NY 07

“Viatjo per conèixer la meva geografia.”

Nota d’un home boig

 

“Sense reflexió, no hi hauria res més que el principi sobtat, ocasionalment agradable però decepcionant a la llarga. L’experiència es convertiria en una mera anècdota.”

Walter Benjamin. Assajos sobre Baudelaire

 

“Procurem expressar-nos de la manera més senzilla. L’home, tots ho sabem, tendeix a l’absolut. A la plenitud. A la veritat, a Déu, a la maduresa entera… Abarcar-ho tot, realitzar-se plenament, aquest és el seu imperatiu. Però l’home té també un altre objectiu, més secret sens dubte, il·lícit en certa manera: la necessitat d’allò inacabat… d’allò imperfecte… d’allò baix… de la joventut.”

       Witold Gombrowitz. Pornografia

 

 

“En el món d’avui, res hi ha més desitjable que una bona bogeria activa.”

Robert Musil. L’home sense atributs

 

Fragmentari de Nova York

1

La realitat no es pot abastar en la seva totalitat, mai la dominem completament, sinó que sempre estem conquerint noves parcel·les de veritat.

Nova York és un entramat de móns, de petits universos en si mateixos connectats entre ells. Mònades, en diria Leibniz. Gòlems, odradeks i alephs s’amaguen en els més recòndits racons. Les coses es poden veure des d’una infinitat de punts de vista en la llibertat que ofereix la ciutat, i cada perspectiva reflecteix, a la seva manera, la totalitat. També en el meu Empordà natal, com un microcosmos en el qual el món sencer s’hi troba reflectit, tot està entrellaçat.

Aquest dietari serà, doncs, un fragmentari, un espai on confluiran les múltiples experiències, les diferents impressions, els diversos pensaments que se succeeixin dins la meva consciència, aquí, a Nova York.

2

Plou sota cobert. La neu reposa sobre les bastides de les obres que restauren les façanes dels gratacels, i es desfà, lentament, vençuda pels rajos de sol primaveral. Neu grisa. Neu negra. Neu sotmesa al fum. Passo per sota l’estructura metàl·lica esquivant les brutes i pesades gotes que se’n desprenen. Una d’elles impacta contra la vareta de les meves ulleres fent esclatar el meu camp de visió. Netejo els vidres amb la camisa i quan em torno a posar les lents m’adono que sóc al costat d’un homeless que, estirat a terra, subjecta un cartell que resa: “Tota la meva família va ser assassinada per uns ninges, sisplau, doneu-me una ajuda per aprendre kung-fu, i poder així defensar-me quan m’ataquin a mi.” Aquesta irònica originalitat fa que a un, lluny de sentir incomoditat o pena, li vinguin ganes de fer el mateix. La ciutat ho permet tot, i la ciutat de les ciutats, tot i més.

3

Els números són el que diferencia uns carrers dels altres a Manhattan, un esquema que es va adoptar davant la falta de motius suficients per assignar un nom propi a cada un dels carrers i avingudes de l’illa. D’aquesta manera, les persones es poden situar ràpidament en el mapa amb un parell de coordenades. Jo estudio al carrer 14 amb la tercera avinguda, per exemple. Un procediment pràctic i superficial que permet anar molt ràpid; no té sentit parar-se a observar allò insubstancial. Als pobles empordanesos, en canvi, l’ordenació dels carrers és menys pràctica, però té un significat, unes reminiscències i un passat que donen sentit al present.

4

Deambulo des de l’hotel Intercontinental al 48th Street, passo pel mític Helmsley Building, un dels primers gratacels de la ciutat, i des d’aquí vaig a parar a la Grand Central Terminal. Sense adonar-me’n, sense saber on anava, em veig caminant sota un immens mural pintat de blau profund amb representacions de les constel·lacions i dels signes zodiacals disposats al revés, com si l’artista que les va pintar hagués pres la perspectiva exterior en un mapa celest medieval. Tots els signes del zodíac projecten els seus arquetips sobre els viatgers, turistes i clients dels molts restaurants i botigues que s’aglutinen en aquesta estació, des del Michael Jordan’s Steak House fins al pintoresc Oyster Bar. Amb fastuoses làmpades, imperials escales de marbre, finestres de 23 metres d’altura i el famós rellotge de quatre cares d’òpal valorat en més de 10 milions de dòlars, la solera de Park Avenue es veu culminada sota el zenit de la nit còsmica.

Passejant per aquest marc tan elegant i cosmopolita, em trobo dos homes amb faldilla que pretenen incitar-me a veure whisky Glenfidich. No me’n fan venir gaires ganes, la veritat, però després d’una cordial conversa m’acabo fent una foto amb ells, just al costat de la rudimentària càmera amb la qual, a principi de segle, suposadament, es va fotografiar el monstre del llac Ness. En aquelles latituds històriques un muntatge fotogràfic podia enganyar bastanta gent; avui dia, en canvi, estem tan foguejats visualment que es necessita quelcom molt més cridaner per captar la nostra atenció, com per exemple dos homes amb faldilles vermelles de quadres i una gaita.

5

Sota l’atmosfera electrificada per la tramuntana, que tan fort bufa a l’Empordà, tot es mou de manera làbil i lenta, gairebé atemporal. La naturalesa encara hi té molt a dir en un lloc on la plàcida vida mediterrània acull amb mesura tots els elements. A la ciutat que els holandesos del segle XVII van imposar sobre l’illa de Manhattan, havent-la comprat prèviament als nadius americans per 24 $, les connexions són ràpides i constants. En el paradigma urbà de la nostra època les coses es fan a l’engròs, tot raja a dojo, i si el nouvingut no s’hi acostuma, el mateix sistema s’encarrega d’expulsar-lo.

6

Espero el metro al límit de l’andana. Una dona afroamericana de mitjana edat se m’acosta i em recomana que no m’apropi gaire a la via, ja que últimament s’han donat casos de persones que les han empentat just en el moment que passava la locomotora subterrània. I han mort, òbviament. Atropellades, és clar. Aquí es juga un joc en què, si es perd l’atenció durant un breu instant, el risc d’atropellament és altíssim. Si un no està atent, si no juga fort, igual que passa en el futbol, s’acaba lesionant.

7

La gent que m’envolta observa les meves rastes amb curiositat. Segons em comenta un jueu deprimit que conec mentre espero el metro en el polonès barri de Green Point, als Estats Units les rastes es consideren cosa de negres i, a més, no es diuen rastes, sinó dreadlocks.

Bob Marley, jamaicà, segurament el rastafari més celebrat que ha existit, proposava una forma de vida més tranquil·la que l’excessiva “American way of life”, i a ritme de reggae cantava: “Stop the train, I’m leaving.” El tren acaba de parar davant meu. De moment hi pujaré, veurem on em porta.

Pau metro 2

Les botes de Prospect Park

 1

El destí em porta a seure al costat d’un colombià a les escales de Union Square, la plaça on conflueixen un gran nombre de línies de metro i on es troba, també, l’acadèmia de cine on estudio. En Mauricio m’informa de la ubicació de les zones més de moda de Nova York, i m’assegura que, en l’actualitat, Williamsburg és el barri més dinàmic de la ciutat. Mentre parlem, un home amb dos lloros i una serp de metre i mig enroscada al coll passa com si res per davant nostre. “It is the coolest place on Earth”, afirma el meu nou amic.

A les sis de la tarda em trobo en un Cafè de Bedford Avenue, l’artèria principal del bulliciós barri de Williamsburg, Brooklyn, a l’altra banda del riu. Observo el meu entorn i constato que, de la mateixa manera que al mig d’un tornado no es percep el que està succeint al voltant, tampoc aquí, al lloc on apareixen les tendències de moda que després s’estendran a la resta del món, s’hi veu la uniformitat en el vestir que s’hi podria esperar.

Fent cua per obtenir un aigualit cafè americà, hi coincideixen un home d’uns trenta anys amb barba rossa, camisa de llenyataire, ulleres de pasta negres i gorra peruana de colors; una diminuta japonesa de cabellera lila, estocada amb uns escalfadors d’orelles negres que li fan alhora de diadema; un afroamericà amb els calçotets a l’altura del melic i els pantalons a l’altura dels genolls, calçat amb unes sabates blanques pintades per ell mateix amb la tècnica del dripping; i finalment un jueu amb pantalons de pana sostinguts per uns tirants que culminen, al seu torn, en una pajarita. I el gorret de rigor, és clar, no fos cas que agafés una calipàndria. Circulen turbants, davantals de cuina, sabatilles d’estar per casa, quimonos, pantalons de pijama. No sóc més que un altre dels estranys personatges que se senten atrets per la hipermoderna Bedford Avenue, i, com a tal, la gent em dirigeix mirades escrutadores a veure què els puc oferir jo de nou.

Moltes de les originalitats que es poden observar en aquests bars no aniran més enllà de la idea que alguna d’aquestes persones va tenir un dia en despertar-se. Altres, però, les que el destí esculli, al cap i a la fi, les que triï la gent, prosperaran i s’expandiran per tot el món. Igual que passa en la selecció natural, les mutacions en el vestir són constants, i quan una d’aquestes mutacions, per estranya o inútil que sigui, obté èxit, s’acaba imposant sobre totes les altres. Que li ho preguntin si no a un gall d’indi.

2

Un dia Martí Luter penja les seves 95 tesis a la porta de la catedral de Wittenberg, i un segle després els pintors de la catòlica Espanya intenten reflectir en la seva pintura l’autèntica espiritualitat que Luter recriminava al cristianisme haver perdut.

Zurbarán, El Greco o Velàzquez són alguns dels pintors que, durant el “Siglo de Oro”, van pintar escenes d’alta densitat espiritual en les quals gairebé es pot tocar l’aire que les envolta. Alguns dels seus quadres es poden veure en una exposició temporal sobre l’art religiós espanyol al museu Guggenheim de Nova York. Gairebé al final de la immensa espiral que conforma l’estructura d’aquest museu, en un petit pavelló, hi ha dos retrats de Carles II l’Encantat i un del Conde-Duque de Olivares, que dirigeix a l’espectador una mirada superba brandant amb la mà dreta una vara de càstig negra i prima que s’allarga fins a sortir del llenç. Tot el centralisme vertebrador de Madrid es veu reflectit a la perfecció en aquesta pintura de Velàzquez, que amb la seva afinada sensibilitat semblava intuir, ja llavors, que l’oprobi català no havia fet més que començar.

3

Totalment absort, contemplo un bodegó de Sánchez Cotán, on encara res ha mort, però on res pot sobreviure, on tot està a punt de podrir-se, però res s’ha podrit encara. Es  respira aquella serenitat d’allò que arriba a la seva plenitud just abans de descompondre’s. S’hi pot percebre l’espiritualitat d’allò quotidià. De sobte, un nodrit grup de japonesos se’m posa al costat pertorbant el meu èxtasi estètic. Miro les noies a veure si alguna d’elles és la Yoko Ono, però llavors penso que si la trobés em quedaria exactament igual. Què m’importa a mi la Yoko? I què hi hauria de fer ella entre un grup de turistes japonesos? De fet, tampoc estic del tot segur de quina cara té. De totes maneres, miro les nipones, per si de cas. Desconcertat, tinc la sensació que algú més intel·ligent ocupava el meu cos abans que arribessin les curioses orientals.

4

Surto d’una cafeteria de Prospect Park i miro al cel. Unes botes pendolen penjades d’un tub metàl·lic esperant el moment de caure sobre algun incaut. En aquesta vida cal mirar amunt de tant en tant perquè, en el moment menys esperat, et poden caure unes botes al cap. Sempre hi ha algú disposat a trepitjar.

5

El Metropolitan és immens. Faig la donació necessària per entrar-hi i m’hi perdo. Em moc entre espoliacions de tota classe, des de capitells gòtics, passant per claustres romànics fins a un temple de l’antic Egipte. Finalment trobo el que buscava: Barcelona and Modernity.

Just a l’entrada de l’exposició es presenta el cèlebre quadre de Ramon Casas, en el qual es troben representats ell i el seu amic Pere Romeu pedalant en un tàndem. Moltes havien estat les converses que aquell tros de tela havia presenciat quan adornava les parets dels baixos de la casa Martí, seu del Cafè Els Quatre Gats. En aquella tertúlia es parlava del futur de Catalunya, del seu gloriós passat medieval, i s’hi albirava una Barcelona motor del Mediterrani, reflex del que havia estat feia segles. El dinamisme bohemi i hipercreatiu d’aquells extravagants artistes va propiciar que el 1890, a la casa Parés, Santiago Rusiñol i Ramon Casas assentessin les bases del modernisme, obrint Catalunya a influències externes de tota mena, mentre a Madrid continuaven encarcarats en els cercles acadèmics.

Casas pinta Rusiñol acompanyat d’una maleta d’equipatge, preparat per emprendre un viatge, i al seu costat un quadre d’un paisatge natural, que tapa una reproducció d’un retrat de la princesa Margarida pintat per Velázquez. El nou art estava cridat a tapar el Siglo de Oro. Catalunya s’oblidava de Madrid per mirar al Mediterrani, a Europa. Després de segles de negació identitària, després d’haver prohibit el català, després d’haver denegat el dret a comerciar amb Amèrica, després de castigar tots aquells que havien intentat desmantellar les muralles de Barcelona per deixar-la créixer, després de tants anys d’abaixar el cap, semblava que Catalunya arrencava el vol. Avui, però, continua havent-hi muralles que impedeixen el creixement de Barcelona; un aeroport insuficient, un sistema ferroviari mal dirigit i una falta preocupant d’infraestructures dificulten el ple desenvolupament de la Catalunya del segle XXI.

Camino lentament per la concorreguda exposició parant l’orella als comentaris dels novaiorquesos sorpresos davant la descoberta que acaben de fer. No només senten admiració per les obres que veuen, sinó que estan entusiasmats amb la cultura catalana. Enorgullit dels meus precedents, em vénen ganes d’alçar la veu entre els murmuris i cridar: “I’m catalan!

En plena exaltació modernista em trobo de cares amb el gran Eugeni d’Ors i la seva voluntat de temperar, amb els aires del Mediterrani, els excessivament freds vents que el modernisme havia portat del nord. El noucentisme reclamava el seny i la moderació catalans, recuperant, no només el gloriós record medieval, sinó també les arrels gregues del nostre poble: Emporion.

Des de la Transatlàntica, així anomenava Ors a Amèrica, em delecto amb tots els detalls de la Masia de Miró, i tot seguit poso els ulls sobre l’únic Massanet que decora les parets d’aquesta exposició. El paisatge que apareix darrere de la figura central del quadre és el de punta Montgó. El reconec ràpidament i el meu pensament em transporta a l’Escala, el lloc on més complet se sent el meu esperit, i en aquest moment recordo la frase que Miró sempre repetia quan li preguntaven sobre el seu pas per la capital francesa: “Tot el que vaig fer a París va ser concebut a Mont-roig.” Jo no sé què és el que acabaré fent aquí, a Nova York, però faci el que faci, haurà estat concebut a l’Escala.

6

Les notícies que m’arriben de casa em fan imaginar l’enèsim simulacre: Convergència i Esquerra fent volar coloms sobiranistes després del fallit Estatut. Surto d’un Cafè del West Village i miro al cel. La sola de cap bota amenaça la meva integritat física. Penso que si en algun lloc ha de gestar-se el moviment que ens portarà a la independència, aquest no serà el despatx d’un polític, sinó que serà als Cafès, aquests espais tan europeus en els quals les persones construeixen i confronten les seves cosmovisions; allà mateix on va començar el Modernisme. Espero que un dia puguem sortir del Cafè i veure el cel totalment serè, sense la sola de cap bota oprimint-nos des de la distància.

Botes Prospect

Jesús en plena forma

1

“No miris tant”, em diu l’Antoni Llena en veure’m esprémer l’entrecella davant una de les màquines humanitzades de Francis Picabia, artista que va deixar Nova York per anar a viure a Barcelona. Ens sorprenem i ens alegrem de trobar-nos davant d’aquell quadre, precisament a Nova York, ciutat que també el nostre admirat Marcel Duchamp va abandonar per anar a jugar a escacs al bar Meliton de Cadaqués.

Quan li pregunto pel motiu de la seva presència a la ciutat m’explica que aquella mateixa tarda inaugura una exposició en una galeria del gai barri de Chelsea, i que hi estic convidat. Poques hores més tard em trobo envoltat de copes de cava i artistes de tota mena a la ultramoderna galeria Bortolami. Un vernissatge amb tots els ets i uts. Mentre comento la jugada amb l’Antoni, la fragilitat de les seves efímeres escultures es veu amenaçada pels colzes de la selecta gentada que satura el local. Sembla, però, que la seva innocència i puresa les protegeixi de la mateixa manera que un àngel de la guarda protegeix els nou nats. Em sap greu, però haig de marxar. Quedem per anar a esmorzar l’endemà.

2

Veig en el diari The Onion un titular en què s’anuncia que Jesús es prepara per un segon descens a la Terra, acompanyat d’una foto del fill de Déu fent abdominals entre núvols. Penso en la Setmana Santa, i la Setmana Santa, com sempre, em reporta a la processó de Verges. La combinació de Jesús i Verges em fa pensar en en Lluís Roig, que al seu torn desvetlla en la meva memòria la conversa que vàrem mantenir un dia d’estiu:

— En què et fa pensar la mort?

— En foscor.

— I què penses que hi ha després de la mort?

— Llum.

— Llum?

— És que potser la llum és foscor.

Per posar més llum sobre l’assumpte faré referència a unes paraules extretes del Glosari d’Eugeni d’Ors, inspirades en la lectura de Sant Agustí, precisament també durant la Setmana Santa de 1906: “Així, doncs, allí és la mort, on la llum no hi és. I la llum és el mateix Déu: Oh, llum que veia el cec Tobies, quan a ulls closos ensenyava a son fill el camí de la vida.”

3

Em menjo 450 grams de làmines de roast beef en forma d’entrepà, enclaustrat en una oficina sense finestres en el pis 26 de la torre UBS, just davant del Rockefeller Center. Tot substància. Només unes nímies fulles d’enciam ponderen aquest excés proteïnic. Em prometo que me l’acabaré, i me l’acabo. Em sento marejat. Tota l’energia del meu organisme es concentra a l’estómac, intentant digerir aquesta massa càrnica i el seu breu embolcall vegetal.

Al meu costat, la Malia, la noia que m’ha subministrat l’entrepà, treballa intensament per subministrar, ara al seu advocat, la informació necessària sobre el cas de les opes a Endesa. El bufet en qüestió és, ni més ni menys, que el Paul, Weiss, Rifkind, Wharton & Garrisson, conegut habitualment per Paul Weiss, i l’advocat del cas és el que representa Gas Natural en tot aquest assumpte. El company de despatx de la Malia, sense anar més lluny, treballa per l’advocat que defensa els imputats en l’escàndol d’Enron, que, pel que sembla, en sortiran bastant ben parats. La informació que obtinc sobre el tema de l’opa em recorda al reordenament europeu que va provocar la guerra de Successió espanyola, tristament acabada en la derrota de 1714. Una qüestió d’equilibris, en el fons, una qüestió d’interessos estatals, i Catalunya continua no sent un Estat. Que “la Caixa” faci el salt a les altes esferes financeres sembla dependre més dels anglesos que de nosaltres mateixos.

Si el bufet on treballa la Malia gairebé sempre guanya els casos és perquè treballen dia i nit. No es poden permetre el luxe de dormir perquè tenen interessos a tot el món, i en el món sempre hi ha algú despert. Però Amèrica també sap recompensar el treball dur, i tot i sortir a les onze de la nit de la feina, la Malia i jo tornem a casa amb una limusina Lincoln, gentilesa del bufet.

4

Compro en un supermercat on tot el menjar és orgànic, i consegüentment, caríssim. El contrast no pot ser més gran. Es passa de fregir pals de mozzarella arrebossats en mantega, a indicar tots i cada un dels components d’un paquet de cereals incloent-t’hi on, com i quan van ser cultivats, quines màquines es van utilitzar en el seu tractament i per què més havien estat utilitzades aquelles mateixes màquines anteriorment.

On és el punt mig? La Malia m’explica que el seu company de feina segueix la dieta Atkins, que consisteix a ingerir únicament grasses pures, res de carbohidrats, perquè així el cos no les pugui sintetitzar. Desgraciadament la seva falta de disciplina fa que s’hagi de passar tot el temps que no treballa al gimnàs. Menjar molt i cremar molt. Desmesura en les coses bones i en les dolentes. Em compro els cereals i un paquet de plàtans orgànics dessecats en oli de coco i sucre, també orgànics, manufacturats amb equipament compartit amb cacauets, avellanes i soja. Durant el viatge de tornada en el metro a llegeixo Montaigne quan, parlant sobre la moderació, cita Horaci tot dient: “El savi mereixeria ser titllat de boig si perseguís la virtut més enllà del que convé.” Que lluny queda la justa mesura dels clàssics de la permanentment reequilibrada desproporció americana. Em menjo els cereals amb certa desconfiança.

5

Vaig a buscar l’Antoni al mític Chelsea Hotel i anem a esmorzar en un Cafè de les immediacions. Li pregunto què em recomana veure al Metropolitan, i ràpidament evoca amb emoció un quadre de Tizià, en el qual un tocador de llaüt mira de reüll el mugró d’una Venus just en el moment en què aquesta és coronada per un petit i graciós Cupido. Tot en tensió, però a punt d’esfondrar-se. S’aguanta per un fil, però s’aguanta. El seu entusiasme és tal, que l’esmorzar acaba derivant en una visita de quatre hores al MoMa.

Ens aturem davant d’un quadre de Pierre Bonnard: Nu en el lavabo. L’Antoni es meravella amb la vulnerabilitat que transmet el to de pell de la noia, un violeta que es fon delicadament amb l’espai que l’envolta. “Tot Proust està en aquest instant, en aquesta tensió, en aquesta fragilitat, en aquesta delicadesa… hi ha una petita família d’artistes que busquen l’espiritualitat en allò mínim, la religiositat de la quotidianitat. Jo em sento d’aquesta família. L’estil i l’època són circumstancials, la sensibilitat és el que realment importa.”

6

El petit Miró, amb el seu quadre El naixement del món presidint una sala del MoMa, és el preconitzador del celebrat expressionisme abstracte americà. Una papallona bat les ales a Mont-roig i es desencadena un huracà a Nova York.

7

Una bellament calçada dama que conec al metro m’introdueix en la gran diferència que hi ha entre catòlics i cristians als USA. Els cristians, Bush entre ells, consideren que els catòlics són uns desviats de la fe, i que, per tant, no són cristians, sinó simplement catòlics. Ella és catòlica, i n’està orgullosa. M’explica que les parelles catòliques parlen amb el capellà nou mesos abans de casar-se, i que és llavors quan decideixen el nombre de fills que tindran, com es repartiran les feines de la casa, qui treurà el gos a passejar, etc. Aquelles coses que quan s’està enamorat no cal ni preguntar, però que a la llarga poden acabar trencant una relació. Després d’aquest procés algunes parelles no es casen, però entre les que ho fan, poques se separen.

8

Començo a llegir El retorn de Voltaire, el llibre que l’Antoni em va regalar just després que jo li dediqués un exemplar de Dos en un burro. El refinat moralista francès considerava que la ingratitud és el principal problema de la humanitat, i que per culpa d’aquest defecte es deterioren fàcilment les relacions entre les persones, entre els mestres i els alumnes, entre els ajudants i els ajudats. Reflexiono sobre el tema, i ràpidament m’envaeix una immensa sensació de gratitud envers la Malia i l’Antoni, que sense esperar res a canvi, han fet que em sentís com a casa en els meus difícils inicis novaiorquesos. Durant la Setmana Santa s’ha donat les gràcies a Jesús per haver vingut a predicar la paraula del Senyor entre nosaltres, però mentre jo no me’l trobi alguna dia en plena forma pel carrer, donaré les gràcies a les persones normals, que sense demanar res a canvi, permeten que un es reconciliï amb el món. Pau metro

Philosophy works

1

Woody Allen, a qui espero trobar-me un dia d’aquests pel carrer, diu a través d’un dels seus personatges que si Nova York és una ciutat tan divertida és perquè hi ha tanta misèria, tensió, follia i tal quantitat de dolor que, quan un aconsegueix prendre’n la justa distància, es converteix en un espectacle delirant. En comèdia, si es tiba la corda, té gràcia. Si es trenca, no en té. De manera que cal distanciar-se del dolor, perquè si no es fa així, la comèdia es pot convertir en tragèdia. Comèdia és, doncs, segons el neuròtic director de cine novaiorquès, tragèdia + temps; la desventura contemplada des de la distància adequada.

Vist així s’entén perfectament l’enclaustrament dels seus ulls en aquelles ulleres de pasta que tant limiten el camp de visió. D’aquí la mirada tubular, que li permet no ser constantment conscient del que passa al seu voltant, ja que si se li desviés la mirada en la direcció equivocada podria veure coses massa desagradables. Fins i tot el cel de Manhattan sembla estar limitat pels gratacels que el divideixen en estrets passadissos d’aire, diametralment oposats a l’infinit cel empordanès, que tan fàcilment es presta a ser escenari de tota classe de formes surrealistes.

2

El professor de direcció es baralla amb l’ordinador per aconseguir que el fragment de pel·lícula sobre el qual vol parlar es projecti sobre la paret blanca. Un company de classe s’aixeca i soluciona el problema en tres segons. Ningú s’estranya per aquest fet. Jo sí.  L’alumne ensenyant al professor. Un jove dóna lliçons a un vell. No és així com ha funcionat la humanitat al llarg de la seva història.

Vivim en una cultura prefigurativa, en què l’experiència ja no és garantia de coneixement, i en què cada generació viu en el seu propi món. La joventut es mou entre la Play Station, internet i la MTV, aprenent a fer funcionar la tecnologia de manera analògica des de la infància; mentre que els pares es veuen obligats a reconstruir els seus esquemes mentals davant del programa d’ordinador més simple. La majoria d’avis ja ni s’atreveixen a jugar a aquest joc, quedant, per tant, fora de joc.

La interacció entre diferents generacions es fa cada vegada més dificultosa. Els joves viuen engabiats en el seu sistema de xarxes digitals amb un alt risc de perdre la mesura de la realitat i d’aïllar-se en plena era de la comunicació. Les persones grans ja no els poden donar els savis consells extrets de l’experiència de tota una vida, i si ho intenten, probablement no seran escoltades.

Parlo amb el meu company de pis sobre el tema. En Kevin és un professor de matemàtiques de vint-i-dos anys que respon perfectament al perfil descrit unes línies més amunt; tot el dia tancat a l’habitació, jugant en xarxa per internet amb gent de tot el món i baixant-se música en quantitats industrials. Potser és perquè acaba de sortir el sol, però tots dos coincidim en el fet que sembla que la hipercomunicació indueix a manifestar bones intencions envers els altres, un fet segurament motivat per un major coneixement de l’altre, i de la consciència que aquesta tercera persona ens coneix a nosaltres també. La comunicació permanent exerceix un control total sobre la gent, tothom està a una trucada de mòbil. L’accés instantani a inacabables fonts d’informació fa que tothom estigui a l’aparador públic, i que, escrivint el nom d’algú al Google, apareguin tots els seus antecedents a la pantalla. Fins i tot els professors de la New York Film Academy ens suggereixen que els googlegem si volem saber més sobre ells. Sí, “googlejar” és ja oficialment un verb als USA, i no crec que trigui gaire a ser-ho també a Catalunya.

Poques hores després de parlar amb en Kevin sento la  meva altra companya de pis, la Megane, que truca excitadíssima a una amiga seva per dir-li que va googlejar aquella ballarina que tant la treu de polleguera, i que va descobrir que abans d’incorporar-se amb elles al ballet metropolità de Nova York havia fet d’actriu porno a Los Angeles. Ja ningú pot defugir el seu passat, l’ell generalitzat ha trobat un instrument d’immensa efectivitat.

3

El professor de guió, l’Ed, explica que el públic americà en general odia l’ambigüitat final en les pel·lícules. “Volen sortir del cine amb una conclusió clara i precisa. La gent vol viure en un món de fantasia, menjar crispetes, veure cocacola i oblidar-se de les seves vides durant noranta minuts.” Pur entreteniment. Aquí es dóna el que la gent vol, i la gent vol sensacions intenses, encara que no suposin cap bé a mitjà o llarg termini. Es busca allò instantani i definit, i el cine no n’és una excepció. Igual que hi ha el menjar escombraries, també hi ha cine escombraries; gustós en el moment, però indigest al cap d’una estona. El “pa per avui i gana per demà” de la sensibilitat.

Poc després, en el decurs de la mateixa classe, l’Ed em pregunta què significa el verb reiterar, i jo li contesto que vol dir repetir. Però no, no és repetir, ja que repetir és dir una cosa per segona vegada. Reiterar és dir una cosa per tercera vegada. Cada iteració és una repetició, i per fer un bon guió calen moltes iteracions. Una mateixa història està subjecta a diferents variacions, sovint mínimes, però que acaben canviant completament l’argument primigeni. Cada iteració és una manera nova de veure les coses, un nou aprenentatge basat en l’anterior. L’existència és també un seguit d’iteracions, canvis mínims o màxims que modifiquen l’argument de la història, però que no prenen significat fins a l’última de les iteracions, en què es defineix realment què ha estat la vida.

Després de moltes iteracions, el guió de Pretty Woman va passar de ser la fosca història d’una prostituta drogoaddicta a l’ensucrada ascensió d’una noia innocent del carrer a l’alta societat. En aquest sentit, com en gairebé tot, em sento proper a la idea de saviesa de l’antiga Grècia, segons la qual no es pot considerar que una vida hagi estat feliç si no es creu que així ha estat en el darrer instant abans de morir. Cal ser caut i mesurat fins al final. Èdip i Creont saben molt bé de què va el tema.

4

Emmet McCarthy, un gai dissenyador de moda que posseeix una botiga al vell mig del Soho, em recomana que estudiï cinema a la Tisch School, tal com va fer ell. Seguidament li pregunto si és que els professors d’allà són molt bons, i em contesta que el que importa no són el professors que es tenen, sinó els contactes que es fan.

Encuriosit, m’acosto a la Tisch School of Arts, en el hall de la qual pengen unes teles blanques en què una noia hi ha cosit imatges de la Britney Spears calba i de l’Angelina Jolie i en Brad Pitt amb el seu últim nen adoptat. Els tapissos volen ser una al·legoria del que abans era el creatiu passatemps de les dones i que avui s’ha convertit en xafardeig sensacionalista. Tot i que estic d’acord amb el missatge, hi ha alguna cosa que m’incomoda. Què hi aporto jo a l’obra? Fins i tot hi ha un cartellet al costat de les teles en què s’expliquen exhaustivament les intencions de l’artista. Tot mastegat. Ràpid i fàcil. Identificable. Art fet papilla.

5

Els llums fluorescents del vagó sempre s’apaguen en algun tram del seu pas per sota de l’East River, entre Brooklyn i Manhattan. A les vuit del matí, l’aspecte de la realitat al metro de Nova York pot ser bastant descoratjador. Xinos, negres, víkings barbuts, hispans, obesos, calbs, miops, de tot i força, barrejat i comprimit en un compartiment a deu metres sota terra. Llegeixen, dormen, juguen a la Play Station, escolten l’Ipod, porten calades caputxes i gorres, però cap d’ells aixeca la mirada per observar el seu entorn. El blanc ultrapolar del tungstè ressalta tot allò desagradable de la geografia humana. I és que el món pot arribar a ser veritablement repugnant quan, de bon matí, un llegeix a la portada del diari del seu veí de vagó que un noi de vint-i-tres anys ha matat trenta-dos estudiants a Virgínia.

Miro la noia del meu davant i intento posar-me en el seu cap.  La miro fixament fins que s’adona de la meva impertinència i em veig obligat a desviar l’atenció, fent veure que llegeixo el cartell que hi ha darrere seu. Philosophy works, diu, tot il·lustrant la suposada llibertat que s’aconsegueix assistint al curs anunciat amb la imatge d’un peix saltant d’una peixera. William James reduït a la fórmula màgica. Pragmatisme per a gent tan pragmàtica que no vol ni pensar, sinó que prefereix que li enviïn la veritat ben empaquetada i per correu urgent.

La filosofia no té fórmules màgiques, més aviat es tracta d’una recerca constant d’equilibri que permet contrapesar contraris i trobar punts mitjos, en el fons inexistents, a través de la contemplació i la crítica. Certa serenor. Això es torna a acostar  a l’ideal de saviesa clàssica, i és això el que fa Woody Allen quan intenta prendre la distància justa de la realitat per no deprimir-se, però procurant alhora no allunyar-se’n tant com per acabar tornant-se insensible. Tibar la corda, però sense que s’arribi a trencar.

Cel tallat

47 East Third Street

 1

Un dels més grans mestres del cinema, Orson Welles, va dir que “tot el que cal saber per fer pel·lícules es pot aprendre en dos o tres dies”. Dov Simens diu que ho pot ensenyar en dos. M’apunto al seu curs intensiu a la Cooper Union per comprovar-ho, i el primer que sento, després d’arribar vint minuts tard a classe, és que fer pel·lícules no és un art, sinó un negoci. A Hollywood es gasten cinc vegades més a publicitar les grans produccions que a rodar-les. Els films han de ser fórmules rendibles, si no fos així, no es recuperaria la inversió que es fa per vendre’ls. És per això que Hollywood pot posar qualsevol producte mediocre al mercat i sortir-se’n; quan la gent s’adona que la pel·lícula és dolenta ja han pagat l’entrada i són dins el cine amb les crispetes i el refresc.

Als USA, el govern no dóna ajudes, sinó que en donen les fundacions privades, que poden estar especialitzades a finançar, per exemple, únicament pel·lícules sobre il·lustres científics. Un gremi conegut per la seva generositat pel que fa al finançament de pel·lícules independents és el dels dentistes, que troben més emocionant evadir impostos invertint en cine de dubtosa rendibilitat que donant el seu superàvit a l’òpera.

Alguns sectors de la indústria cinematogràfica menyspreen en Dov perquè ensenya els trucs, revela les fórmules i posa de manifest que fer cine és, cada cop menys, un procés alquímic. El format digital ja supera els 35 mm, fent del setè art una disciplina cada dia més accessible i democràtica, en què el més important ja no és la tècnica, sinó les idees. Tarantino, Guy Ritchie i Spike Lee van assistir al curs d’aquest jueu baixet i arrodonit, i seguint els seus consells van fer la primera pel·lícula amb un pressupost mínim, aconseguint, després, fer-se rics i famosos, dos adjectius que equivalen a la plena felicitat per a bona part dels americans.

2

El metro és l’element vertebrador de la ciutat i la seva absència feia de l’East Village  un barri deprimit i mal comunicat, per tant, barat. Aprofitant els grans espais que s’hi podien trobar a bon preu van començar a anar-hi a viure artistes i escriptors, fins que va acabar convertint-se en el centre de la contracultura novaiorquesa. El que un dia va ser el barri dels punks i els desplaçats socials ha acabat esdevenint avui una mena d’aparador de dia i una zona d’oci de nit. Quan els preus van començar a pujar, els artistes van marxar i molts van anar a viure Brooklyn, concretament a Williamsburg, que ha seguit el mateix procés d’encariment i ja s’hi estan construint els primers gratacels.

Les cases de l’East Village no solen tenir més de quatre pisos. Els carrers són amples i el cel, obert. Els arbres i la primavera esclaten. Les flors s’obren en color i les petites fulles enroscades en un verd transparent esperen la justa temperatura per desplegar-se. La gent omple els carrers de pantalons curts i samarretes de tires. Caminant per les deteriorades voreres del barri veig el sol primaveral entrar per les finestres, mentre imagino com les persones llegeixen els llibres que no els han regalat per Sant Jordi i com les roses no es marceixen lentament en els gerros. Groc i vermell.

Un nodrit grup de gent es concentra davant del 47 East Third Street i escolta els successius discursos pronunciats pels diferents llogaters que hi habiten. Sembla que els Shalom, propietaris de l’edifici, volen desallotjar la finca perquè els lloguers que es paguen són massa baixos. Els Shalom compten amb un exèrcit d’advocats que sufraguen amb els dividends que els proporcionen les rendes dels altres 125 pisos que posseeixen per tota la ciutat, mentre que els llogaters tenen una arma no menys poderosa: el suport ciutadà. Ha estat l’esforç d’aquesta gent humil per aconseguir un barri millor el que ha fet que s’encarís la zona, i ara que podrien gaudir del que entre tots han construït, els volen fer fora. Aquesta gent no vol jugar al joc de l’especulació immobiliària, però sembla que són en el lloc menys adequat per evitar-lo. Les reminiscències del passat d’aquest barri diuen que la terra és de qui la treballa. La plusvàlua immobiliària ha de ser també del qui la treballa? Un home crida des de la llunyania una consigna a favor dels propietaris. Es presenta per enèsima vegada l’etern conflicte entre rics i pobres, entre dretes i esquerres.

Segurament el lector o lectora té una opinió sobre aquest tema, i segur que em donaria una lliçó convençut del que afirma. Sempre m’ha impressionat la facilitat amb què les persones es convencen de les seves pròpies opinions i la manera com, conspícuament, se senten capacitades de convèncer a algú altre com si tinguessin la raó agafada per les banyes. De la mateixa manera, m’impressiona també com jo, de vegades, em convenço del que dic a mesura que parlo, cosa que gairebé mai em passa quan escric. Quan s’escriu es contemplen més variables, però sempre n’hi ha alguna que s’escapa i crea confusió. És una qüestió d’immediatesa. Tot depèn d’on es posen els límits. O potser no. Potser m’equivoco. Segurament m’equivoco.

3

Després de dos dies de classe i gairebé vint hores d’alliçonament, afloren alguns vincles entre els assistents al curs de la Cooper Union, en especial entre les persones que s’han assegut de costat. Entaulo conversa amb l’executiu reconvertit en cineasta de cap de setmana amb el qual llindo, i al cap de dos minuts deixa anar aquesta perla: “Bush: if you don’t vote, that’s what you get.” Sí, la democràcia és el menys dolent dels sistemes polítics, però s’ha de saber fer funcionar, i aquí fa tant que està en marxa que sembla que s’estan oblidant de com anava. Més endavant en la conversa, l’home em diu que “els USA haurien de traspassar l’imperi als xinesos, que prenguin control del món, que jo em dedicaré a fer diners i anar al cine amb la meva dona. L’imperi americà s’ha acabat. Tenim el cor en el lloc adequat, però les nostres accions són equivocades”. No sé què contestar-li, és un tema molt complex i només se m’acudeixen els típics tòpics: “Tranquil”, li dic, “això passa fins i tot a les millors famílies”.

En Dov Simens interromp els nostres xiuxiueigs proposant-nos a crits que provem d’anar al govern francès a demanar ajuda per fer una pel·lícula, utilitzant el chauvinisme cultural d’aquest país com a contrapunt a l’extrem liberalisme dels USA. “Aquí ens és igual d’on vinguis, qualsevol persona pot triomfar si sap donar a la gent el que demana.” Però què demana la gent? Cert és que el keynessianisme cultural europeu pot tendir al chauvinisme, però a Europa la intervenció de l’administració pública ajuda a mantenir el cada dia més americanitzat gust cultural protegit de les pernicioses tendències de la massa. Igual que passa en economia, en el món del cinema les empreses volen utilitzar el lliure mercat per crear el seus petits monopolis, i és així que les grans productores i distribuïdores de Hollywood dicten quins són els productes que la gent demana. És normal que vulguin pel·lícules insubstancials si no se’ls ofereix res més.

4

Faig cua en un dels tres Starbucks que hi ha a Union Square. La gent entra, compra el cafè i marxa. De vegades, alguns es queden cinc minuts asseguts remenant el mòbil i s’aixequen ràpidament com si arribessin tard a algun lloc. Em quedo tota la tarda enrocat en una taula escrivint aquestes línies i pensant com de diferents són els Cafès europeus, llocs on es va a fer el cafè i no simplement a buscar el cafè. En el llibre La idea d’Europa, George Steiner veu en els Cafès una mena de metàfora identitària del vell continent, un lloc on la ciutat es pensa a si mateixa i pren així autoconsciència, generant i regenerant idees constantment. En aquest espai semipúblic i semiprivat, des d’on es mira i alhora s’és mirat, els ciutadans hi poden seure, beure i veure. En el nou continent, la fórmula Starbuks ha convertit gran part dels ja desessencialitzats Cafès americans en simples locals expenedors de fast coffee, de manera semblant de com els McDonald’s van convertir molts dels restaurants en simples fast food. Rellegeixo les notes que he pres mentre xarrupava el venti iced mocha i m’adono, per enèsima vegada, que sempre acabo caient en obvietats i tòpics. Ho sento. Els cafès són espais de llibertat. Aquí era on volia arribar.

5

A vista d’ocell, el perímetre rectangular de Manhattan sembla el pomoerium d’una urbs antiga. Amb una distribució ortogonal, ciutat immensa, de creixement oficial al nucli insular i descontrolat als afores, tot està fet per a la desmesura. Com una gran gens romana que dóna molt, però que també demana molt, i amb la qual sempre s’està en deute, aquesta ciutat actua com una rentadora incombustible que fa agafar tal velocitat, és tanta l’energia cinètica que s’hi acumula, que se’n surt disparat.

6

Deixo de viure a Williamsburg per anar a Chelsea. De la terra ferma a l’illa. De Brooklyn a Manhattan. En el trajecte de metro sento el nen del meu costat que diu: “I’m a New Yorker, I want some coffee and some porn.” Es diu que els nens i els borratxos sempre diuen veritats, i cert és que el cafè estimula la creativitat, i que els milers de litres que cada dia se’n consumeixen en aquesta ciutat, permeten mantenir el seu altíssim nivell d’activitat. El porno, per la seva banda, no és més que sexe empaquetat, sense complicacions; que cadascú se serveixi a si mateix i a treballar altra vegada. Establir relacions reals amb les persones costa massa temps i diners. I jo em pregunto: “Només amb el cafè i el porno n’hi ha prou per ser un New Yorker?” I jo mateix em responc: “Per ser un New Yorker només cal sentir-se New Yorker. Qui se’n sent, ho és.” Recordo com dues setmanes després de viure aquí els meus companys de pis em deien que ja era un New Yorker. Jo trio d’on sóc; escalenc, empordanès, gironí, català i, ara, novaiorquès. La gent no és de Nova York, la gent es fa de Nova York. La nacionalitat és de qui la treballa.

7

Em ve a veure el meu germà Martí, dipositari de tota l’estimació fraternal que sóc capaç de sentir, i s’emporta la meitat de les coses que vaig agafar de casa, perquè pugui omplir, de nou equipatge, el buit que ha quedat a la maleta.

 

Potomac river

1

És descoratjador constatar com un no acaba escrivint gairebé mai el que realment pensa, sinó que, tot sovint, ha d’emmotllar els seus pensaments, fins i tot les seves sensacions, a les possibilitats que li ofereix la seva escriptura.

2

Anem a Washington. Dic anem perquè m’acompanya la Raquel, inspiradora i destinatària de tota la meva creació poètica. Allà ens espera en Manel, un bon amic de la universitat de Girona que fa un internship de comerç internacional a l’American Enterprise Institute, un think tank que nodreix el partit republicà de la més reaccionària ideologia. Els seus superiors són els famosos neocons, molts d’ells exrevolucionaris socialistes que, després de ser colpejats per la realitat, es van dedicar a pensar el nou segle americà en clau conservadora. Els textos de Leo Strauss, jueu ultradretà, o de Carl Schmitt, jurista del règim nazi, constitueixen una part important de les fonts ideològiques dels neoconservadors que se serveixen de les investigacions de gent com en Manel. Entre ells s’hi troben personatges tals com l’abans trotskista i ara amic de José María Aznar, Bill Kristol, o Paul Wolfowitz, l’actual president del Banc Mundial.

3

Necessitem cervesa. Als USA, quan es va de convidat a una festa s’ha de portar almenys una caixa de cerveses, i no s’hi val a comprar la més barata, ho detecten ràpidament. Anem a comprar-ne a un supermercat proper de casa en Manel i ens demanen el carnet per verificar que tenim més de vint-i-un anys. En aquest país es pot comprar una pistola sense problemes als divuit però no es pot beure una cervesa fins tres anys més tard. La ciutat-estat de Washington comparteix frontera amb l’Estat de Virgínia, on es troba la malaurada Virginia Tech University, desgraciadament coneguda per la sagnant matança que s’hi va produir fa un mes.

Carregats amb dues caixes de la clàssica Budweiser caminem entre passadissos i prestatges saturats de productes en espera d’un comprador. Les pastanagues pelades i trossejades són més barates que les senceres i amb pela. Surt més car comprar els ingredients i cuinar-los que comprar el menjar ja preparat. D’una espècie de mostrador en pengen unes targetes de crèdit predestinades a ser gastades a l’Starbucks, al McDonalds, al Pizza Hut o a on es refereixi la marca que hi ha impresa. El crèdit va dels 25 als 200 $. Just al seu costat s’estén un passadís sencer amb postals temàtiques de tota classe: “Recupera’t aviat de l’accident”, “Has estat com una mare per a mi”, “Sento la mort de la teva mascota”, “Espero que vagi molt bé l’operació”, i un llarg etcètera de situacions i sensacions glosades en unes breus paraules que intenten descriure-les amb més o menys dramatisme.

El pensament se’m desvia i recordo el dia que vaig anar a comprar una agenda a la llibreria Barnes & Noble, i com, cansat de buscar la paraula “diarys” en algun dels cartells que encapçalaven les seccions, vaig trobar directament les agendes sota un cartell que deia: “Get organized.” No em deien el que podia trobar, sinó el que havia de fer. No em deixaven posar la meva part a la realitat.

Una mica més enllà en el meu imaginari recordo que, en un viatge d’avió, vaig llegir en la Crítica de la modernitat de Xavier Rubert com també ell se sentia incòmode en no trobar, també durant un viatge d’avió, la llet per al cafè. Ell buscava “milk” i el potet de llet que tenia davant dels nassos portava escrit: “For your coffee”. Tanta comoditat pot arribar a ser incòmode. Tanta ergonomia pot provocar mal d’esquena.

Ja molt allunyat en el meu pensament em ve el record de la visita al MoMa amb l’Antoni Llena, i com, després dels warhols, oldenburgs i lichtensteins, em deia que el pop art havia envellit malament. El pop art, l’art popular, fet en sèrie i fàcil d’entendre per a la majoria. Walter Benjamin deia que tot allò fet en sèrie corre el risc de perdre l’essència, de quedar-se sense aura. La saviesa popular diu que l’ànima es manifesta en l’aspecte de la persona a mesura que va envellint.

Després del viatge pels meus records que ara, sumats, sembla que comencen a construir un sentit, m’aturo davant una gegantina nevera carregada de begudes. Automàticament sento la imperiosa necessitat de beure-me’n una. M’han fet venir set. N’hi ha tantes per escollir que no sé per quina decidir-me. Ara entenc perquè als USA la gent ho sap tot sobre les marques: el país d’origen, el procés de producció, la ideologia que comporta cada una, i totes les tonteries que els especialistes en màrqueting dissenyen per vendre el producte; només així poden tenir motius suficients per decantar-se per una en concret. Davant de les 300 begudes que m’ofereixen agafo una aigua petita.

4

El Derby de Kentuky és, a més d’una cursa de cavalls, un esdeveniment social de primer ordre en què les dones aprofiten per lluir els flamants vestits nous de primavera i les clàssiques pameles de ciclòpies proporcions. Immersos en un ambient genuïnament anglosaxó, èquids, genets i jet-set comparteixen canapès sobre una impecable estora de gespa segada amb la màxima delicadesa. Aquest any hi assisteix la reina d’Anglaterra, que ha utilitzat l’èxit de la pel·lícula The Queen als Oscar com a pretext per fer una gira per les seves antigues colònies. Els paparazzi s’hi congreguen en tropell. L’egrègia figura de la senyora Isabel II es distingeix pel fet de culminar en un barret de palla amb un llaç vermell. Vés per on.

5

El National Mall és un llarg passeig que va des del Capitoli, seu del Congrés federal, fins al memorial d’Abraham Lincoln, passant per l’obelisc dedicat al pare fundador George Washington i l’homenatge als soldats caiguts durant la Segona Guerra Mundial. La ciutat va ser dissenyada com a capital administrativa durant el s.XVIII per l’arquitecte i urbanista francès Pierre Charles l’Enfant, que poc després va caure en desgràcia a Thomas Jefferson i va ser apartat del seu propi projecte. El mateix Jefferson era un arquitecte acomplexat, i tenia debilitat per l’estil clàssic i l’arquitectura del Renaixement. Tot i així, per voler mostrar l’austeritat que també havia estat insígnia de l’Imperi Romà, la majoria dels edificis van ser construïts en estil jònic i dòric, deixant el florit corinti exclusivament per al Tribunal Suprem, que com a màxima instància judicial ha d’estar per sobre de tot.

Després de la llarga caminada que suposa la visita als tres monumentals i sumptuosos memorials consagrats als tres presidents –Washington, Lincoln i Jefferson–, ens dirigim a la Casa Blanca, a veure si veiem l’actual. En lloc d’en Bush ens trobem la Conchi, una diminuta gallega que fa 26 anys que acampa sola davant la casa més ben protegida del món, a tall de protesta contra l’ús d’armes nuclears. Petita i menuda, la Concepción Martínez ens mostra les dents que li falten arran d’una pallissa que li van propinar els guàrdies que protegeixen el domicili presidencial, i ens explica que els cabells que veiem són una perruca que li permet camuflar el casc que porta a sota. En Manel li pregunta si creu que tots aquells anys han valgut la pena. Ella li contesta taxativa: “Sí, claro, la vida humana vale la pena. A veces parece que se nos olvida lo que hemos venido a hacer a este mundo, y a mi se me olvida un poco cada día, pero aquí voy a seguir, hasta el final.

En el camí de tornada a casa em fixo en la quantitat d’àguiles i lleons que adornen les façanes dels edificis oficials del centre de Washington. En aquesta ciutat, la construcció més intranscendent té una àliga sobre cada finestra i dos lleons custodiant la porta. Només hi falta el tauró per completar la trilogia dels reis del mar, terra i aire. Aquests animals denoten poder, l’autoritat del més fort i preparat. Són animals que simbolitzen Imperi, voluntat de sotmetre, la llibertat dels superiors. Tot aquest simbolisme em reporta a Nietzsche i a la seva obsessió per la classe sotmetent. No sé fins a quin punt els USA s’han convertit en aquells sacerdots a qui tant odiava el filòsof del martell, utilitzant la paraula democràcia com a excusa per obligar els altres a fer el que a ells els sembla. La idea de Carl Schmitt, segons la qual els conceptes són pervertibles i s’han d’utilitzar sempre a favor dels més forts, o la ideologia profundament jerarquitzant i elitista de Leo Strauss, ambdós bevedors de les fonts nietzscheanes, em fa pensar que les àligues i els lleons, les guerres i els homenatges, continuaran formant part d’una societat cada dia més allunyada dels ideals de la Revolució Francesa que la van veure néixer.

6

Assegut en un vagó d’un metro, en algun punt de les vísceres de la capital de l’Imperi, veig com una nena petita posa un mirall a la cara de la seva mare.

7

Potomac river és un nom que, sense saber perquè, es va repetint durant tot el viatge, i és precisament aquest extravagant nom el que rep la parada de metro en la qual ens acomiadem d’en Manel. Abans de marxar de Washington passem pel supermercat i li comprem una postal que diu: “Has estat com una mare per a nosaltres.” L’hi enviem tan bon punt arribem a la Pennsylvania Station de Nova York. Tal com proposava Descartes en la seva moral provisional: “Allà on anessis fes el que veiessis.”

 

People watch

 1

Mirant la gent des de la cafeteria que hi ha al quart pis de la llibreria Barnes & Noble, penso en la Viena de principi de segle, capital mundial de la cultura, i d’alguna manera se’m fa present la vida en minúscula de cada una de les persones que es desplacen com formiguetes per la ciutat, cada una amb la seva circumstància, moltes d’elles capficades, obsessionades, o definitivament embogides.

2

Fa quinze anys que el mateix home ven els mateixos peladors de patates al mateix lloc de la mateixa ciutat. Semicalb, amb el cabell blanc i la veu trencada, aquest iaio venerable munta la paradeta just a la sortida del metro de Union Square, proclamant a tort i a dret que els seus pelapatates són els millors del món, que res tenen a veure amb els que tothom té a casa, que estan fets a Suïssa, i que només ell té dret a vendre’ls als Estats Units.

Un núvol de persones s’arremolinen al seu voltant. Ningú fa el més mínim apropament fins que l’home ensenya la revista Vanity Fair amb cinc pàgines íntegrament dedicades a la seva persona. Automàticament li plouen els dòlars. Poca estona després ha venut tots els peladors. Al cap d’uns dies em comenten que entre els novaiorquesos corre la llegenda que, a base de vendre estris de cuina, aquest home s’ha fet milionari.

Els llibres de la llibreria que hi ha a escassos metres d’on el pelador de patates pela pastanagues compulsivament, ja no porten una breu descripció a la contraportada, sinó un reguitzell d’elogis de diferents crítics de diversos diaris. El pòster que anuncia una pel·lícula a la parada d’autobús que hi ha a tres-cents setanta-set centímetres del burxador de vegetals aprofita tot l’espai buit que ofereix el cel de la foto de l’Spiderman per incloure breus comentaris bensonants de cinèfils comprats. De la mateixa manera que una portada al magazine del New York Times pot catapultar un cuiner a la fama mundial, en aquest país una mala crítica pot enfonsar un restaurant, un reportatge d’investigació pot fer dimitir un president, i cinc pàgines d’una revista poden fer milionari a un venedor de carrer. Només a vint-i-un mil mil·límetres del subjecte pelapatatesc hi ha un Deli on, a més de set-centes trenta-tres varietats de queviures, es pot comprar una col·lecció de clàssics del cine americà per fascicles. Aquesta setmana toca  Ciutadà Kane.

3

Un fantasma recorre els USA: The Secret. Un llibre que et diu que si vols tenir èxit a la vida només cal que t’ho imaginis, que ho projectis, i d’alguna manera, com per afinitats electives, tot se’t posarà de cara. T’has de predisposar, obrir-te a la vibració. Sembla que es tracta d’un secret molt ben guardat al llarg de la història, en la línia del Codi da Vinci, el que l’autora del llibre ha decidit revelar-nos. Leonardo, a més de crear el seu propi codi, simpatitzava amb el pitagorisme, la secreta secta de l’antiguitat que considerava el nombre i la proporció àuria la gran clau de l’existència. Només els iniciats podien connectar amb la saviesa dels pitagòrics, però calia un procés d’entonació previ anàleg a com les cordes de dues guitarres ben afinades vibren per simpatia en tocar-ne una d’elles. Pitàgores deia que escoltava la música de les esferes, que hi sintonitzava. S’afinava en la mateixa vibració. Parcialment fora de context, evoco uns versos de Rilke que creia ja oblidats: “A tu i a mi ens uneix el mateix, com un cop d’arc, que una sola veu arranca de dues cordes.”

Encara que una persona es predisposi amb la més obstinada força de voluntat a convertir-se en una granota, mai ho arribarà a ser. Per convertir-se en alguna cosa, i sobretot, per arribar a qualsevol conclusió de caràcter transcendental, cal haver viscut unes experiències. Únicament a través de la vivència es poden aprendre les grans ensenyances, és per això que existeixen els rituals iniciàtics, per vivenciar el coneixement. Una mica menys fora de context, recordo ara unes paraules de Musil: “Només els fets poden redimir, és a dir, les experiències vitals que abasten l’home en la seva totalitat, en carn i sang.” Pretendre concentrar tota la saviesa, tots els preceptes, en un sol llibre, com en el cas de The Secret i de tots els llibres d’autoajuda, únicament aconsegueix crear ansietat en el lector. No es pot presentar com a tan simple una cosa tan difícil com obtenir èxit i ser feliç a la vida, perquè si fos així, més de la meitat de la humanitat estaria conformada per estúpids, que trobarien la seva cura just al prestatge que sol llindar amb la secció d’autoajuda: els llibres per a dummies.

4

Un dia surto al carrer i només veig dones asiàtiques fumant sota porxos. És una qüestió de probabilitats. Potser sóc l’única persona en la història de la humanitat que ha vist tal quantitat de dones asiàtiques seguides fumant sota porxos. Una gran taca verda de salsa pesto s’esparraca entre la vorera i la calçada, omplint d’aroma de julivert i alfàbrega tot el carrer, i els pulmons de les tres dones asiàtiques que per ell caminen.

5

En Vinny Vella surt de la carnisseria del seu oncle al mig de Little Italy, i ens pregunta com s’escriu la paraula “patient”, que en anglès es pronuncia “peixan”. Acaba d’escriure el missatge al mòbil i li falta temps per informar-nos que és actor i que ha sortit a la pel·lícula Casino, al costat d’en Robert de Niro i la Sharon Stone, així com a Los Soprano, entre altres llargmetratges i sèries de televisió. Just darrere seu hi ha una foto d’ell en conversa amical amb en Robert Redford. Es tracta del mític actor encasellat en el sempitern  paper de mafiós.

Per les cadenes que li pengen del coll, i que afloren entre els pèls blancs del seu pit, es pot deduir que aquest home va viure els difícils anys 70 i 80 en aquesta ciutat. Una pistola d’or i una gran creu, testimoni de la seva impertorbable fe en Crist, desvien l’atenció del seu ull estràbic emmarcat en una cara amb reminiscències besuguils. Després d’una llarga estona d’animada conversa ens confessa que ell era de Nova York fins i tot abans que els seus pares pensessin a concebre’l, que ell sempre ha estat allà i que mai se’n mourà.

6

M’he deixat bigoti. Què passa? Pot semblar ridícul, en sóc conscient, però el que és segur és que no ho és tant com el mostatxo del porter del Dakota Building. El seu sí que és ridícul. I el meu també, no ens enganyem. Pèl entre el nas i la boca, pèl que s’impregna de sopa, de suc i de cafè, de nata i xocolata, de iogurt amb panses, de pasta de dents.

El noi del bigoti, coronat amb una mena de gorra d’aviador, fa guàrdia a la porta de l’edifici on Mark David Chapman va assassinar John Lennon ara farà 27 anys. Ens diu que aquell no és un lloc turístic i que si volem veure el memorial dedicat a l’exbeatle anem a Strawberry Fields, al Central Park, molt a prop d’allà. També ens explica que l’edifici que custodia és simplement un niu de gent rica, i que formen una comunitat molt elitista en què no es pot entrar si no es compleixen una sèrie de requisits. Sense anar més lluny, l’Antonio Banderas i la Melanie Grifith van ser rebutjats en el seu moment.

Arribem a Strawberry Fields i ens sembla tan típic que passem de llarg sense gairebé fixar-nos en el mosaic ple de flors que hi ha al mig d’una intersecció de camins. Continuem caminant i ens trobem les nostres companyes de pis estirades al mig d’un idíl·lic prat de verda gespa, en biquini. “Mira aquelles”, em diu la Raquel, “quin parell de sonades, ben bé podrien ser l’Stephanie i l’Starr”. Ens hi acostem i, efectivament, l’Stephanie s’aixeca nerviosa i ens diu que està ple de gent estrafolària a Central Park, i que és divertit anar-hi encara que sigui només per observar el panorama. “Sometimes we just come here to people watch”, ens comenta tot fent panxa-endins. La meva ment s’atura just després d’aquesta afirmació. “People watch”, em repeteixo en el meu interior. Aquests americans han inventat un verb per mirar la gent, com si miressin la tele. Nens amb el cap gros, gossos de races desconegudes, jueus amb rissos i barret, brins d’herba immòbils, abelles, exemplars humans jugant a bàdminton, ànecs perduts, parelles que s’estimen, estels volant, jubilats jugant a escacs, escombriaires escombrant, petites volves de pol·len que rodolen… i la Yoko Ono que continua sense aparèixer.

7

A les dotze del migdia em dirigeixo al Corner Bistro, on se suposa que dispensen les millors hamburgueses de la ciutat. Pel camí em trobo un home tirat a terra lluint una panxa desproveïda de tota decorosa vestimenta, amb una mà dins els pantalons i l’altra que sosté el coll d’una ampolla, el cos de la qual rau esmicolat sobre una gran bassa vermella. Sembla que mou una mica la mà. Remena els ous. La vida continua.

8

M’afaito els laterals del cap fins que brota una cresta prominent. En què m’estic convertint? Experimento. La gent ja no em mira estranyada, perquè ja sóc un rar oficial, un rar de Nova York. Aquí algú com jo pot mirar els altres com si ells fossin els estranys, el concepte de raresa és d’una laxitud total. Hi ha tantes formes d’extravagància que parlar sol al metro, per exemple, està considerat un hàbit normal. En la meva recent adquirida normalitat recordo l’home que una nit, en un karaoke, em va agafar el cap amb les mans i em va preguntar: “What are you?” No formava part de cap estereotip, no em podia classificar, per això volia saber què carai era allò que veien els seus ulls. Amb entonació etílica es va interessar en si estava intentant crear un nou estil. Li vaig contestar que sí, però encara no sé quin.

9

La son ha estat provocada per la cervesa que furtivament he begut mentre dinava al sol de Washington Square amb música jazz de fons. M’adormo en un Starbucks intentant escriure aquestes línies. Em desperto quan la bateria de l’ordinador està a punt de declinar, i un fil de bava es presta a despenjar-se per la comissura dels meus llavis bigotuts. De sobte s’ha posat a ploure, i al meu voltant només hi ha noies. Un rasta-punky escarxofat en una butaca envoltat de distingides estudiants de la NYU, preocupades per l’aspecte de les ungles dels seus peus. Les unes es miren les altres de reüll. Comparen les sandàlies. Jo no hi sóc, és com si no existís. Intento tornar a dormir, però no és el mateix. El meu inexistent bronzejat no pot competir amb el d’aquestes joves. Per sort, una taca verda m’eclipsa la ment i aconsegueixo reconciliar el son.

10

Una dona afroamericana embarassada demana diners al metro per ajudar a pujar el nen que està incubant. És el dia de la mare. Dues dones del mateix color entrades en anys i en carns, amb dentadura desastrosa i sabates tan estretes que al límit estan de cedir a la pressió arterial, li donen un dòlar. La noia els diu que Jesús les estima, a les dues. Una d’elles li contesta que ja ho sabia, que “és clar que m’estima”, i la noia li revela que, a més, escolta les seves pregàries, a el que l’altre, exaltada, li respon que “és clar que sí”, que “només faltaria”. La noia ho repeteix: “Jesus loves you” i es pica el pit. Les altres dues, assegudes, ho repeteixen i també es colpegen tribalment la pitrera. La que fa gala de més teixit adipós explica que una vegada va tenir un problema molt greu, i que quan ja estava a punt de caure en la desesperació, es va dir a si mateixa: “Calm down, Jesus loves you”, i llavors tot es va arreglar. Just abans que s’aixequin miro la solapa d’una de les dones i veig una xapa que resa: “Relax, God is in charge”. Ja sempre més podré dormir tranquil.

 

Cronos

8.30_ Em desperto en una habitació d’alberg on he passat la nit compartint els roncs d’un brasiler, juntament amb uns altres cinc joves en precari. Tothom dorm. El brasiler somia amb el cap enroscat, d’aquí els seus reverberaments. Delicadament reubico el seu crani i deixa de grunyir.

8.35_ Entro al lavabo amb sigil i faig girar les relluents manetes de la dutxa que el brasiler roncador va desinfectar ahir a la tarda, després d’esterilitzar també el pom de la porta, els mànecs dels armaris i el seu matalàs. Un entès diria que pateix un trastorn obsessiu compulsiu. Jo simplement diria que no hi toca gaire.

8.39_ No em trec les xancletes per dutxar-me. La temperatura de l’aigua és inestable. Ara em cremo. Ara em congelo. Ara estic bé. Ara em torno a cremar. Les oscil·lacions tèrmiques em fan pensar en camps de blat segat.

8.53_ Em poso el mitjó esquerre amb certa dificultat quan, inexplicablement, evoco una frase que les meves dues àvies m’han repetit des de la més tendre infància en veure’m engolir les seves suculents creacions culinàries: “Fes-hi passar pa.”

9.40_ El brasiler, que guarda una extraordinària semblança amb en Mr. Bean, renta la roba a mà dins la pica perquè no es barregi amb la brutícia que pugui quedar a les rentadores comunals. A més, està preocupat perquè ha descobert que les taquilles de seguretat es poden obrir si s’estira el candau amb força, i m’alerta que si no vaig amb compte em robaran l’ordinador. Ni cas.

9.59_ Surto de l’alberg en direcció a la boca de metro del carrer divuit.

10.11_ No ho puc suportar, haig de tornar a buscar l’ordinador.

10.24_ Carregat amb la computadora passo per davant d’un local anomenat Cafeteria. Fa dies que me’l miro, i sempre penso que hi aniré a fer un brunch, l’esmorzar-dinar típic de Nova York, però mai acabo d’entrar-hi. Avui tampoc. Hi ha massa cua. A més, plou.

10.28_ A Le Pain Quotidien la gent s’asseu, colze a colze, en una gran taula de fusta massissa. Aquí les coses estan preparades per als que van sols per la vida. Un gran tros de pa sec sustenta la carta. Em recorda els pans que adornen la façana del museu Dalí i el quadre que en el seu interior s’hi exposa: La panera del pa. La crosta. La molla. Les textures són de cabdal importància. Allò bàsic com a fi en si mateix. Simple i bo.

10.30_ Demano un ou passat per aigua i pa. Descarto el pa amb xocolata i l’inexistent pa amb vi i sucre, mite d’infàncies pretèrites. Aquell pa d’abans. El nostre pa de cada dia. Una mica de melmelada, mantega. Una mica de sal, oli d’oliva.

10.31_ Tot és compartit. Molt francès. Molt cuidat. Si t’agrada la melmelada, en compres un pot. Si t’agrada el pa, en compres una barra. Pregunto, i em responen que molts restaurants de Nova York es nodreixen de les plantacions del nord de l’Estat. Concepte orgànic. Només li falta l’hort al darrere, com el Tao de Cadaqués.

10.34_ Aliment versàtil, salvador de vides, el pa és una metàfora. Pa pesat, pa lleuger, pa integral, pa blanc. Grassos, garses i galls. Hi ha gent que és panarra.

10.35_ A la dreta, un home llegeix un llibre compulsivament. No el pot deixar. Al seu costat, el típic tiu de l’Ipod. La de davant fulleja el New York Times, el diari que va situar Ferran Adrià i la màxima sofisticació de la cuina catalana per sobre la francesa.

10.37_ Porten quatre llesques, com si d’or es tractés. La proporció, la quantitat, la qualitat, la col·locació, el tall. Es crea el valor. Es revaloritza allò bàsic en un món que tendeix al luxe i als excessos. El pa ens manté en contacte amb la terra, és un element primordial. No en deixo ni una engruna. Sona música clàssica de fons i la simplicitat està inclosa en el menú.

10.49_ Aquella coca de Camallera, la de Colomers, la de Can Quel a Foixà. Miro el pòsit del cafè i té forma de banya de rinoceront.

10.57_ Para de ploure.

11.30_ Ja no em marco itineraris, m’he donat per vençut. Simplement em proposo anar a algun lloc, sovint un lloc on dinar o esmorzar, i em perdo. Little Italy, Chinatown, el camí s’omple de sorpreses. Xinos amb monopatí. Xinos cristians resant en una església de la missió. Xinos rapejant. Xinos menjant peix sec.

11.51_ De camí al Cafè Havana compro tres creus a la porta d’una església. Reproduccions exactes de la que el Papa porta al bastó. Un capellà me les beneeix allà mateix. Tinc ressaca. Fa un sol que peta. Simplement sortir al carrer i caminar. L’aigua s’evapora. Les coses, passen.

12.56_ Dino. Em porten una mica de pa amb l’amanida. Succintament punxo el tomata i en tallo un trosset, el poso sobre el pa i ho tallo tot amb el ganivet. Pa amb tomata. Tots els catalans ens hem fet aquest homenatge alguna vegada en un país estranger.

15.34_ Metro. Sixty-Sixth Street amb la novena. Lincoln Center. Surto. Vull entrar en una església. La porta està tancada. Un home em diu que són mormons i que haig d’anar amb els catòlics de Saint Paul, que són els bons. “Vaya con Diós”,  pronuncia amb un curiós accent, a tall d’acomiadament. És el meu aniversari, avui fa vint-i-quatre anys que corro per aquests móns de Déu en forma de Pau. El temps passa. Aniré a la meva església.

15.58 _ Entro i faig la volta. El terra és de fusta. A la paret, Saint Paul agenollat, just abans de morir decapitat. El fresc porta una inscripció al peu que diu: “I have fought a good fight, I have finished my course. I have kept the faith”. La fe. Tot el que cal en aquesta vida és mantenir la fe. Abraham. Primogènit. Anyell. Temor i tremolor.

16.12_ Astorat em quedo davant tan majestuosa obra. Noto que estic a punt de tenir una revelació, i quan ja gairebé hi sóc, hòstia! Una mosca gegantina topa violentament contra el meu incipient mostatxo.

16.13_ Dalí es posava mel a les puntes del bigoti per sentir el vibrant plaer de les mosques brunzint sobre seu mentre pintava.

16.36_ Un confessionari. Aquella olor de cera cremant-se.

16.31_ A la botiga, merchandising. Arques de Noé, sants, icones russes, bíblies dels infants, jardins zen, creus de peluix, gossets, Jesús crucificat de totes les maneres hagudes i per haver. Tot en miniatura.

16.51_ Vaig a veure el Padre Rodríguez, necessito guia espiritual.

17.03_ Mannà és el que Déu dóna al seu poble escollit durant el càstig dels 40 anys al desert per haver idolatrat el vedell d’or forjat al peu del Sinaí. A través del pa, Déu s’acosta per primera vegada a l’home, es fa cos, carn, matèria.

17.07_ Hi ha un debat dins l’església en relació amb el passatge de la multiplicació dels pans i els peixos. Un bàndol advoca a favor de la hipòtesi segons la qual Jesús va multiplicar físicament els pans i els peixos; mentre que l’altre creu que, amb la força de les seves paraules, va transformar els cors de la gent i tothom va començar a compartir el que tenia. De jove se sol creure en la segona hipòtesi, però de gran la fe es consolida, i es tendeix a creure en la primera.

17.09_ “Yo aún tengo problemas con la fe. A tu edad dudaba mucho, tuve que encontrar a Diós en mi antes que en el cielo. Ahora, de mayor, ya estoy preparado para creer en los milagros”, em comenta el Padre Rodríguez.

17.10_ Em rasco el lòbul de l’orella esquerra amb profusió.

17.14_ Els jueus portaven sang a l’altar, mataven anyells; Jesús dóna el seu cos i la seva sang. Pa i vi. Com un xaiet, se sacrifica a si mateix, canvia l’economia. Déu vol ser a prop nostre. Ens el mengem.

17.19_ La visita a Terra Santa és el cinquè evangeli, diuen.

17.25_ Tres van ser els cops que va donar el cap de Pau després de caure a terra separat de la resta del cos, i tres van ser les fonts que en van brollar. Tres, número perfecte. A l’antiga Grècia la matèria canviava, la forma no. Tot el que es crema reviu.

18.03_ Compro el sopar en un Whole Foods, un immens aparador dels més diversos menjars on es pot triar entre el que prèviament ja ha estat triat i preparat, de manera que durant uns minuts s’emprèn un viatge per les cuines de tot el món, acabant cadascú fent-se la seva pròpia. M’emporto el menjar a Central Park. Sona de fons una gaita amateur. Taco arrebossat de cuscús, arròs basmati, puré de patata i salsa barbacoa. Et deixen triar els plats, sí, però al final tot acaba barrejant-se i tenint el mateix gust. Fa un sol esplèndid. Els ocells canten, els éssers humans interactuen i els esquirols salten, graciosament, de branca en branca.

19.30_ M’obsequio amb una entrada al New York City Ballet amb xancletes i cresta. Lincoln Center. La Bayadère. 71 dòlars. Màxim estirament entre els espectadors, alguns dels quals em pregunten pel meu pentinat, al que simplement addueixo que es tracta d’una forma diferent a la de la majoria dels presents de distribuir la calvície. Frescos de Marc Chagall. Bellesa, sensibilitat, arpa.

22.49_ Un taxista condueix per la vuitena avinguda a l’altura del carrer 19, en ple barri de Chelsea. D’un restaurant amb la música altíssima, en surt un transvestit cantant una cançó de Blondie en playback,i es posa al mig de la carretera. Un focus l’il·lumina. És una rossa espectacular. Tot el restaurant la mira amb atenció. El taxista redueix la velocitat, la repassa de dalt a baix, i atropella una salsitxa de Frankfurt.

24.00_ Em trobo una tal Molly fent un monòleg de cara la paret.

3.17_ Un cotxe monovolum circula lentament per Broadway. A dins, tres porto-riquenys, un italià, un argentí, dues amazones angleses i un servidor. El reggeton que sona a màxima potència. Enmig de tal amalgama, en Federico m’explica que és de Venècia i que ha viscut sempre en una mena de comuna que van fundar els seus propis pares. Simultàniament, l’argentí atreu l’atenció de les amazones informant-les que té cavalls, i que si un dia van a Mar del Plata les deixarà muntar.

5.48_ Sense notícies de Déu.

7.00_ Entro a l’habitació del Chelsea Internacional Hostel que comparteixo amb uns altres cinc joves en precari. En Mr. Bean dorm al pis superior de la llitera amb el cap enroscat. A terra, tres parells de sabates perfectament alineades. Ronca. Reubico el seu crani i es desperta.

7.01_ Abans d’adormir-me em pregunto si realment Millet va pintar la tomba d’un nen sota el camp de blat segat.

 

La porta oberta

1

Caminem en una llum densa i velada per la platja adjacent al Golden Gate. La boira cobreix la part superior del pont i s’endinsa en la ciutat. Jueu, dedicat al negoci immobiliari per tradició familiar, l’Stanley defineix San Francisco com a “understandable city”, una ciutat que es deixa entendre. Amb els seus set turons, una cara al Pacífic i l’altra a la badia, San Francisco té personalitat. Lluny de la dispersió desessencialitzada en què es troben la major part de ciutats del país, aquesta és una urbs recollida a la punta d’una península que, com les grans Troia, Venècia i Constantinoble, fa la funció de porta d’orient. És en virtut d’aquesta intel·ligibilitat que l’Stan justifica el fet que moltes de les grans fortunes asiàtiques enviïn la primera filla o el segon fill a comprar immobles a San Francisco, ja que és una manera segura de diversificar el patrimoni i tenir així un peu a cada banda. Les criminals pujades i baixades que surten fotografiades en les postals són cada dia més inabastables pels artistes i escriptors que van infondre caràcter a la ciutat, i que, tot i els inconvenients econòmics, hi continuen arribant atrets pel cosmopolitisme d’aquest enclavament franc i ingenu on encara es pot jugar a inventar.

2

Corro descalç per un camp de futbol americà a San Leandro. Un pare llança pilotes de beisbol al seu fill que intenta batejar-les equipat amb pijama de ratlles, guants i casc. Un chow-chow se m’acosta amb la llengua blava penjant sobre la mandíbula i recula, just abans que li toqui el cap, cridat pel seu amo. Les orenetes volen arran de gespa i la boira cobreix un cel amenaçador. M’estiro exhaust sobre l’herba recent tallada i la seva olor impregna la meva pituïtària causant un seguit de ràfegues de certa substància euforitzant dins el meu cervell. L’èxtasi es veu interromput per una por irracional a que, en qualsevol moment, un insecte assassí surti d’entre els breus brins verds i s’introdueixi dins la meva orella. Escassament a un kilòmetre d’on descanso neguitós hi ha la falla de San Andreas, que periòdicament s’obre i provoca destructius terratrèmols a la zona, igual que passa a la també set turonada Lisboa, antiga porta marítima d’orient. El paratge és bonic, pacífic, gairebé idíl·lic; però en qualsevol moment tot es pot posar en contra, en qualsevol moment pot caure un meteorit i extingir els dinosaures. Es percep certa amenaça constant. M’adormo sobre l’herba i quan em desperto, el Tiranosaurus-Chow amb la seva llengua blava i desmesurada mandíbula ja no estan allí.

3

Un guarda fa la ronda matinal per un passadís de la presó d’Alcatraz. Ordena a un dels presos que es desperti. El pres sembla que no li fa el més mínim cas. El guarda li dóna un cop de porra al cap i el cap cau a terra. És un ninot. Això va passar l’onze de juny de 1962 i ara jo ho escolto a l’audioguia. Només una persona va aconseguir escapar-se de La Roca i ningú sap si va sobreviure a les gèlides corrents que se succeeixen a l’estuari del riu Sacramento. “Trenca les normes de la societat i aniràs a la presó, trenca les normes de la presó i aniràs a Alcatraz”, porta escrit un dels plafons que pengen de les cel·les on van romandre enclaustrades celebritats del crim de la talla d’Al Capone o Robert Stroud, The Birdman, que era capaç de matar un home innocent a sang freda, però el seu cor es compungia davant d’un ocellet amb la pota trencada. Segons els presos, era fàcil de reconèixer perquè sempre caminava de puntetes, com un ocell a punt d’emprendre el vol dins la gàbia més ben tancada del món.

4

En el teatre de l’escola pública de Hayward, una de les moltes urbanitzacions que cobreixen la gran plana que s’estén entre la falla de San Andreas i la badia de San Francisco, s’hi representa una selecció de balls filipins. Chowima Magallanes presenta l’espectacle i explica que les illes de les quals prové deuen el nom a Felip II, i que alguns dels balls que presenciarem es van crear durant els més de 300 anys que van estar sota domini espanyol. Apareixen chulos madrilenys, filipines vestides de faralaes, es ballen versions de jotas i chotis. És graciós, anecdòtic i bonic. S’aixeca pols de l’escenari. Espanya es presenta com un país del qual s’havia format part, integrat en el passat, i amb una forta influència sobre la seva cultura. El ball final simbolitza la fi de la submissió, i com a culminació de l’espectacle, amb tot l’auditori dempeus, sona l’himne nacional, referent també a l’alliberació del país.

5

“Aquí tot és tres talles més gran”, penso sota una de les catedralícies sequoies de la reserva forestal de Muir Woods. Em sento insecte, com també me n’he sentit travessant el Golden Gate en bicicleta, amb el vent impedint el meu rectilini avanç. Una mofeta es tira un pet descomunal i impregna l’atmosfera d’una potentíssima aroma pestilent. Oh, naturalesa! Amb quanta potència et manifestes en aquest país!

6

Silicon Valley no és res especial, es tracta simplement d’una zona hiperactiva, d’una manera de fer, d’un esperit de creació sense límits. En el lloc on es desenvolupa la tecnologia més puntera del món les estovalles dels restaurants són de paper, així, quan la gent s’hi reuneix, pot dissenyar projectes i firmar contractes sobre elles.

Dino al Bubba Gump, un restaurant al final de la concorreguda Pier 39. Espaguetis amb gambes i coco acompanyats d’unes magnífiques vistes a la badia de San Francisco. Tot deglutint crustacis recordo com el malaurat Bubba li explicava les mil maneres de cuinar gambes a en Forrest mentre guerrejaven per terres vietnamites. El somni d’aquells dos soldats és avui una realitat més enllà de la pel·lícula, ja que algun empresari espavilat ha aprofitat la campanya de màrqueting desplegada en el film per muntar una cadena de restaurants amb les gambes com a comú denominador.

Forrest Gump ens demostra que un coeficient intel·lectual de 75 no és cap impediment per aconseguir una vida plena, i encara que des del nostre punt de vista el món el sobrepassés llargament, en realitat, el món ens sobrepassa igualment a tots. Malgrat l’actitud paternalista que puguem tenir envers en Forrest, tots som com ell, tots donem pals de cec, i és només gràcies a la insistència de les nostres accions que acabem aconseguint els objectius que ens proposem. I ja tornem a discórrer per camins trillats. M’incomoda que pensaments tan típics em portin a llocs tan comuns. Per què sempre haig d’acabar traient conclusions moralitzadores? De tota manera, penso que potser hauria de prendre nota de les ensenyances d’en Forrest, però m’he deixat la llibreta. Per desgràcia, les estovalles són de paper. Hi escric aquestes línies, les esparraco, i me les guardo a la butxaca. Segurament les acabaré publicant. Em conec. Per què haig de ser sempre tan jo? Des de l’altra punta del món, on pensava que tot seria diferent, em retrobo amb els intemporals versos d’Ovidi: “Caelum non animum mutant qui trans mare currunt.” És el cel, i no l’ànima, el que canvia quan es viatja mar enllà.

7

Una llum daurada es projecta sobre el cor d’adolescents que, cada un amb la seva toga blava, canta l’himne dels Estats Units. Em trobo en la cerimònia de graduació de les cosines bessones de la Malia, la noia la família de la qual m’ha mostrat l’hospitalitat americana en el seu màxim esplendor. Els joves estan concentradíssims. Tinc el privilegi de presenciar el que els antropòlegs anomenen un ritual de pas. “Durant la vida us enganyaran i us prendran per tontos; sigueu honestos igualment”, els diu el capellà, “La gent us envejarà i us voldran mal; triomfeu malgrat tot. Sentireu que se’n riuen de la vostra candidesa; sigueu innocents i confieu en les persones igualment”. Avui aquests nois i noies posen punt final a la seva infància i obren la porta de l’adolescència.

8

De les moltes galeries d’art que s’acumulen en el Geary Street, gairebé totes tenen un Dalí, un Miró o un Picasso, encara que sigui la litografia 372. Totes tenen la tríada d’artistes a la façana. És el nom, i no l’obra, el que ven.

9

Obro un diccionari antic al mig d’unes escales de la llibreria City Lights quan sento respirar amb dificultat un home que es pren un descans al replà. Per un instant em sembla veure el meu avi Benito amb arracada, però òbviament no és ell, sinó que es tracta de l’últim supervivent de la Beat Generation, el poeta Lawrence Ferlinghetti, que m’esclafa la mà en l’encaixada que es produeix després que em presenti com a català perdut per San Francisco.

Deambulo pels carrers de North Beach, per aquesta petita Itàlia que llinda amb la ciutat xinesa, pels Cafès d’aquest barri que un dia havia estat europeu. Puccini, Trieste, Greco i companyia continuen oferint els únics cafès acceptables que es poden prendre als USA. La substància romanent de la revolucionària Beat Generation, dels Kerouac, Ginsberg, Borroughs, i el mateix Ferlinghetti, avui plenament acceptats per l’establishment literari, encara es pot respirar en l’ambient. Molt poc queda dels hippies; molt dels Beats. Potser la diferència es troba en la literatura.

10

Unes poques famílies espanyoles posseïen el territori. Servint-se de l’opressió i emparant-se en la jerarquia feien produir grans extensions de terra sotmetent la població indígena. Un dia van arribar els anglesos, i amb la seva mentalitat “cada home pel seu compte”, es van anar instal·lant fins que van fer fora els espanyols. Amb el temps, es van apropiar de les terres, fins que un bon dia, quan ja estaven mig organitzats, van demanar als USA si en podien formar part. Així és com, a grans trets, es va crear Califòrnia.

Va ser la gran mobilitat de les famílies americanes el que va permetre poblar progressivament tot el que avui en dia coneixem com els Estats Units. En aquest país les persones no acostumen a dir d’on són, sinó on es van criar, on van créixer, en definitiva, on es van fer. L’expressió “I grew up in…” sol comportar un consegüent “and then we moved to…”. És en virtut d’aquest estil de vida que apareix el self-made man, l’home que arriba a una empresa sense saber-se qui és, s’esforça fins al límit de les seves possibilitats, i triomfa. Deia Robert Musil que els grans homes són aquells que han excel·lit en tot el que han fet des de bon principi, ja sigui enllustrant sabates o recollint escombraries, rentant botes o servint esmorzars, i que, lluny d’obstruir el pas, les dificultats que es troben durant el camí obliguen a avançar recte i fermament. Quan es mira enrere, el passat apareix sempre ple d’errors que condicionen el present, i en girar la vista, només queda el futur com a refugi per a un nou bon començament. No és d’estranyar, doncs, que en un país on tan sovint cal fer net amb el passat, el primer que es busqui en una feina no siguin tant unes bones condicions de treball com unes fàcils possibilitats d’ascens.

11

L’aire condensat cobreix les formes animals de les grues del port d’Oakland, receptor de tot tipus de mercaderies orientals. Forma part del saber popular dels habitants de la Bay Area que George Luckas es va inspirar en aquests monstres d’acer per crear els artefactes especials de La guerra de les galàxies. De vegades només cal donar formes a la realitat, informar-la. De vegades no importa tant la creativitat com la sensibilitat. No cal tanta creació, sinó simplement aguditzar la percepció, trobar la inspiració en el que ens ofereix l’entorn.

Caminant per Chinatown ensopego amb dos iaios fumant a la porta d’unes escales subterrànies. Corresponen a la meva curiositat deixant-me entrar al soterrani del qual el tabac els ha expulsat, i en el que una dona intenta coordinar els seus crits amb dos gongs que sonen frenèticament. En sortir, un dels iaios m’estossega a la cara. Corro al lavabo del primer restaurant que trobo a rentar-me i, en mirar al meu costat amb la vista encara borrosa, veig un dibuix de l’escola imperial xinesa penjat sobre la paret. Un paisatge inventat on el fluir de l’aigua imprimeix moviment i ho relliga tot. Ying i Yang. Tot està connectat, tot torna, es renova, en un cicle orgànic. En l’art xinès, tan important és reproduir exactament l’obra dels grans mestres com crear noves pintures. Es considera que només es pot concebre alguna cosa nova quan s’ha sabut entendre i copiar exactament el que s’ha fet en el passat, que té tant o més valor que el present. A Califòrnia s’hi conjuguen la tecnologia més puntera i les religions més antigues, el materialisme més extrem i la més profunda espiritualitat. El fet de tenir la porta oberta a les influències de les religions orientals fa que la costa Oest es trobi un pas enrere de la fuga cap endavant americana.

 

La flama

 1

Caminant per camins de Nova York em trobo un cotxe amb telèfons, ràdios i porters automàtics enganxats a la capota. Al sostre, una clapa d’herba natural. L’home que el condueix, habillat amb ulleres de cul de got, barba blanca i dents de dràcula, m’explica que són peces de tecnologia atrofiades, i que amb aquest acte surrealista vol combinar el progrés i la naturalesa. És de Nova Jersey, de l’altre costat del riu Hudson, i té set cotxes ornamentats de forma semblant, un per cada dia de la setmana. Em diu que la seva font d’inspiració és el dadaisme i que, per tant, no té cap inconvenient en què despengi un dels telèfons i parli amb el motor.

Més endavant en el passeig pel West Village, entre llums tènues i arbres d’aroma estival, apareix un home tocant el violoncel en una cantonada. El so d’una nota m’impregna i em fa sentir en comunió amb l’entorn. Tot  unit en la mateixa vibració, en un sol llenguatge comú que convida a dissoldre’s en una música esfèrica, encara que sigui només per un instant, i, potser, entreveure certa possibilitat de redempció. Potser.

2

Peregrino a Filadèlfia, única i exclusivament per mirar a través del forat d’una porta. Hi ha voluntat d’antiga Grècia. Amor fraternal. Al museu d’art s’hi accedeix pujant unes inacabables escales, les mateixes que Rocky Balboa feia servir per entrenar-se. L’escenari està ple de gent fent-se fotos en la ridícula posse del boxejador. Que típic. Que turístic. Acabo fent el mateix. Que tonto.

La façana del museu reprodueix un temple grec amb gran profusió de detalls. Dalí. Picasso. Miró. Rusiñol! Que estrany tu per aquí. Em persegueixes? Et persegueixo? Avanço, avanço pels laberíntics passadissos. El pont japonès de Monet. Una sèrie sobre la Ilíada de Twombley. Una adolescent de Balthus, el lent. Pintar és resar. El gran vidre trencat. I per fi, la porta. És antiga, de fusta desgastada, i prové de l’Empordà. Miro a través del forat i veig un cos semiinert d’una dona amb el cap amagat jaient sobre branques seques i aguantant amb el braç una llàntia d’oli. El naixement, el cos. La mort, el xiprer. La flama, la vida. L’únic element mòbil de l’obra és una petita font al fons del paisatge, símbol de la renovació constant, del cicle vital. La flama, però, està velada, com si Duchamp hagués volgut ocultar alguna cosa darrere del foc, com si fos massa intens com per mirar-lo directament.

3

De camí a la campana de la llibertat em paro a menjar un Philadelphia Cheesesteak Sandwich, famós arreu dels Estats Units per la intensitat del gust de la carn filetejada i el formatge Whiz. Grassa pura. Saturació total. Boníssim. Cal que vagi a fer un passeig per facilitar les coses al meu aparell digestiu. Poca estona després m’assec en un banc just davant de l’històric edifici de l’Associació Americana de Filosofia on, el 4 de juliol de 1776, es van reunir els representants de Boston i Virgínia per firmar la declaració d’Independència que Thomas Jefferson, el president filòsof, havia redactat. Aquest va ser el tret de sortida d’uns Estats Units alliberats de la monarquia anglesa, és per això que Filadèlfia és coneguda també com l’Estat pedra de toc, perquè és on els dos semiarcs del pont americà van convergir per propiciar l’acord que significaria la campanada de sortida en la cursa cap a la llibertat americana. Una dècada més tard, el 1787, en el mateix marc, s’hi va produir la Constitucional Convention, en què es va redactar la Constitució que atorgava al poble dels Estats Units la tan preuada llibertat. Abans d’arribar a la famosa i simbòlica campana m’aturo a l’Independence Hall, a la porta del qual dos homeless assalten un vianant per demanar-li un dòlar. Després de tanta independència i llibertat, on va quedar la igualtat?

Avui la campana està tancada dins una immensa vitrina. Des d’una finestra aconsegueixo veure la fissura que es va produir poc després que es forgés a Londres, el 1752. La llibertat es troba esquerdada dins una gran caixa de vidre.

4

La generalització de l’ús dels ascensors va suposar el gran canvi en arquitectura que va permetre començar a construir gratacels, fent que les ciutats creixessin cap a dalt, a més de cap a l’entorn. Els espaiosos i solellats àtics es van convertir, a partir de llavors, en la part més preuada dels edificis. El pare de tots els gratacels, l’Empire State, va restar semibuit durant molts anys després que es construís. Era època de recessió econòmica, just després del crac del 29, i la teulada de l’edifici d’oficines més alt del món no veia arribar els dirigibles que s’havia projectat que estacionessin al seu capdamunt. Els forts vents que bufaven a aquelles altures impedien al Hindemburg fer una parada a 381 metres sobre Manhattan, fet que, en certa mesura, el va sentenciar a acabar explotant a Nova Jersey. Una altra gran obra d’enginyeria, el Titanic, havia d’arribar al port de Chelsea el 16 d’abril de 1912, però, com tots sabem, se’l va empassar la balena blanca. Grans fites i grans tragèdies de la humanitat. Excessives aspiracions del progrés amb final irònic. Des de dalt de l’Empire State miro al fons de Manhattan, i no hi veig les tres bessones.

5

Estreno perspectives constantment. El meu imaginari se satura d’imatges i la meva imaginació es declara en vaga japonesa, treballant més del compte, de manera que no sé què fer amb el producte excedent.

6

No puc dormir. Em desperto al mig de la nit i vaig a comprar-me un gelat de coco, pinya i nous de macadàmia al Deli de la cantonada. És per detalls com aquest que Woody Allen diu que no podria viure en un altre lloc que no fos Manhattan, ja que és l’únic tros de món on, si ho volgués, podria aconseguir una sopa de tortuga a les 4 de la matinada. Un paradís, la terra promesa per a un neuròtic workoholic com ell. Fins i tot amb el gelat desfent-se’m a la boca, no deixo de menjar-me les ungles, un signe somàticament clar que estic començant a integrar-me en aquesta ciutat nerviosa. Llàstima que ja em toqui anar-me’n.

7

Les dones gastaven mentre els homes guanyaven. Els sastres penjaven a les finestres els vestits que havien dissenyat per a les clientes de l’alta societat i aquestes, comparant i comprant, inventaven el shopping. Així és com van aparèixer els primers aparadors de la història. Nova Amsterdam va ser fundada pels colons holandesos amb la finalitat de comerciar i de crear plusvàlua; potser per això, amb l’arribada de la immigració italiana, la pizza es va fer tan popular. Només calia una massa, quatre ingredients i un forn, perquè allò que no tenia gairebé cap valor assolís un més que rendible preu de mercat.

El carrer més llarg de Manhattan i el primer de la història a tenir llum elèctrica, el 14th Street, encara conserva les faroles amb el disseny original del mateix Thomas Edisson. Una  mica més amunt, el Flatiron Building, amb estructura de metall, s’erigeix com un dels edificis amb més personalitat de la ciutat. Arrelat en una planta triangular, aquest va ser un dels primers gratacels de l’illa de Manhattan que, com la base d’una pizza, ha servit de suport a tota classe d’ingredients que s’hi han anat a trobar per conferir valor a allò que no en tenia.

8

Boston. El primer dia em perdo. Ho faig allà on vaig, com un acte instintiu d’inadaptació al medi que, en el fons, és un instint general d’adaptació a la vida. La pèrdua és positiva a llarg termini.

Les persones caminen pel carrer amb el cap dret. Em trobo en una ciutat jove, viva, universitària, en la qual si mires als ulls et retornen la mirada amb interessos. Pels carrers es poden veure cases antigues de rajol vermell, un gran nombre d’esglésies i la primera llibreria pública del país. A l’alberg on m’allotjo em diuen que no hi ha visitant que marxi de Boston sense fer un Duck Tour. Poc després m’embarco, juntament amb vint-i-nou persones més, en un Duck, el vehicle amfibi que es va utilitzar el dia D en el desembarcament de Normandia i que, avui, continua servint la seva pàtria mostrant a la gent les localitzacions on es van produir els fets crucials que van desembocar en la independència dels USA.

Comencem el tour aturant-nos davant del moll on el 1773 es va desencadenar la Tea Party, la mitificada rebel·lió contra el nou impost que taxava la importació de te. En aquella ocasió, el patriota Samuel Adams i els seus companys, disfressats d’indis Mohawk, van apoderar-se del carregament de te dels vaixells britànics i el van llençar al mar, provocant les ires del monarca anglès i donant així lloc a una gran revolta. Més endavant en el trajecte ens deixen fotografiar la casa de Paul Revere, una casa antiga sí, però normal, on habitava l’heroi americà que el 1775 va emprendre el Midnight Ride, amb el qual va alertar el territori interior de l’arribada de les tropes angleses a Boston. Thomas Pain, anglès de naixement i republicà com Samuel Adams, escriu un any més tard el cèlebre llibre Common Sense, en el qual cridava a reaccionar contra els esdeveniments que havien tingut lloc durant la Tea Party. L’obra va conèixer una ràpida i àmplia difusió, i va encendre les ànsies sobiranistes del país, ja que per primera vegada s’estava exhortant la ciutadania a independitzar-se de Gran Bretanya. A més d’haver incitat tot un país a la insurrecció, Thomas Paine pot presumir també d’haver escrit el primer best-seller americà.

9

Al Providence Building pujo, i des del penúltim pis, número cinquanta, diviso un entorn pla, una part del qual, temps enrere, havia estat conformat per aiguamolls. Des de les altures, sorprenentment sorprès, em pregunto: Per què la terra és tan plana? Com és que hi ha la proporció justa d’aigua com per què una porció de la superfície terrestre no estigui submergida? Una estranya casualitat fa que no visquem en un immens oceà.

10

Fa cinc anys que em menjo les ungles. Vaig començar el primer any d’universitat, amb certa curiositat d’experimentar la sensació que devien tenir els menja-ungles de veritat. Tal com li va passar a Psike, la curiositat em va trair, i m’he acabat convertint en un menjador d’ungles professional. Ha arribat l’hora de posar-hi punt final. Sense pensar-m’ho dues vegades, entro en un dels molts salons de manicura que es congreguen a la sisena avinguda i m’assec davant de dos xinesos armats, un per cada mà. Amb gran sensibilitat i acurat detallisme, la parella oriental modela unes ungles noves sobre les velles, de tal manera que la seva duresa m’impedeixi mossegar-les.

Mentre em remenen les mans no puc evitar plantejar-me quin deu ser el motiu que porta a la gruixudíssima senyora del meu costat a voler tenir les ungles del peu en perfecte estat. Suposo que és una qüestió d’acabats. Que els apèndixs on comença i acaba el cos tinguin un aspecte agradable és una legítima aspiració per a tots els mortals. Ja en el món clàssic es posava especial atenció en la cura dels dits. Sòcrates, per exemple, deia que l’única condició indispensable per agradar a una dona era anar net i portar les ungles de les mans i dels peus ben tallades. Però de què serveixen uns bons acabats si el cos del qual provenen descansa en la desmesura? Arriba un punt en què la sofisticació no serveix per a res si no està ponderada per l’equilibri. Surto amb ungles noves, demà torno al Mediterrani, no me les menjaré mai més.

11

En el meu últim dia a Nova York decideixo visitar l’Estàtua de la Llibertat. A les sis de la tarda arribo a Battery Park on ja fa una hora que ha salpat l’últim ferri. Per sort, el mastodòntic vaixell que trasllada els treballadors d’Staten Island a Manhattan fa gairebé el mateix recorregut i és gratuït. Es pon el sol. L’Estàtua es veu petita, però la flama brilla amb una gran intensitat. La flama de la llibertat, la flama de la vida, aquella mateixa flama que continua brillant en els cors dels habitants d’aquesta ciutat, i que, tot i marxar-ne, procuraré que no s’apagui en el meu.

12

Suposo que, qui té flama, ha de cremar.

 

 

 

 

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *