per abandonar el país.

14.1 Estic content perquè la primera seu d’aquest banc va ser on va començar el consum de cafè com a activitat social.

14.1.1 M’equivoco, no va ser al Lloyds Bank, va ser al Lloyd’s of London, una mena de societat d’assegurances situada a la vora del Tàmesis. Allà s’hi reunien i prenien cafè els noms que tallaven el bacallà financer al Londres de finals del s. XVII.

14.1.2 D’això me n’he adonat ara mateix, al escriure sobre el tema, fet que no resta intensitat a l’emoció del moment.

14.2 Per obrir el compte es requereix una carta de la universitat que presento religiosament i amb satisfacció abans que me la demanin.

14.3 La dona que m’atén, amb un marcat superàvit de pigues a la cara probablement provocat per l’excés de solàrium, se la mira i compara les dades amb les del meu DNI.

14.4 Fa un gest estrany amb el llavi i s’aixeca de la cadira per consultar alguna cosa amb el seu superior.

14.5 Torna per dir-me que al meu DNI hi posa Pau Guinart López, i que a la carta de la universitat només hi posa Pau Guinart.

14.6 El fet que en els dos documents hi aparegui la meva data de naixement, i que curiosament coincideixi, no els acaba de convèncer de que el noi del DNI i el de la carta, que incomprensiblement també comparteixen nom i primer cognom, siguin el mateix.

14.7 M’informen de que, si vull obrir el compte, cal que vagi a la universitat altra vegada i demani que afegeixin López en el document.

14.8 S’em fa impossible no pensar en el Procés de Kafka, i, embargat per l’indignació, penso per mi mateix: l’estupidesa burocràtica és la cosa més inexpugnable i perfectament repartida del món. Aquesta és una de les excepcions en les quals el principi de Sant Mateu queda clarament desautoritzat.

15. La part groga d’una poma vermella, aquella part a la que no ha tocat el sol.

16. Alguns anglesos són especialment fràgils, i amb ells m’identifico.

16.1 Els que juguen a rugbi no ho són gaire.

16.1.1 El rugbi endureix

16.1.1.1 Els All Blacks, portentus de la naturalesa amb Lomu sempre com a referent, es foten d’hòsties a sí mateixos abans de començar un partit, deixant d’aquesta manera acollonit a l’equip rival.

16.1.1.1.1 Cada matí em propino uns cops i em bofetejo una mica per endurir-me i vigoritzar-me. M’ho ha recomanat el meu germà Martí tot seguint l’exemple dels All Blacks, que el tenen ben flipat.

16.1.1.1.1.1 Nova Zelanda.

17. En què si no en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? La pregunta la va fer J. V. Foix, i vaig aprendre a formular-me-la a través del meu pare. Encara roman inscrita sobre un dibuix abstracte penjat a la paret de l’habitació d’estudiant que els dos hem compartit, a casa del meus avis, al barri de les Corts a Barcelona. Em repeteixo aquesta pregunta sempre que, quan haig de començar un nou projecte, m’assetja l’incertesa.

18. Em foto una hòstia al cap baixant les escales de Mosaic, una discoteca que ja està acostumada a veure’m fer el mono èbria i salvatgement.

18.1 Intento esquivar una noia grossa que puja les escales amb dificultat, i, volent-ho fer de forma espectacular, salto i m’enclasto violentament contra un sostre intolerablement baix.

18.2 Merda, em fa por haver quedat tonto, o perdre una porció de camp visual, o algo xungo.

18.3 Sóc daltònic. De petit vaig épater les profeseurs del Col·legi Verd al pintar la catedral de Girona de color rosa, fet que alguns van interpretar com un clar indicador d’exhaltada feminitat, mentre que d’altres simplement van pensar que era una mica curt de gambals. Però amb el pas del temps, i els successius mars liles i camps de futbol marrons, finalment es va imposar la hipòtesi del daltonisme.

18.4 I si demà confonc un professor amb un parabrises d’autocar?

18.5 I si no caic mai del cavall?

18.6 I si em passo tota la vida en un engany?

18.7 Potser el cop haurà estat bo, perquè me l’he donat a la part del darrera del crani, on hi tinc una mena de portuberància de quan em van treure amb ventosa.

18.7.1 A Tristram Shandy el van parir amb fòrceps i li van trencar el nas només de néixer.

18.7.2 Lawrence Sterne, un tiu collonut.

18.7.3 Michel de Montaigne, un altre tiu collonut.

18.8 Potser el cop m’afectarà la sensibilitat, però haurà deixat intacte el meu raciocini, suposadament situat als lòbuls prefrontals…………………………………………………………………………………………………………………………………………………………

…………………………………………………………………………………………. Una bona hòstia al cap de tant en tant no deu anar  tan malament, dic Jo *********************************************************************************************

**************************************************************************************************************

19. M’admira la capacitat d’admiració dels anglesos.

19.1 Amazing, astonishing, incredible, georgeous, breathtaking, awesome, great, tremendous, overwhelming, etc.

19.2 La meva última adquisició: flubbergasting.

19.3 Tal reguitzell d’adjectius em fa pensar en com, un dia, a classe, semi avorrit, el meu amic Saul no parava de repetir la paraula amazing com si fos una gran troballa línguística. Recordo clarament com allargava la a: amaaaaaaazing, amaaaaaaazing, amaaaaaaazing, i no parava el nanu

19.3.1 Vaig considerar que allò s’havia d’acabar, i per, de passada, donar fe del meu nivell d’anglès, em vaig veure impel·lit a prendre cartes en l’assumpte: georgeous, vaig sentenciar secament. En Saul es va girar i ens vam quedar mirant en silenci.

19.3.2 Aquella tarda vam descobrir-nos mútuament, les afinitats electives originalment formulades per Empèdocles, i que amb tanta gràcia va novel·lar Goethe segles més tard, van fer aparició per donar lloc a una amistat que el mateix Aristòtil qualificaria de virtuosa. Des de llavors en Saul es va convertir en el meu futur psicòleg.

20. Quan Joan Miró netejava els seus pinzells, ho feia sobre el llenç on després pintaria, per tal d’aprofitar-ne més endavant les insinuacions de les taques que hi quedaven marcades. Un començar absolutament aleatori. Així és com va néixer el món.

20.1 D’aquesta manera, l’acte de pintar esdevé un, comença on acaba. L’univers no té ni principi ni final.

20.1.1 Leonardo també aprofitava les formes que s’insinuaven en les taques d’humitat que apareixien a la paret de la seva habitació. Aquelles ondulacions tan li podien inspirar la musculada natja d’un cavall com la delicada galta d’una verge.

20.2 Suposo que la qüestió és: Perquè fer això i no allò? Perquè per aquí i no per allà? Com començar a construir la casa de la teva germana? Quina forma escollir per superar l’horror bacui?

21. Menjo masses galetes de gingebre del Tesco.

21.1 Tesco és el nom del supermercat que m’ha proveït d’aliments d’alta qualitat i bon preu durant la meva estada en aquesta bonica ciutat de províncies que abandonaré en breu.

21.1.1 La puresa de la quotidianitat exeteriana i l’estudi monacal al que m’he sotmès al llarg d’aquest any passat a la vora del riu Exe, han propiciat que gairebé, en algun moment semi-epifànic, entreveiés la possibilitat d’un nou començament, d’un fonament sòlid, d’un acte de fe.

22. Diu Epictet que no podem pretendre tenir el mateix que envegem en un altre sense passar per les mateixes privacions que aquest altre ha hagut de suportar per aconseguir el que té. Tots ho volem Tot.

23. Habló Onetti aquella tarde de que había que meter en el mismo saco a católicos, freudianos, marxistas y patriotas. A cualquiera, dijo, que tuviera fe, no importaba en qué cosa. A cualquiera que opinara, supiera o actuara repitiendo pensamientos aprendidos o heredados. Para Onetti, un hombre con fe era más peligroso que una bestia con hambre, pues la fe le obligaba a la acción, a la injusticia, al mal. Decía Onetti que a la gente con alguna fe era bueno escucharlos asintiendo, medir en silencio cauteloso y cortés la intensidad de sus lepras y darles siempre la razón. Y luego poner la fe de uno en lo menos valorado y más subjetivo. En la mujer amada, por ejemplo. O en un equipo de fútbol, en un número de ruleta, en la vocación de toda una vida.

24. El summament britànic príncep de les paradoxes, Gilbert Keith Chesterton ens diu, no tan lluny d’Onneti, que si una persona no té fe s’ha de descartar com a interlocutor.

24.1 Zizek demana que no siguem cínics, que tinguem una ideologia, que no perdem la fe. Segons aquest filòsof eslovè, la història no s’acaba, però de tan en tan es buida, i s’ha de tornar a omplir d’ideals. Cal renovar la nostra fe.

25. I al final atenció, perquè arriba Wittgenstein i em dóna una escala. Em recomana que l’utilitzi per elevar-me a les seves esferes de claredat i que me’n desfaci quan hagi aconseguit entendre’l. Com que no entenc res, me la quedo, perquè és que no entenc res mai, i la necessito. Ni el més bàsic, ni això sóc capaç d’entendre, esque és collonut. El judici es declara suspès.

26. La mosca surt de l’ampolla, descriu una el·lipse perfecta, i torna a entrar per quedar-s’hi un temps indefinit.

26.1 Demà me’n torno a casa, a l’Escala, sota l’omniabarcador cel emprodanès. Continuaré buscant.

27. Quan no es pot callar s’ha de parlar, i versavice.

27.1 No.

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *